Descarga gratis 10 libros

y consigue premios y promociones exclusivas

Regístrate

Comienza a leer

Iniciar sesión con Entreescritores

¿Has olvidado tu clave?

Crear una cuenta nueva

Libros publicados

NAUFRAGIS ÍNTIMS

NAUFRAGIS ÍNTIMS

29-01-2014

Contemporánea novela

  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
2
  • Estrella llenaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella vaciaEstrella vacia  1
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella vacia  1
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llena  0

       En Julià és un home enfonsat, econòmicament i sentimentalment, quan la vida li dóna una nova oportunitat; i amb aquesta,  definitivament foragitat dels que constituïen el reduït cercle social dels seus vells amics, i també perduts els vincles familiars, començarà a col-laborar com a redactor de taula a Radio Girona retrobant-se dins dels oblidats estudis de periodista.

      Aquesta és una novel-la de gelosies, del darrer amor, d’odis i de pèrdues, amb dues temàtiques paral-leles, intrigants, a l’entorn de la falsificació d’obres d’art, amb homicidi inclòs, i el terrorisme a Israel.  També el lent camí a la vellesa, que hom veu com el seu adéu a la vida, i el què passa quan algú s’hi resisteix tot i sentir-se vençut. Com a decorat de fons, la Girona vora el riu amb els seus carrers estrets, que completen un ambient personal i antic, i l’ Israel actual, un escenari bèl·lic premonitori.

       “En Julià li va descriure la temàtica què volia explicar en la seva novel-la. Volia explicar que l’amor sempre era possible. El dels joves i el dels grans. Per exemple l’amor d’ells dos quan ell tenia trenta i escaig anys i ella divuit, i aquest amor, retrobat, trenta anys més tard. Les mateixes passions, els mateixos desigs, idèntiques emocions, ara, però, amb més saviesa, més lentitud, més tendresa. I més coneixença del propi cos i de la sensualitat de la pell. Estava segur que explicant-los, es podrien entendre com a complementaris, i no com a oposats”.

      “Volia explicar-ho tot. Sobretot volia que el tema fora el d’una novel-la d’amor intens, en una edat en què els joves creuen que ja no n’hi pot haver.  Tot el què ella li expliqués quedaria reflectit amb dates i noms ficticis”.

       Però els fets inesperats van fer que la novel-la quedés en un segon pla.

Leer primer capítulo

 

Primer capítulo

CLAUDIA

 

Encovada a la sala d’estar de la torre d’El Port de la Selva, de cara al Cap de Creus, des d’on en un altre temps havia gaudit de les onades que desfermava la tramuntana, la pluja pertinaç d’aquell principi d’hivern l’entristeix encara més. Amb desgana descorre les cortines, que llisquen suaument sobre els rodets, per embolcallar-se en la darrera llum del capvespre. Es queda si miro no miro i finalment s’asseu, compungida i sola, sobre el sofà blanc en forma d’ela que s’encara a la terrassa.   

  És la tristor d’una dona que se sent gairebé una morta en vida,  com si s’endinsés en l’etapa final. Una branca eixuta entre un bosc de sentiments assecats. I, una vegada més, no defuig  el temps passat que tant la fereix en recordar-lo. És com una malaltia no voler recordar, deixar la ment resclosa sense pensar res, sobretot no pensar, no pensar res de res, i tanmateix agredir-se mentalment, inútilment, amb els pensaments angoixants.

Quan es va casar, la Claudia havia començat la que al seu parer seria una llarga etapa de felicitat i confort a Girona, i res semblava poder estroncar-la. Després van arribar les nenes, i amb les dolçors de l’amor aparentment el cercle de la felicitat quedava fermat.

Amb en Michael es van conèixer l’estiu del 68 a Sagaró, un d’aquells anys que ella estiuejava amb les seves amigues a la Costa Brava. D’ell l’havia abellit el seu tarannà aparentment tranquil i educat, un tant reservat, sempre com d’incògnit. Era un home madur, prop dels trenta nou, i li agradaven especialment els seus ulls blaus clars sota els cabells del color de la palla mullada. Li recordava a l’actor anglès Michael Caine. Després se n’assabentaria que no només ella li havia trobat la versemblança, ja que entre els amics també era en Michael.

Ella acabava de doctorar-se a l’Escola de Belles Arts de Palerm, i amb el doctorat a les mans posava fi a una relació tempestuosa amb el seu professor d’egiptologia i degà de la facultat d’Història. En certa manera, aquell any l’estiueig havia estat una escapada dels amics de Palerm, i una manera de treure’s l’estigma de favorita de l’egiptòleg dottore Forlani. Estava cansada de les servituds, mai prou amagades, que li exigia el professor més interessant del claustre sicilià, dels consells de les amigues, de les enveges i les enraonies, de les mirades encuriosides dels nois i les iròniques dels professors. El que no podia imaginar és que a Girona viuria una nova història  d’amor.

La família d’en Michael –ella també el va començar a anomenar així–, eren uns reconeguts col·leccionistes i propietaris de galeries d’art a Girona i Olot.  I les llargues converses que ells dos van tenir sobre l’art en general i els pintors moderns en particular, els van acostar cada cop més, fins  enamorar-se. Quan ell la va convidar a la galeria de Girona perquè veiés el fons d’art que hi havia emmagatzemat al soterrani  i dies més tard a la masia reconstruïda pels seus pares a Peretallada, va quedar-se literalment bocabadada per la quantitat i qualitat de les pintures de totes les tendències penjades arreu.

Temps després, a força de viatjar amb el seu marit per tots els continents, d’allotjar-se als millors hotels, de menjar als millors restaurants, de dur els millors vestits o lluir les millors joies, inadvertidament aquest món íntim va passar a formar part de la seva personalitat. Va tornar-se selectiva en tot allò en que els diners tenien quelcom a veure: amb els estudis i  l’educació de les filles, amb l’adquisició i decoració de les cases, amb les botigues, les amistats, els restaurants, els hotels...

Potser aquest sistema de vida li va fer perdre la perspectiva del seu marit, que ella definia rar, però amb el temps s’adonaria que hi havia quelcom més què no havia detectat. Una faceta esquerpa i a voltes mesquina que s’expandia entre paraules dolces, o entre conversa i conversa, i sobretot un tarannà excessivament possessiu vers ella, una dona  jove, estrangera, senzilla i fàcil de manipular. Abans no es va decebre, ella es va enlluernar, sense endevinar com n’és de frustrant extreure d’un paquet luxós, potser d’una capsa de música, un objecte amargós.

Fins que un dia, després d’una convivència de gairebé disset anys, els darrers rutinàriament feliços, amb els naturals alts i baixos i petites discussions ràpidament oblidades, el seu marit li va dir inesperadament que volia separar-se perquè estava enamorat d’una altra dona. Primer va quedar-se astorada, però tot seguit, com una bona italiana del Sud, va endurir la resposta. El va tractar d’inconscient, d’immadur i de moltes coses més, i, sobretot, li va dir que s’havia  aprofitat de la seva bona fe. Volia saber qui era l’altra, si era jove, quan, com i on l’havia conegut i si havia dormit amb ella. Finalment, si havia pensat en les nenes. Temps més tard convindria que aquell dia no ho va saber pair educadament, però no n’estava repenedida del que li va dir. Així de cop, inesperadament, sense cap senyal que li fes preveure la ruptura, va sentir-se tan enganyada, tan avergonyida i humiliada, que va esclatar  com una erupció de l’Etna. I sobretot va sentir-se sola, amb l’autoestima al nivell del terra deixada en el sentit més acabat de la paraula. Ell per la seva part, enfrontat primer a la seva reacció, ço és, a les seves roques eruptives i tot seguit als seus retrets, li va pregar, conciliador, absent al seu neguit, que no cridés, que tenia raó, i que per això pensava que el millor que podien fer era acabar amb el seu matrimoni amistosament.

En definitiva, que tal com ella a vegades havia temut, tot observant de més a prop les destrosses de les relacions sentimentals de les seves amigues, un dia se’ls va trencar l’amor. I la marejada inescrutable dels fets va notificar-li que li havia arribat el torn. Ara entenia la desesperança de les altres, ofegades com ella en el mateix bassal pudent del que se sent deixat, que sense transició passa de la glòria,  provinent de la presumpció social, del compte corrent i dels creuers caribenys, a la soledat d’una gàbia d’or.

Aquell dia, mentre ella se’l mirava  com  el sòrdid responsable de la seva desgràcia, ell havia adoptat un aire neutre, tractant de travessar aquell tragirar incòmode sense que les cames li tremolessin entretant li parlava de la pensió i dels actius immobiliaris que la deixarien en una bona posició. El va veure enfangat en el descrèdit moral, com un personatge  que no té ni la capacitat, ni el caràcter, ni la convicció, de complir la paraula donada,  disposat a acceptar els pitjors insults, tot fos per defensar l’obstacle d’afecció que se li havia interposat. Fins i tot li semblava un desconegut. Aquell era el seu marit? Novament va pensar que no l’havia conegut. Quina sensació tan esgarrifosa. El fet evident de com unes paraules dites amb traïdoria poden arribar a canviar la percepció de les coses. Fins i tot li semblava que li havia canviat la fesomia. Com si el mirés després d’haver-li llançat un gran cubell d’aigua que el remullés de cap a peus. O a través d’un mirall entelat. El cert és que quan s’esguerra l’amor es mostren els defectes més inesperats, la cara fosca del desamor que no es pot imaginar fins que no és a tocar.

La Claudia es va sentir com qui rau dins d’un vaixell i no s’adona que va a la deriva fins que no nota en el moviment onejant una vibració sospitosa, però que, tot i això,  no es mou perquè confia en el capità, sense saber que aquest ja no hi és, que ha abandonat el timó, i que, a més a més, han canviat les aigües clares i llises per unes altres de tèrboles i enfurismades, i que cadascú s’haurà de salvar pel seu compte. Més lluny que mai abans, va trobar a faltar la proximitat de la seva mare i de les seves germanes, i va recordar el seu Palerm natal i la felicitat encisadora que sentia d’adolescent tot passejant amb les amigues sota els arbres centenaris, o reunides vora la font de la Piazza Pretoria. I ara arribava la nova angoixa en pensar com hauria d’explicar la situació d’abandó. Perquè aquesta i no altra era la paraula que definia el seu estat actual: abandonada pel marit. Separació no deixava de ser un eufemisme. Les llàgrimes no van brollar fins molta estona més tard, i no van aturar-se fins molts dies després, quan ell ja era fora del pis que fins llavors havien compartit.

El cop va ser tan terrible que de ser una dona bella, admirada, d’una gran posició social, va esdevenir un ésser esllanguit, una ombra en la foscor de la nova existència, i, esgotades les llàgrimes, a costes amb el desconsol va quedar-se sense pensar, com un moble, lluny de tot i de tots. Sentia una pena tan incontrolable què no li permetia pensar, ni menjar, ni dormir. Necessitava una llum per caminar no sabia on. Una llum que li donés seguretat, a ella, en definitiva una estrangera, ni que fos una petita candela que li il·luminés el passadís i alhora li escalfés la mà, no tant per saber  on anar sinó per sentir la companyonia d’algú o d’alguna cosa que li marqués el camí. Quan la ment es queda tan en blanc cerca l’andròmina més increïble on acollir-se, i una espelma amb la flama de tonalitats groguenques, què atrau els insectes entre les ombres, també dóna calor.  Només li quedaven forces per respirar, i mai no havia arribat a imaginar que la sensació de sofriment o  d’empobriment moral al sentir les emocions robades, podia ser tan intensa com el que ella sentia en aquell moment. També d’odi per la desconeguda que havia conquerit el marit, potser sense massa esforç, ves a saber! i de despit per aquest mateix que l’hi havia esquinçat l’existència. Inquieta i sorpresa, es preguntava com podia tenir aquests sentiments tan negatius vers  unes persones. Sobretot el d’odi. Aquest sentiment que tant equival a l’antítesi de l’amor, i que  aquí s’havia inflat per la rancúnia que es té pels lladres quan s’enduen el que més s’estima. D’aquí, d’aquests pensaments, eixiria una Claudia diferent, desconfiada, exigent, poc amatent al sentit de les paraules de confort. Era un passar comptes a tothom sense pensar que no tothom és igual.

No dormia als vespres, i per molt que tractava d’isolar el drama que li tocava viure, quan més volia oblidar el seu marit, més hi pensava. Amb tots els seus clarobscurs ella l’havia estimat, i en aquest amor s’hi englobava  tot el que ell li demanava. La vida entesa així podia ésser inesgotable, d’aquí que la seva competidora havia estat tan destructiva. Ara s’adonava que una vegada gaudit el calor i la claror del sol l’obscuritat i el fred podien fer-se insuportables.

Després d’un intent de marxar a Itàlia amb les nenes què el seu advocat li va desaconsellar ràpid, a la Claudia, esgotades les llàgrimes només li quedava la ràbia més profunda i va quedar-se-la molt endins, lluny dels que l’envoltaven. Però en aquest endins se sentia una dona amargada, tan desconcertada que quan flaquejava pensava que no havia lluitat prou aferrissadament per mantenir el que era seu. Amb el desencís havia eixit una dona diferent a la que sempre havia estat. Si en el decurs dels primers dies, com un enze, es pansia de cos i ment tancada a casa, ara –un cop acceptat el fet que ell ja no vivia allà i que estava amb l’altri– ella, que sempre havia estat tan primmirada en la qüestió de les despeses familiars, havia agafat la compulsió de gastar i comprar qualsevol cosa a càrrec del compte encara compartit, com si la vida se li acabés. Fet i fet, en certa manera era una darrera venjança, baldera, que el seu exmarit devia mirar impertèrrit. Així, complements de vestir que no necessitava: bosses, guants, bufandes, mocadors, barrets... i també vestits, fins al punt que s’havia comprat roba que ni tan sols havia estrenat, i que quan tornava a casa ja no li agradava o se sentia massa desvalguda per posar-se-la, així que acabava enterrada a l’armari. Amb les definitives frases de comiat anava també implícita la denegació inconscient a tornar-se cap cosa important. Durant un temps fins i tot es va culpar  de l’adulteri, com si la banalitat dels homes vers les dones fos un destí ineludible que es definís amb els mascles genèticament infidels. I amb el desgavell del que no volia pensar i pensava, un efecte psicosomàtic feia que li costés caminar, com si les cames se li haguessin transformat en dos tiges inertes, com la paràlisi que hom sent a la guerra abans d’iniciar el primer combat.

En veure-la en aquell estat tan deplorable, les amigues li havien recomanat que visités una reconeguda psicòloga de Barcelona; primer s’hi va negar però finalment, veient que ella sola no se’n sortiria, va accedir a contracor a anar-hi i explicar-l’hi tot. I en obrir l’ànima va buidar coses, actes i intimitats, que mai no hagués explicat a cap altra persona; cert també que a vegades, estant a la consulta, no li venia de gust entrar i repetir el mateix, aquella salmòdia que l’ofegava, però una vegada començava no tenia aturador. A tenir en compte que en aquella època li costava molt parlar,  com si un fre invisible no  deixés sortir les paraules. L’angoixa té aquests ensurts, no solament no deixa respirar sinó tampoc parlar, és un pes que s’arrela al diafragma i que no deixa brollar ni l’aire ni la paraula. Dins d’aquest voler i no voler ser res,  havia de pensar, però, en les seves filles, tres nenes de setze, catorze i dotze anys. Amb la fugida del pare s’havien quedat desconcertades, especialment la Neus, la petita, i, sense ser-ne conscients, les més grans es mostraven  acusadores vers la mare,. Ella notava els seus aires fugissers en no poder dissimular la decepció de no tenir el pare a casa. La miraven com una enemiga, segurament considerant que només ella era la culpable de la desfeta familiar. Amb l’absència de la figura paterna els faltava aquella olor tan peculiar del seu tabac, del seu massatge aftershave, del seu whisky, de la seva manera d’estossegar, de la veu a la taula, en resum: del seu paraigua masculí. Sort que amb les seves exigències adolescents la feien estar alerta, almenys en el pertanyent als menjars, a la roba, a l’enraonar, i per acompanyar-les a les activitats extra  escolars, a ballet la petita i a fer esport les altres dues. I en conseqüència, a haver de sortir i parlar amb les altres mares, i així també ajudar a la seva pròpia  cura  .

A contracor s’havia convertit en una addicta de la televisió,  la evident alternativa, vist que tampoc no podia concentrar-se en la lectura durant les nits interminables d’insomni. Algunes amigues d’última hora l’ajudaven perquè sortís, unes la convidaven a passejar, altres a anar de tendes,  a sopar o a una desfilada de models, malgrat que ella se sentia sense al·licients. Ben bé no sabia què fer. Li semblava que no podia treballar enlloc més que en una galeria d’art, que de fet era un negoci que coneixia prou bé al haver col·laborat els darrers anys en les galeries del seu marit, però tot i que era  bona amiga dels propietaris d’altres galeries, no li va semblar adient anar a demanar-los feina. Més que un problema d’ètica o d’estètica, era una qüestió d’avergonyiment.  Separada,  però encadenada a un model de vida que necessitava, va començar a pensar com emplenar positivament el temps, amb altres paraules, què havia de fer. Fins que amb una amiga del gimnàs van muntar una botiga de decoració. Ella portava la part de mobles, estores i cortines  i l’amiga la part floral i d’aromes. Els anava prou bé fins que un dia l’amiga li va confessar que tots sabien la classe de persona que era en Michael, i que si no li havien dit res era per compassió. No va voler escoltar-la i, en sentir-se traïda, va deixar la botiga d’un rampell, sense pensar-s’hi, amb tot el que comportava perdre un nou sistema de vida que l’omplia. Era la primera vegada que algú li parlava així d’ell i la va agafar desprevinguda. Més tard hi va pensar força, i quan l’amiga la va trucar per disculpar-se –no pel que sinó pel com li havia dit–  i en el fons per convèncer-la  que tornés, ho va fer, disposada a escoltar-la fins el final. Llavors va sentir unes històries sobre ell que mai no  hagués imaginat.

Pel que fa a la casa, tot i que en el judici l’advocat d’ell s’hi havia oposat fins l’extenuació, vivien totes quatre al seu pis de sempre, a la part nova de Girona, que compartia al cinquanta per cent amb l’usdefruit, i els caps de setmana els passaven a la torre d’El Port de la Selva, també sota idèntica premissa.  Però se sentia sola:  rica i sola. No podia sostreure’s a aquesta solitud i tot li costava un esforç extraordinari, negant-se una realitat evident com és que no constitueix un fet tan anormal que un home se’n vagi de casa amb una dona més jove, o no, que la seva ; senzillament amb una altra dona de la que se sent enamorat. Es negava a acceptar aquesta situació i durant els primers temps va pensar que ell tornaria i que ella, dins de l’embolic indesxifrable de sentiments que l’envoltava, l’acabaria perdonant. Temps després, s’obligaria a fer un esforç suprem per anar dos dies a la setmana a jugar a tennis, en plegar de la botiga, i, a més a més,  va començar a freqüentar regularment unes amigues que gaudien d’activitats diverses.

Als quaranta set anys era una dona molt esprimatxada, els cabells estirats enrere, a la siciliana, o a voltes deixats anar, amb uns, pocs,  esbiaixats fils de plata;  els ulls, que un dia havien estat riallers, ara romanien apagats. Això no obstant era una dona amb un atractiu natural que ara se sentia insegura i fràgil perquè la vida li havia jugat una mala passada. Que  lluny quedava el seu cos generós, rodó i sensual,  la seva cabellera negra i brillant, els seus ulls  foscos de mirada honesta i franca, la seva pell fina, lleugerament morena. Ara, tota ella havia esdevingut una dona que, sense ser-ho, es considerava interiorment empobrida, tot i que compartia naturalment les afeccions del seu status social seguint el mateix nivell de vida que abans. Els viatges de vacances amb les nenes a destinacions exòtiques eren habituals, i almenys en aquest extrem, el material, el que es construeix amb diners, el gaudia generosament.

Els guanys de la botiga eren bons, i el seu marit li passava puntualment la pensió compensatòria acordada a desgrat, perquè ja li havia dit més d’una vegada que ho haurien de revisar des que ella tenia ingressos sobrers per viure bé. En aquest cas ella sempre el remetia al seu  advocat, a fi que resolguessin el que calgués, tot fugint de discutir-ho cara a cara. En el fons era  una gran persona, sincera, esdevinguda feble per mor de les circumstàncies i sense capacitat per lluitar per la seva pròpia felicitat davant del que considerava  un acte de deslleialtat de l’ex marit, de l’entorn, i de les seves filles. Potser els primers temps la va mantenir en vida l’odi primerenc, aquell odi que com una força de vida i de ressentiment no sabia de límits. O potser la ràbia de que una altra pogués gaudir allò que ella no havia sabut o no havia pogut retenir. Però ho va voler superar. Ben mirat, era més una qüestió d’amor propi que d’una altra cosa. Un dia va tractar de convèncer-se que en definitiva ell era el pare de les seves filles i no podia malmetre la vida amb aquests pensaments negatius. Sobretot si havia de parlar-hi sovint per temes que les concernien a elles tres.

Havien passat quatre anys de la separació quan les seves noves amigues li van proposar inscriure’s per fer un viatge operístic a Berlín, a la percaça de nous al·licients què l’ajudarien a espavilar. Una vegada més, com tantes abans, va estar a punt de dir que no, per la feina i per les filles. Esclar que per la feina s’ho podia permetre, i quant a les nenes, que ja no eren tan nenes, aquesta vegada li van dir, de fet li van ordrenar, que hi anés perquè elles es podien quedar soles.

 

JULIÀ

 

 


5% de descuento para los lectores de entreescritores.com en casadelibro

5% de descuento para los lectores de entreescritores.com en casadelibro

Comentarios