La princesa i els set pringats

La madrastra va entrar al bosc feta una fura. No portava gaire bones intencions amb la poma enverinada a la butxaca. Ja n’estava farta d’aquell mirall cagadubtes que un dia li deia que era la més formosa i a l’endemà “perdona, però m’he adonat que la més guapa és la teva fillastra. Has d’entendre que m’ho poses molt difícil, cada dos per tres vas al cirurgià plàstic i així no hi ha qui s’aclareixi”. La mare postissa de la Blancaneus també n’estava fins al capdamunt de l’home que va contractar per resoldre definitivament el conflicte, i que en el darrer moment la va espifiar deixant escapar la noieta. Calia una intervenció ràpida i contundent. L’única cosa que va aconseguir de l’assassí frustrat fou un plànol del lloc on la Blancaneus havia estat vista per darrera vegada, una casa aïllada enmig d’un bosc desconegut. El mapa era rudimentari però ho deixava ben clar.

Ja hi era. Per fora, la casa semblava senzilla i no gaire gran. La porta era oberta. Va haver d’ajupir-se per entrar. Una vegada dins, la va rebre un desordre brutal: una sala – menjador on hi havia una taula parada amb plats, gots i coberts bruts i restes de menjar per sobre. També s’hi podia veure roba escampada per tot arreu. Sobtava que els mobles fossin de dimensions reduïdes, els estris de menjar com de fireta, i la roba, de talla infantil. A aquella evident manca de glamur s’hi havia d’afegir una fortor penetrant que esmicolava definitivament la possibilitat que allò fos la llar d’unes fades. En aquell moment, la Blancaneus s’esmerçava a endreçar aquell femer. La madrastra ? ara transformada en velleta venerable, un recurs que no falla mai ? tenia el guió molt ben après:

                ? Perdona, maca. M’he perdut i he vist obert...

La noia, en un primer moment es va espantar, però en veure que la visitant era inofensiva, va asserenar-se i respongué:

               ? Passi, passi. Faltaria més. Sembla cansada. Segui ? va afegir la Blancaneus, mentre s’afanyava a treure uns calçotets de la cadira més propera ?. Puc oferir-li alguna cosa?

               ? Amb un got d’aigua en tindré prou, nena.

La Blancaneus li va portar un parell de gerretes amb aigua i també un platet amb pastissos.

               ? Em sap greu tot aquest desordre ? va excusar-se la noia ?. Visc amb set nans que treballen en unes mines properes. M’han acollit i són molt bona gent però Déu n’hi do com m’està costant que siguin més endreçats.

               ? Ara ho entenc tot. Per cert: molt bons aquest pastissets. M’han revifat.

               ?  Moltes gràcies. Els he fet jo mateixa.

               ?  Carai! Bonica, treballadora i bona cuinera. Ets una joia. Com et dius?

               ?  Blancaneus ? va respondre la jove.

               ? Un nom perfecte per a una donzella perfecta ? va dir la madrastra, amb indissimulada ironia ?. Voldria agrair-te la teva rebuda.

               ?  I ara! No té cap importància.

               ? Et vull fer un petit regal de tot cor ? va insistir la madrastra mentre treia la poma de la butxaca, la fregava amb la faldilla i li oferia a la noia ?. Diga´m, has vist alguna vegada una poma com aquesta?

               ? Té raó ? va respondre la Blancaneus, meravellada ?. És gran, roja i brillant com no n’he vist mai cap.

La Blancaneus mirà la poma fixament, amb admiració. La va agafar i, sense donar-li temps a fer la primera queixalada, va aparèixer un homenet que li etzibà a la vella un cop de martell a la closca. Val a dir que el martell era de grans proporcions, més aviat una maça. La bruixa va caure a terra. Un rajolí de sang li brollava d’una templa.

En això, aparegueren els altres nans. El savi, va escridassar el seu company:

               ? Què has fet, rondinaire?

               ? Salvar-li la vida a la Blancaneus, és obvi ? va contestar.

               ? No té pols. És morta ? sentencià el savi, amb resignació.

               ? I ara, què farem? ? Va preguntar amb veu tremolosa el nan tímid.

               ? Haurem de desfer-nos del cos ? respongué el savi ?. Se’ns ha girat feina.

La Blancaneus, perplexa i amb la poma encara a la mà, va reaccionar:

               ? Què feu aquí a aquesta hora?

               ? Oblides que han tancat les mines i que ens han fotut a tots al carrer. Ara tenim tot el temps del món ? es va lamentar el nan rondinaire.

                ? Exacte, i hem pogut canviar els curs dels esdeveniments ? afegí el nan feliç.

                ? Doncs heu ficat la pota. Vosaltres, el que voleu és que jo segueixi sent la vostra minyona. Sou uns egoistes! ? cridà la noia. I tot seguit va esclatar en un plor que feia basarda.

                ? Blancaneus, què t’has begut l’enteniment? La poma estava enverinada ? li va deixar anar l’homenet savi.

                ? M’heu d’entendre. No sóc tan idiota. Jo també conec el conte. No oblideu que en sóc la prota. Vull dir que en mossegar la poma no em moro, només quedo adormida. Això sí: molt adormida, ho reconec. és el preu que he de pagar si vull que vingui un príncep a salvar-me. Aquests dies amb vosaltres han estat una experiència molt interessant, però estic acostumada a ser una princesa i no hi vull renunciar... De cap manera!

El comentari de la Blancaneus caigué com un gerro d’aigua freda. Es va fer el silenci. De sobte, el nan rondinaire la va escridassar:

                ? Desagraïda! Fot el camp si és això el que vols.

                ? Sabeu què? A fer punyetes. Me’n vaig! ? replicà molt enrabiada la Blancaneus  ?. I a més, ara que no teniu feina, estareu tot el dia a casa, mandrejant i no hi haurà qui us aguanti.

                ? Si us plau, nosaltres sempre t´hem estimat... volíem protegir-te ? va somicar el nan savi.

                ? De fet, sempre m’heu semblat una colla de pringats. Ja us ho fareu amb la morta. I a veure si espavileu ? digué la noia abans d’ajupir-se i donar un cop de porta.

“La meva prioritat és trobar un príncep com sigui. Si cal, l’hauré de trobar a la xarxa. Tinc entès que es lliga de valent pel Facebook,” va pensar la Blancaneus mentre anava caminant pel bosc amb pas decidit.