Comienza a leer

Iniciar sesión con Entreescritores

¿Has olvidado tu clave?

Crear una cuenta nueva

Libros publicados

Doble Parella

Doble Parella

06-09-2013

Contemporánea cuento o relato

  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
15
  • Estrella llenaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vacia  3
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella vaciaEstrella vacia  2
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella vacia  8
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llena  2

Sinopsis

Barcelona, mayo de 1992. La ciudad hierve con los preparativos finales de los Juegos Olímpicos de verano. Joan Garcia es un detectiva privado fracasado y con poco trabajo que, en un punto de inflexión en su vida, recibe, casi por pura casualidad, el encargo del seguimiento de una atractiva y rica joven de la que su marido, uno de los más influyentes empresarios de la ciudad, sospecha una infidelidad.

Lo que aparentemente parecía un caso sencillo, de trámite, y un cambio en la fortuna del detective acabará convirtiéndose en un oscuro asunto en el que también se verán implicados un joven auditor y un estudiante de ciencias económicas. “Doble Parella” es un relato sobre la amistad, la fidelidad y la ambición. Una historia sobre la vida misma que tiene lugar durante una semana trepidante.

 

ENTREVISTAS:

La novela negra se adecua a los momentos de crisis económica y de valores que estamos viviendo.

 

Leer primer capítulo

 

Primer capítulo

- 1 -

 

Dijous. Vint-i-vuit de maig de 1992

 

La nit era ja tancada, el rellotge marcava les deu i cinc. Malgrat que el seu company feia volts en rodó amb les mans a la butxaca i cara de mala llet a tres passes al seu darrera, el franctirador apostat a la barana del terrat va respirar alleujat. Des de la seva posició d’observador privilegiat l’objectiu era finalment a l’abast. Aliè als sorolls del trànsit vuit pisos més avall i al cotxe de policia que amb la sirena i els llums d’emergència connectats travessava a tota velocitat el Passeig de la Bonanova en direcció a Pedralbes, va acabar d’ajustar sense pressa la mira telescòpica del seu Remigton 700 amb un moviment precís, acurat, pràcticament contenint la respiració.

 

Va considerar que si l’objectiu continuava al menjador de la casa, a una distància de menys de cent cinquanta metres, la probabilitat de fallar - per a un tirador expert com ell - era d’una entre cent. Una vegada va tenir la distància focal completament ajustada va deixar lentament el rifle a terra i va girar-se cap al seu company.

- Ja la tinc – gairebé va xiuxiuejar.

El company el va mirar amb cara de pocs amics, fent una ganyota de desaprovació.

- Sí, però falta l’altre – va dir secament -. Jo esperaria a que estiguessin junts. Aquest era el pla. Fer-ho d’un sol cop, amb dos rifles. O un rifle i dos trets. Net i ràpid.

- Si falta l’altre és per la teva incompetència, imbècil – va aixecar el to de veu -. Segons el teu informador havia de ser amb ella tota la nit. Et recordo que per això som aquí. I també que el pla s’havia d’executar avui. Així havíem quedat. No s’havien de trobar per sopar a casa d’ella a quarts d’onze?

- Ja t’he dit abans que no cal preocupar-se. Si al final ho hem de fer en dues vegades tampoc no hi ha problema. El tinc controlat. Sé on viu, on treballa, per on es mou, qui són els seus amics... A més a més està penjat d’ella. Sé on serà demà a la nit. O potser avui mateix, una mica més tard. Només cal tenir una mica més de paciència.

El tirador va mirar fixament al seu company. Va considerar la possibilitat d’esperar. Però la decisió no l’havien pas de prendre ells dos.

- Deixem que sigui qui ens paga que decideixi què cal fer. No et sembla? – va dir pensant en veu alta -. De totes maneres t’adverteixo que s’emprenyarà. I que no cobrarem ni un duro si hi ha la més mínima errada.

Va tornar a mirar cap a l’objectiu amb els binocles infrarojos que duia penjats del coll. Al cap d’un moment es va treure el telèfon de la jaqueta i un paper on hi tenia apuntat un número.

 

Tres tocs de telèfon. Un “digui’m” sec, que denotava mala llet.

- El pardal és a la gàbia, senyor. I la porta de la gàbia és tancada. No hi ha possibilitat que s’escapi. Què vol que fem?

- Procediu amb el que havíem previst – va exclamar fredament l’altre, però al cap d’un segon, abans que el tirador podés tornar a parlar, va continuar en un to que mostrava contrarietat. De fons se sentia un brogit de molta gent. El que pagava devia ser en un bar, o un restaurant -. Un moment, un moment… Què collons vol dir això de què “el pardal”, en singular – va remarcar -, és a la gàbia? No havíem quedat que se n’havien de caçar dos, de pardals?

Es va fer un silenci a l’altre telèfon.

- T’has quedat mut o què? –va cridar. La remor de fons havia desaparegut completament-. No us pago una fortuna per parlar amb aquestes imprecisions. Explica’t. Quin pardal, el mascle o la femella? Per què no són tots dos junts? No era això el que m’havíeu dit! Respon.... merda! Que no tinc tota la nit -la contrarietat es va convertir en una irritació indissimulada.

- Veurà senyor, tenim la femella a la gàbia…- va provar d’explicar-li el tirador -. Però el mascle no s’ha presentat, com estàvem esperant…Podem provar-ho demà, si vol. No ho entenem, senyor. Això no estava previst.

 

Ara el silenci es va fer al telèfon del que donava les instruccions. Va deixar de fer vols en rodó i es va mirar al mirall. No hi havia ningú més al lavabo tot i que a aquella hora de la nit el restaurant, en ple centre de Madrid, era ple a vessar. Els segons costaven de passar.

- Senyor? – va insistir el tirador -.

- Un moment, collons. Estic pensant…

- Podem fer-ho en dues fases, si vol – va suggerir el tirador -. No hi haurà cap problema. El mascle està controlat. Si cacem ara la femella, abans de vint-i-quatre hores haurà caigut el mascle. Podem fer que tingui un accident. Fins i tot hi guanyarem que la possibilitat que la policia connecti una mort amb l’altra sigui encara més baixa.

El silenci continuava. El tirador s’estava posant nerviós.

- Senyor?... Que m’escolta?

- Sí, sí.... No era així com havíem quedat. Però tan se val. Tinc pressa. No podem esperar més.

- Així doncs,…què vol que fem?

- Mata-la. Ara mateix – va sentenciar l’home de Madrid oblidant per primera vegada els eufemismes -. Però t’adverteixo que no veureu ni cinc si abans de vint-i-quatre hores no tinc evidències clares de la desaparició de l’altre. I no hem truquis. Jo em posaré en contacte amb tu. Demà a les dotze en punt de la nit. Vint-i-quatre hores. Entesos? O millor, truca’m tu per confirmar-me efectivament que la noia és morta, però ben morta, oi que m’enteneu ?

- Clar com l’aigua, senyor. En menys d’un quart d’hora ens posarem en contacte amb vostè. Que passi una bona nit – va dir per acabar amb aquella conversa que l’estava començant a fastiguejar -.

 

L’home va penjar sense acomiadar-se i sense deixar d’anar endavant i endarrere. Va mirar a dreta i a esquerra i assegurant-se altre vegada que el lavabo continuava vuit, va cridar en veu alta un “mecagumlamarequeusvapariratots”, i va rebotre contra el terra, amb ràbia incontinguda, el maletí que portava a les mans. Llavors es va aturar un moment. Va respirar profundament i va expel·lir l’aire a poc a poc, bufant, notant com els bioritmes se li desacceleraven. Va recollir el maletí i es va posar bé el nus de la corbata. Es va treure altre vegada el telèfon de la butxaca i va marcar un altre número, mentre pensava en auditors, en detectius arrogants i mentiders, en col·laboradors inútils, en pintors holandesos, en vint tones de farina de soja i en l’espatlla de cabrit que segurament s’hauria de menjar freda.

 


5% de descuento para los lectores de entreescritores.com en casadelibro

5% de descuento para los lectores de entreescritores.com en casadelibro

Comentarios

Te puede interesar