Libros publicados

De menut, a casa sempre havia sentit parlar de l’oncle Brauli. Els únics que l’havien conegut eren l’avi Pere i la tia Eulàlia, i tots dos s’havien mort abans que jo nasqués; la seva llegenda encara seguia viva quan jo era petit, durant els anys seixanta i setanta del segle XX, però la seva història corria el risc de perdre’s en les tenebres del passat, perquè des que marxà l’any 1939, l’oncle Brauli no tornà a posar els peus a Catalunya. El seu tarannà arrauixat i l’infortuni que el perseguí durant bona part de la seva vida l’havien obligat a exiliar-se, i després de la guerra civil se li perdé el rastre. Encara era més incerta la informació que disposàvem sobre els pares d’en Brauli, és a dir el meu besavi i la meva besàvia, tot i que corrien llegendes que els feien poc menys que el fundador del catalanisme polític, ell, i del feminisme militant, ella. Jo no comptava pas que arribéssim mai a treure l’aigua clara d’aquelles velles històries. Però l’any 2008, un correu electrònic enviat per una descendent de la branca francesa de la soca familiar va projectar un raig de llum sobre la vida i els fets d’aquests personatges. Com sol passar en aquests casos, cada notícia descoberta obria nous interrogants, i a mesura que anàvem descabdellant la troca de les seves aventures anava apareixent un garbuix d’històries entrellaçades, on apareixien ara i adés grans prohoms del nostre país. Si hi afegiu la natural curiositat que jo sentia per la meva informant, que resultà ser una cosina de tercer grau d’allò més gentil i bufona, comprendreu que m’agafés el delit d’esbrinar tot el que pogués de les biografies d’aquests il·lustres avantpassats. Així, resseguint els arxius familiars d’un i altre costat dels Pirineus, aquesta cosina i jo vàrem anar espigolant totes les peces del trencaclosques, que ens portà fins i tot a escatir el misteri d’un assassinat: efectivament, el març de 1923 s’havia produït un homicidi, a Barcelona, que les investigacions posteriors mai no van aclarir. El fet que la víctima fos persona coneguda del rei Alfons XIII i del general Primo de Rivera, i que es comptés entre els amics del comte d’Alella i de la baronessa de Maldà, entre d’altres personalitats importants, va envoltar aquell fet d’una boirina d’intriga política; l’autoria de l’homicidi, però, sempre va ser un misteri. Els diaris hi van projectar molta curiositat, però no en tragueren l’entrellat. D’altra banda, pocs dies després es va produir un altre assassinat, el de Salvador Seguí,el Noi del Sucre, que va trasbalsar l’opinió pública, i que ningú no va dubtar en interpretar-lo com un episodi més de la lluita violenta entre els elements anarco-sindicalistes i els patrons. Entre una cosa i l’altra, l’atemptat que va costar la vida a Sebastià Gratallops mai no va ser explicat satisfactòriament, i el cas es va arxivar definitivament quan Primo de Rivera va establir la dictadura. Vuitanta anys més tard, la meva cosina i jo estem en condicions d’explicar-vos-ho tot, fil per randa. Hem procurat cenyir-nos als fets, i hem inclòs en la narració la transcripció literal (tot i que de forma fragmentada) de la correspondència entre els diversos personatges, perquè són prou eloqüents; els comentaris subjectius els hi ha posat la cosina, que té una imaginació inesgotable. Jo he procurat esporgar tot el que em semblava que feia nosa. El resultat d’aquest estira i arronsa són els papers que teniu a les vostres mans.

Jacint Puig Pelat