Comienza a leer

Iniciar sesión con Entreescritores

¿Has olvidado tu clave?

Crear una cuenta nueva

Libros publicados

 

Primer capítulo

LA SAGRADA FAMÍLIA

 

Autor: David Castells Angelet

Primera edició en Català Novembre de 2020

 

PRÒLEG

 

Hola, un altre cop, què tal? Torno a publicar un llibre, aquest cop no només m’he basat en fets reals sinó que he fet córrer la imaginació. Crec fermament que els escriptors tenen el deure no només en explicar la no ficció sinó que també han d’avançar-se a ella, anant més lluny on els somnis es fan realitat.

 

La història que vaig a explicar-vos té una part molt trista però no és un món de ficció, això passa, això és terriblement real i les meves paraules espero que un dia siguin escoltades perquè el ésser humà reaccioni i ajudi als nens que estan sols en el món, a aquestes víctimes innocents que no haurien de existir d’aquesta manera mai i a ningun indret de la Terra.

 

Sabeu què pot somiar un nen que està sol? Aquests pobres Fills de Déu no poden descansar ni quan dormen. És tant trista la seva situació que tot el tercer món plora pels seus infants incapaços de trobar una solució. Són tant pobres que l’únic que poden sentir és impotència preguntant se si Déu està amb ells.

 

I dir-vos que Déu no només està amb ells sinó que està desesperat i no accepta de cap de les maneres el destí que aquests nens s’han trobat. No es pot salvar aquests països de cop i volta però els adults del primer món tenen la obligació de trobar una solució i ajudar-los. Però tot aquest món està capficat en el instint de supervivència i amb una avarícia que sembla com les ensenyances dels mestres de tots els temps no hagin servit per re. Actualment la majoria del ésser humà no està unit i els desborda un sentiment d’egoisme que els corromp. Aquest és el sistema actual que regne a tot el món.

 

Hi ha Organitzacions No Governamentals que fan grans avenços i sacrificis per arribar a aquests nens però estan desbordades, el problema és tant greu que aquestes organitzacions no poden aclaparar totes les necessitats i estan molt faltes en recursos encara per trobar una solució mundial.

En aquest llibre fent córrer la imaginació es proposa una solució definitiva i és que els països del primer món assumeixin la responsabilitat de tots els seus fills en aquest món.

 

L’ésser humà té moltes més característiques que aquest instint de supervivència, l’ésser humà sent amor, tendresa i bona voluntat també i tots els compositors de música del món ho demostren però en aquests moments sembla que aquests sentiments siguin només per uns escollits  .

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

INTRODUCCIÓ

 

I el Dani es va aixecar suat. Un altre malson destorbava el seu descans al terra de la gran ciutat. Tornava a somiar amb la seva mare morta. Tornava a somiar quan es quedava sol en aquest món. El seu pare no el va conèixer mai. I l’esperava un altre dia immers a la misèria de demanar caritat entre cotxes i pol·lució. A vegades tenia sort i podia menjar una mica, a vegades no. Però no us penseu que el Dani estava sol, tenia amics amb situacions similars que ell i es posaven al terra com ell esperant les ànimes caritatives. Aquests fills de Déu s’aturaven un moment en mig del seu estrés diari per ajudar puntualment aquests nens encara que sentiren una profunda tristesa per l’espectacle que veien envaint lis un gran sentiment de impotència. Era terrible veure que no podien ajudar aquests nens amb més que uns cèntims per el seu estómac buit. Però així és el tercer món, ple d’ànimes no escoltades que s’enfronten a una realitat insuportable per qualsevol cor. Alguns s’endurien, altres també.

Nosaltres els vam ensenyar la paraula de Déu, lis vam dir estimeu-vos, lis vam dir sigueu nets de cor però la trista realitat és que els hi semblava que Déu només estava al primer món perquè el que s’havien d’enfrontar ells era la horrorosa desesperança que vivien aquests nens. El món està fet així, alguns tenen sort i altres no.

Però no em vull desviar del argument oblidant el seus protagonistes. El Dani tenia 10 anys i  ja portava dos anys sol, sense família, amb molts pocs coneixements, sense una possible educació, sentint-se abandonat i amb por. Por de morir. Por de viure.

Però no us penseu que el Dani no era un nen molt espavilat, si hagués pogut anar a l’escola segur que hagués destacat però el destí el va trair i es va quedar sense problemes matemàtics que resoldre i amb un gran sentiment de buidor que el feia pensar només en poder menjar aquell dia. Ell no entenia re. Pel carrer passaven altres nens agafats de la mà dels seus pares i els veia jugar i riure. El Dani no tenia forces ja per jugar i observava aquests nens amb un saludable sentiment de tristesa i enveja. Trobava a faltar la seva mare. Se’n recordava de quan ella estava amb ell i agraïa haver pogut viure amb ella durant vuit anys, sort que no havien tingut els altres nens que estaven el seu costat. Si, el Dani va ser rescatat pels seus amics que ningú els va ensenyar que era l’amor i que ja de més petits es van trobar al carrer però miraculosament expressaven amor i pietat per aquell nen que buscava en la immensitat la seva mare perduda. No havia consol pel Dani però tenia la companyia d’aquests infants.  

Havien nens més petits que ell i havien de més grans. Tots sense educació i un amor que els cuidessin. Tots bruts del carrer, tots sols sense saber fer re. Només esperar els cèntims que anaven caient a les seves mans per poder menjar aquell dia. La seva mirada estava buida i expressava un dolor que només haurien de sentir els adults, si algú es mereix aquesta decadència. Havia nens que es morien, de fam, de malalties, de pena i soledat. El Dani estava a prop del precipici de la vida també, no havia esperança de sobreviure ni per ell ni pels seus companys.

El Dani tenia el cor de la seva mare i quan podia menjar era sempre i quan el seus amics també podien. Era un grup de 5 nens. El Dani de 10 anys,el Ismael de 9 anys, la Laura de 8 anys, la Sílvia de 12 anys i el Ricard de 14 anys. Demanaven la caritat junts, no al millor lloc de la ciutat sinó al únic lloc que els van deixar les màfies corruptes d’aquests països. Eren una molèstia, això ho sabien i es van col·locar a un indret oblidat de les mans de Déu de la ciutat al costat del terrible tràfic de cotxes que els escopia soroll, pol·lució i brutícia.

Tots cinc estaven cansats, portaven dos dies sense poder menjar ni una mica i agònicament suportaven les hores que passaven amb dolor a l’estómac, amb fam. Entre ells regnava el silenci, observant, només observant. Se’n recordaven de l’últim cop que havien pogut menjar un àpat decent, se’n recordaven de la sensació de plenitud que van experimentar i se’n recordaven del posterior descans a la vorera que van poder viure. Ara dormien només unes hores patint malsons e incapaços de desentendre’s del crit que feia el seu cos esquelètic.


Comentarios