Comienza a leer

Iniciar sesión con Entreescritores

¿Has olvidado tu clave?

Crear una cuenta nueva

Libros publicados

TOCAREM ELS DÉUS I ELS SOMNIS ES FARAN REALITATS

TOCAREM ELS DÉUS I ELS SOMNIS ES FARAN REALITATS

02-04-2014

Ciencia ficción/fantástica novela

  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
2
  • Estrella llenaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vacia  2
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella vaciaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llena  0

 

 

 

Quan en Lluís camina sota la pluja de  la Barcelona del segle XXXVI, ho fa amb la llosa d’un desgraciat accident que li ha llevat la seva família, i amb el convenciment del qui no pot perdre res més. Malgrat això, és el seu compromís amb el món de l’art i el de l’energia, en especial la nuclear, i el record de com aquesta es va malmetre en els temps passats,  el què el fa lluitar per una Terra més neta i en contra d’altres interessos escadussers. Per això haurà de transformar el seu tarannà dur, enfosquit, aspre i amoral,  tan propi del món en què li ha tocat viure,  en un altre més entenedor i ètic.

        La sorprenent trucada que prové d’un planeta inoblidable, Plutó, serà el detonant que endinsarà al lector en un món desconegut, on la vida va reeixir anys ençà arran de la tràgica apagada final de la Terra.

        Novel·la que ens parla d’energies alternatives, d’un futur incert i inimaginable, de la recerca d’urani, d’uns deus que no ho són i d’un país, Catalunya, incòlume; però també de les ambicions, l’odi, l’amor i l’amistat per part d’uns personatges que es mouen com  titelles d’un destí desconegut, que sembla diferent, però què sempre és igual, dins d’un mecanisme ancestral que els farà caure una vegada més en els mateixos errors anteriors. 

Leer primer capítulo

 

Primer capítulo

PRIMERA PART:

L’AL·LEGORIA DE LA PAPALLONA

 

És la terra d’un i, el que és jo, no sé veure altra cosa que sigui més    

 dolça. Exactament dolça. Aquesta dolça terra meva.

 

                                      ( L’Odissea. Homer. Traducció: Carles Riba)

 

Aquestes són les tres virtuts universals: grandesa d’ànim, fermesa de

          cor davant el perill i coneixença justa de les coses.

                                                                                     ( Confuci )

 

 

 

        

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

            

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CATALUNYA

 

 

Catalunya és un país en què la història es confon amb les llegendes i tradicions, però tanmateix els catalans som un poble que ens sentim orgullosos de totes elles, perquè conformen la nostra cultura mil·lenària.

Amb l’arribada al poder de la presidenta Rheimer i l’aplicació de la seva política cultural reformista, la Gran República Americana  esborrà, òbviament per la desídia dels afectats, gairebé totes les altres cultures i  imposà com a parla unificada el gran llenguatge que  es gestà al segle XXII i que s’anomenà Llenguatge Universal Modern, una barreja idiomàtica dels segles anteriors.

 

L’anglès, l’espanyol, el xinès, l’àrab, el bengalí, el portuguès o l’indi-urdú, parlats segles enrere per cents de milions de persones, quedaren com unes llengües residuals, pràcticament exhaurides, usades solament pels estudiosos de la lingüística. Només els catalans  i els jueus, ens mantinguérem ferms en la defensa de la nostra identitat, de la nostra civilització i dels nostres fets llegendaris, amb la parla que ens llegaren els nostres avantpassats. Perquè quan un poble defensa la seva llengua no ho fa com una vessant folklòrica sinó com una part important de la seva existència.

En el decurs de la seva història, Catalunya, més enllà dels pobles que  la  travessaren o s’hi ajornaren, oblidats els temps obscurs pirinencs, dels grecs als romans, o dels gots als mahometans i jueus, començà a construir-se, en els segles VIII i IX, tot copsant la pròpia consciència. I ho feu des de la Provença carolíngia, amb els nobles que vingueren de la Gàl·lica meridional amb la seva entitat cultural abans que política, i amb la seva parla provençal, o llemosí, que més tard, amb les modificacions primigènies, s’anomenà català. Cal no ignorar que fou la parla dels primers temps, una expressió consonàntica incipient, la que permeté que els primers homo sapiens s’agrupessin per sortir d’Àfrica i d’Àsia fa uns 50.000 anys. I, poc a poc, de generació en generació, aquests antecessors arribaren a Catalunya prop de 30.000 anys ençà.

Tampoc cal oblidar que dos-cents anys abans de qualsevol parlament d’Europa, la Catalunya provençal del segle XI, sota el mandat comtal, constituí una assemblea de dinou membres que  promulgà els Usatges, ço és, la llavor de la primera constitució europea, cent cinquanta anys abans que Joan d’Anglaterra promulgués la Carta Magna.

 

En el decurs de la baixa Edat Mitjana, els catalans  lluitaren contra els sarraïns que els assetjaven per l’exterior dels burgs, però també ells masegaren, més tard, els calls jueus, i s’embrancaren en lluites d’expansió per Itàlia i Grècia. També foren regularment atacats, entrada l’edat moderna, pels veïns espanyols i francesos, que intentaren exhaurir-los, ofegar-los, absorbir-los o anul·lar-los; i se’ls emportaren terres i se’ls tragueren furs, sense aconseguir, però, anul·lar l’afany ancestral de sentir-se lliures, refermats en la seva porfídia i manera de ser. Fins que tant els uns com els altres s’adonaren que no podien lluitar contra un somni, perquè els pobles  sempre avancen si ho fan arranjats per un impuls d’autoafirmació.

L’amor a les tradicions pròpies, i a la llengua, és el que definitivament ens féu diferents, i les nostres ens enfortiren davant de l’horror de les guerres amb els francesos, ?les darreres dues durant el segle XIX?,  i davant el desencert històric amb armes i paraules de l’Espanya centralista: quatre enfrontaments armats al segle XIX i un al segle XX, i el gavadal de conflictes econòmics durant els segles XXI, XXII i XXIII, tot i que ja formàvem part de l’Europa  federal dels petits estats, sorgits dels esperits independentistes de la primera meitat del segle XXI, com: Euskadi, Escòcia, Kosovo, la Llombardia, Flandes, Valònia, Còrsega, Baviera, Geòrgia, etc.

Fou una constant  històrica  d’incomprensió,  de   manca d’estimació i abús de poder el que ens dugué a   allunyar-nos  d’Espanya.  Però  nosaltres  vencérem per la ferma creença que ningú no té dret a esborrar la cultura i les arrels de  l’altre.

Fou  també una assumpció d’autoestima, de dignitat i d’orgull, el que possibilità que des  del limitat triangle geogràfic que conformà el nostre país, ens enfortíssim davant d’aquells que maldaven per esborrar les nostres essències identitàries. I és que, entre altres coses, una llengua com l’espanyol parlada per cinc-cents milions de persones tractà, sense aconseguir-ho, d’empobrir-ne una altra parlada per escassament vint milions.

Ells ho capeixen ara, en percebre que la unificació imposada pel llenguatge universal ha malmès la seva cultura, tal com la pujada de l’aigua pel desglaç polar i antàrtic ho féu  amb les terres del sud, i l’ha deixat en un oblit indigne. La força dels fets els ha deixat sotmesos a l’imperi d’un sol llenguatge i els ciutadans, en perdre el més valuós com la parla pròpia,  han perdut també la seva identitat i civilització.

El segle actual, al parlament de la GRA, després de les darreres unificacions, solament dos estats amb menys de vint milions de ciutadans hi són lliurement representats mantenint el seu nom, la seva parla i els seus furs: Catalunya i Israel. Ambdós amb un crit unànime que parla de la terra, de la llengua, de Déu i de les tradicions.  I nosaltres, temps i temps perseguits, humiliats o sotmesos a qualsevol tirà aliè a la nostra nació, ara som admirats pels que han acabat reconeixent-nos com som.

 

Altrament els monestirs foren, posteriorment a la fallida de l’església del Vaticà i a les baralles entre les faccions islamites del segle XXII, els qui sostingueren l’església de l’oració sobre l’antiga dels oripells del  sermó i la genuflexió, i també els qui enriquiren els fons culturals heretats. A Catalunya, els monestirs de Poblet, les Santes Creus, Vallbona, Sta. Maria de Ripoll i Montserrat  refermaren, amb l’ora i labora primigènia, tots els coneixements històrics, culturals i científics que s’havien malmès lluny  d’aquesta cura. Fou en aquests monestirs on es mantingueren els horaris de les pregàries: llevar-nos a les sis per les matines, continuar amb les laudes a quarts de vuit, a missa a les onze encabat d’esmorzar; l’àngelus a les dotze, l’hora nona a les tres, i les vespres, després del rosari, a quarts de set. I a la nit, ja sopats, les completes, que són les darreres.

Al nostre Monestir de Montserrat, a més del Consell Cultural, es constituí un Consell Científic per l’arxiu i cura de la recerca i els avenços científics més importants del segle actual, i dels coneixements històrics d’ençà la Mesopotàmica, els egipcis i els grecs. Darrerament bastírem per aquests fons històrics, una cambra cuirassada, a gairebé dos-cents metres  sota el monestir, on treballàrem amb les tècniques robòtiques i computeritzades més actuals i on s’hi dipositaren en microplaques les còpies mestres de tots els treballs, històrics i culturals, que es feren pertot.

 

A l’Oest de Catalunya, la segona capital, Lleida,  esdevingué, des del complex aerospacial més gran d’Europa, la referència obligada dels aeronautes europeus, que s’hi aplegaren per estudiar, o per viatjar a l’espai exterior des de les bases compartides del gran desert dels Monegres.

Barcelona, capital de la República de Catalunya, o de l’Estat Català, s’escampà per una gran  superfície des del mar fins al Vallés, tenint com a centre polític i boscós el cim del Tibidabo. El seu Port d’Entrerius, anomenat així perquè s’enclotà entre els rius Llobregat i Besòs, fou el segon més gran d’Europa, amb l’afegit dels ports d’activitats esportives, que s’allargaren per tota la franja litoral del Barcelonès i el Maresme fins a tocar l’altre riu: el  Tordera.

La ciutat, abans un rectangle paral·lel a la costa, és ara un gran rectangle perpendicular al mar, i l’Avinguda Diagonal, que antigament dibuixà aquesta línia des de Pedralbes fins a la desembocadura del riu Besòs, avui s’allarga des de la mateixa punta d’aquest fins a tocar el riu Llobregat, per Molins de Rei.

El President de la República té la seva seu al palau presidencial del cim del Tibidabo on, a més a més, s’hi troben tots els serveis oficials i administratius del govern de Catalunya.

Al segle XXV, a Catalunya hi viuen dinou milions de persones de les quals nou i escaig s’engrapen a Barcelona, el melic polític, borsari i industrial de la República. Una ciutat apressada, moderna i avançada, a vessar de recursos culturals i socials i amb grans parcs naturals, com el del Tibidabo, el del Vallès, el de Montjuïc, el Carmel-Vallcarca, Putxet, Guinardó i Collserola-Vallvidrera.

 

        (Resum de la Història de Catalunya .Plaq. 24 a 32)                                           Fra Lleonard

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

RECULL DE PREMSA ( 24-04-3500)

 

 

 Tot just encetat el segle XXXVI, hem commemorat, com cada 23 d’abril, l’Aniversari de la Fundació de la Nova Era, quan Els Quatre van arribar a Montserrat, però afegint-hi aquest any la solemne inauguració de tot el conjunt monumental.

 Recordem que a l’Aeroport de Barcelona, la nau Chunjié “Festa de la Primavera”, i les navetes, ens parlen encara de l’èpica del retorn, i al columbari del monestir hi són dipositades les cendres de la Gràcia, en Castell, en Sarrià i  l’Axiba.

 Ara, al centre de la plaça del Monestir, on segons la tradició hi van aterrar, s’ha plantat un grup escultòric de pedra de la mateixa muntanya, on es representen els dos primers, armats, drets, somrients, la mirada airosa, amb l’Amagat als peus, i els altres animals esmunyint-se al voltant.

A la vorada de la porta principal d’entrada a la basílica, s’exposa l’escultura en marbre blanc d’un vell monjo, que vol recordar imperiblement el frare Lleonard.

Fora del Monestir, al prat on van fer  El primer dinar, hem visitat el Panteó dels Homes Il·lustres, on romanen les cendres dels successius presidents de la República de Catalunya. Més allunyat, a l’altra banda del panteó, on  van trobar La Llacuna, s’ha edificat un segon monument en marbre, anomenat Octògon, on es dipositen les cendres dels personatges del món de l’art, la ciència, la medicina i la solidaritat. A les vuit parets, escrits amb burí, es llegeix el nom i cognom de tots els personatges històrics importants en aquestes quatre branques de la saviesa i bondat humanes; n’hi ha ben pocs, però, de polítics, guerrers, reis o emperadors. No debades s’entenen per importants els homes que ens han il·luminat amb el seu art i els seus coneixements i no els que han dut la humanitat a guerres i confrontacions, dels quals ja se’n parla en els llibres d’història, ben copiosament per cert, per tenir a la memòria col·lectiva el que no s’ha de fer.

 I al damunt, com una gran antena, un obelisc en forma de sageta amb una esfera a la punta; és l’homenatge a La Revolta dels Somnis.

Catalunya, potser l’Estat més exigu de la Terra, i especialment la seva capital, Barcelona, que els quatre van batejar com La Ciutat de les Pedres, torna a ser en el món de les arts sinònim de modernitat i avantguardisme cultural, i en el món industrial exemple del disseny i noves tecnologies.

                                                                                  

       

                                                    Agència Permanyer-Foix

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La vida d’en Lluís havia canviat absolutament. La persona alegre, extravertida i optimista que era abans, havia donat pas a un home aspre, poc amant de les festes socials, que, entotsolat, habitava un nou apartament al front marítim del renovat Port d’Entrerius, a l’altra punta del vell habitatge. Ara el seu impuls vital l’havia abocat al món dels negocis i al món de l’art, en aquest cas amb una col·lecció de pintura dels segles XVII al XXIII que era l’enveja dels pocs que l’havien vist. De fet era aquesta passió per  l’art, més que no pas pels negocis, la que l’ajudava a oblidar el seu drama personal. I segurament gràcies a l’art de vegades aconseguia  alliberar la violència que pugnava per sortir.. El què no podia intuir era la manera tan inesperada en què tot daria un altre tomb.

Només dues raons l’obligaven a tornar al seu apartament els vespres: els quadres, que agradava d’escutiar, casi acariciant-los en delectança, o canviar-los de lloc per cercar noves perspectives, i un gos labrador de tres anys que romania tot el dia esperant-lo i que saltava, festiu, quan es retrobaven.

Arran de l’accident, els seus pares i els seus germans l’havien ajudat profundament, i en aquests temps els havia sentit més a prop que mai no ho havien estat; especialment el seu pare, amb qui compartia la direcció de La Companyia i amb qui hi tenia una complicitat especial.

Almenys un jorn a la setmana, coincidint que ell pujava a la Planta Número 1 de producció energètica i que no s’havien vist en tot el dia, sopaven tots dos sols en qualsevol restaurant desconegut, privats de la pressió del despatx, on els agradava primer parlar de la feina i, més tard, com dos vells amics, d’altres temes. De tant en tant, sopaven a casa d’en Lluís i aleshores, a la cuina, s’amanien una menja amb qualsevol cosa, o trucaven a un restaurant que tenien a prop per fer-se-la portar.

A la mare, se li va rompre el cor amb la mateixa desesperació silenciosa d’ell quan li van notificar la inesperada tragèdia. La caiguda de l’avioneta se’ls havia emportat a tots: la seva dona, els seus sogres i els dos bessons de deu anys. Tornaven d’esquiar i l’avió s’havia estavellat al Montseny, irònicament en una nit clara i estelada, trenta minuts després d’enlairar-se de l’Aeroport de la Cerdanya.

 De primer, l’impacte personal va ser tan terrible que no sabia d’on arrencar les forces per assimilar-ho; després, en haver d’acceptar-ho, va renegar de tot i de tots, va renunciar a tot i a tots, i va concloure que la vida havia perdut el sentit, que la natura havia estat injusta i que ja no res seria mai més com havia estat. Perdre en un instant el que més estimava, el va deixar en un estat de consternació i absència negativa que trigaria a superar.

Com un somnàmbul, enravenat de dol, va haver d’identificar els cossos. Va anar-hi amb els seus germans, i al tanatori va trobar la Quela acabada d’arribar del politècnic de Berlín, a la qual de bon principi no va reconèixer sumit en la seva tragèdia personal. Amb la cara enterbolida, mirant les despulles dels éssers estimats, no va parar esment, fins passada una estona, que ella també era al seu costat, resguardats els ulls rere unes ulleres fosques,  apaivagant els plors. Fins que tots dos, reconeguts i abraçats, van compartir el dolor i les llàgrimes.

 

 

Els primers temps, després de la desaparició de la seva  família, l’amargor de les nits solitàries la combatia amb els projectes i la realització dels viatges a terres llunyanes, a la recerca d’obres d’art. Aquesta activitat l’obligava a desenvolupar durs esforços físics, que enfrontava sense cap mena de temor, per recuperar les obres que es donaven per perdudes i que ell comprava o bé rescatava. Sense manies pels mètodes a emprar en el rescat: dialogants, violents, brutals, o escadussers. Més d’una vegada fins la ignomínia, vist l’estat físic final en què quedaven els seus oponents.

D’aquí que els dies a Barcelona, repetits, incòmodes, els disfressava amb un estricte exercici físic a base d’equitació, natació, esgrima i lluita oriental, que el mantenien físicament i mentalment a punt. A més, l’ajudaven a descarregar l’adrenalina i a apaivagar l’angoixa vital. I el preparaven per l’enfrontament, a vida o mort, contra qualsevol oposició. D’altra banda, no podia abstreure’s ni distreure’s de dirigir la CGEC, coneguda com La Companyia, la primera en producció de megawatts, i també la més avançada del planeta en sistemes energètics diversos. Tenia centrals de producció elèctrica distribuïdes per tres continents, a més de dues plantes d’enriquiment d’urani.

 

 

La Quela, la seva cunyada, germana petita de la seva dona, que havia anat a Berlín a fer el doctorat en Química Industrial, havia tornat amb els vint-i-un anys acabats de fer i l’assoliment d’un títol a la butxaca, trasbalsada però, per  la tragèdia de l’accident que l’havia privat de l’única família de sang que tenia. Per aquesta raó, en una reunió d’urgència, van resoldre que es quedaria de moment a viure amb els Rubió, els pares d’en Lluís, al capdavall els familiars que li eren més propers, fins que no trobés un altre habitatge, i que s’incorporaria d’immediat a La Companyia, al departament d’R+D.

Primer,  la seva joventut, i després, la pruïja de viure, va ajudar-la a endurar el dolor pels éssers perduts. Al seu torn, la insistència dels senyors Rubió, que l’havien acollit com la filla que no havien tingut, la va convèncer a fi que romangués a casa d’ells definitivament, on feia una vida absolutament independent a l’àtic que a poc a poc s’havia decorat.

Amb l’arribada del bon temps, la majoria dels caps de setmana li agradava pujar amb els Rubió a la casa que tenien a l’Empordà, al petit poble d’Esclanyà, on hi coincidia amb en Lluís i els seus germans, aquests acompanyats per les seves famílies. Això no obstant, la Quela i en Lluís es van distanciar, pel fet que ell no podia superar el seu drama, i ella, que de bell antuvi va intentar ajudar-lo, va haver de donar-se per vençuda en notar el seu rebuig, i en percebre, fins i tot, que la proximitat d’ell, amb la seva amarguesa irrenunciable, encara la perjudicava.

 

La família Rubió, formava un clan on cadascun  s’identificava amb les alegries i les penes de la resta. Però els caps de setmana que compartien a l’Empordà, a en Lluís li duien uns records indelebles de jocs amb els bessons i els fills dels seus germans, entretant les dones assegudes xerraven i reien, que li era massa difícil superar.

Moltes vegades no pujava per no esgarriar-los, segons ell, el lleure, cosa que no era certa, ja que tots es comportaven amb absoluta naturalitat en comprendre els seus sentiments, tot confiant que el temps apaivagaria aquell dolor. Nogensmenys, les seves cunyades, que el tenien per un home atractiu i intel·ligent, confiaven que un dia podria refer l’ensopiment de  la seva vida, bé que no li’n parlaven a ell, ja que havia estat un sotrac massa fort, molt proper en el temps, amb un doll de records compartits. A més, hi havia també els pares, sobretot la mare, pels quals la mort dels dos bessons era inconsolable. Ella mai més no ho podria superar i, com una candela, s’apagaria lentament els propers anys amb una sèrie irregular de malalties psicosomàtiques.

 

 

Malgrat que l’aparcament el té al mateix edifici de La Companyia i que plou a ràfegues, en Lluís s’estima més caminar  sota l’aixopluc  del paraigua aquest tros que li permet gaudir de la Barcelona de la Dreta l’Eixample, rehabilitats els bells habitatges com la Casa de les Punxes o el Palau Baró de Quadras, i refilar un tros de mar que s’albira a l’horitzó, entre la pertinaç cortina d’aigua.

 A la darreria del mes de maig, l’acabament de la  primavera es fa notar amb un ambient rúfol que esdevé un plugim diari persistent i agradable alhora, però  que aquest vespre, de bursada, s’ha transformat en una pluja abundant. Ha deixat el cotxe a l’aparcament soterrat dels jardins de Gràcia i ha seguit Pau Claris avall fins a la Diagonal, on La Companyia hi té la seu central. És un edifici singular de trenta-cinc pisos, enrajolat exteriorment de vermell púrpura i que pel color i per les seves connotacions energètiques se’l coneix popularment com La Torre del Foc.

Puja amb l’ascensor mentre mira absort el regalim d’aigua que  deixa el paraigua i, en un moment, pica a la porta del despatx del seu pare, que l’espera fent temps amb  uns papers al davant.

S’asseuen tots dos a la sala de juntes.

–Tornem a tenir problemes. Què ha passat ara amb les centrifugadores  de la Número 1? – parla el Sr. Rubió.

–No ho tenim clar, pare. Aquesta setmana hem hagut d’aturar-ne tres dues vegades consecutives i en Ricard no pot resoldre-ho Tot el sector està en observació i, sortosament, els altres dos blocs amb les tres-centes trenta  centrifugadores són a ple rendiment.

–Quan has de tornar a trobar-te amb la gent de l’FME?

–La propera setmana.

–Seguim amb la nostra idea d’amortitzar  les  inversions

en  l’energia  nuclear via  urani, per  fissió,  i paral·lelament

invertir en la de fusió, sense oblidar les renovables. D’acord?

–Sí, i  també vull incidir en l’aprofitament del plutoni.

El Sr. Rubió sacseja el cap afirmativament, al temps que fa:

–Ja  sé que hem d’acabar amb els residus que generen radioactivitat, però costa d’entendre com podem estar tan avançats en una cosa i tan retardats en una altra. Em fot que qualsevol errada no es resolgui ràpidament.

–L’eficàcia també consisteix en l’automatisme d’atur si alguna cosa, ni que sigui petita, no va a l’hora. L’urani no és un material senzill, però és noble, no contamina el medi ambient i, si se sap controlar adequadament, el seu ús com a generador energètic és molt rendible. El problema és la radioactivitat que alliberen aquests pocs residus que encara hi resten quan se l’enriqueix.

Comprenent que amb una discussió baldera no se’n sortiran, el Sr. Rubió, amoïnat i amb presses, mira el rellotge.

–És tard i tot just acabes d’arribar de viatge. Vols venir a sopar a casa? Ja saps que la mare estarà contenta si vens, i nosaltres, encabat, podem prendre una copa i fer-la petar.

–Vaig al pis, descarrego la maleta i em dutxo. Seré a casa d’aquí a una hora encara no. Com està la mare?

–Va fent, com sempre. –respon el senyor Rubió, que ha emmudit en veure que en Lluís marxa sense escoltar-lo.

 

 

 A punt de sortir, el senyor Rubió encara s’atansa  a mirar pels finestrals. Des de la seva alçada, amb la nit neta i ara exclosa de pluja, guaita un llarg tros de l’Avinguda Diagonal, plena d’automòbils amb els llums encesos, el Palau de Presidència, al capdamunt del Tibidabo, i les dues antenes amb els llums vermells que fan pampallugues: la gran parabòlica encarada a l’espai, i l’altra, la vella d’en Foster, novament enlairada, reeixida per les transmissions de telefonia i TV.

També pensa que, transcorreguts tres anys de l’accident que va costar la vida als nens, en Lluís encara té la nostàlgia als ulls. Ho podrà superar algun dia? Com pot una persona oblidar un fet com aquest? En Lluís té el dret i el deure de donar-se una segona oportunitat.

 

 

Els Rubió habiten a la falda de llevant del Tibidabo, en una zona rehabilitada, on s’han bastit grans torres i cases amb un màxim d’alçària de tres pisos. Des de casa seva fins a la Diagonal, el camí és una gran línia lleugerament corbada que, en baixar per l’Avinguda del Tibidabo i encarar el carrer Balmes, gaudeix, sobrepassat el Guinardó, de tota la part alta de Barcelona, totalment renovada, amb els carrers que baixen del Putxet o els que venen de Sarrià i Monterols.

 Alguns dies al senyor Rubió li agrada, malgrat que fa més volta, canviar l’itinerari de baixada i agafar per Muntaner des d’on un cop deixat enrere el turó de la Plaça d’Adrià, pot veure l’horitzó, a baix de tot, amb el mar argentat que reflecteix el sol matiner.

 

 

Des del primer moment, els arquitectes van edificar i rehabilitar la ciutat, tot tenint cura dels plànols originals, quan podien recuperar-los, o, en cas contrari, a base d’imaginació. Sempre, però, refusant per principis la reconstrucció d’una Barcelona diferent de la que havia estat abans de la devastació.

La reedificació es va esmerçar pertot, i cada re instauració de serveis havia sigut un esdeveniment, sobretot el Nou Port d’Entrerius i l’Aeroport del Prat, on la terminal sobre la plataforma marítima ara ja era plenament operativa amb cinc pistes encarades a l’horitzó; els trens també funcionaven tots, i del metro ja hi havia quatre línies que travessaven la ciutat.

 

 

*****

Com gairebé sempre que sopen plegats, després de parlar una estona a taula la mare d’en Lluís se n’ha anat migranyosa a la seva cambra, mentre ell i el seu pare es traslladen a la sala d’estar, on, més reposadament, assaboreixen un whisky, entretant enraonen dels problemes a la planta nuclear. En arribar la Quela, per sorpresa, el senyor Rubió la convida a asseure’s i li  allarga una copa.

En Lluís és inopinadament conscient, cosa infreqüent en ell d’ençà de l’accident, de la presència de la noia i, en veure-la com parla amb el seu pare, de cop sent revifar el seu instint de mascle. Ara recorda que la va conèixer més o menys fa dotze anys, quan ella en devia tenir onze, a l’ombra de la seva germana de divuit, a punt de casar-se amb ell  i amb els bessons de camí. Uns anys més tard, ja acabats els estudis universitaris, s’havia convertit en una noia esllanguida, amb una dolçor innata que s’incrementava amb les ulleres rodones. Fins i tot rememora un jorn sencer a casa on  durant el sopar van parlar dels estudis, de la vida i de l’amor, i ella els va deixar caure una frase que els va fer esclafir a riure a tots tres:

–Tan sols demano a l’avenir un noi com tu, Lluís: intel·ligent, bon pare i bon espòs.

Quan van retrobar-se, el seu món havia esclatat i d’ella només  recordava d’una manera borrosa el tic que li feia brandar la mà dreta, mecànicament, per enretirar-se els cabells que li queien i li tapaven els ulls, o d’aquell altre que li feia pujar les ulleres al pont. I després a l’Empordà, on l’escoltava estoicament quan ell anhelava parlar de la seva muller i dels nens. Però com tantes altres dones que se li van creuar aleshores, per a ell era transparent, perquè en aquesta qüestió els seus ulls solament miraven reclosos, nostàlgicament, el seu món interior.

Quan ell pujava a la Planta Número 1, la veia, de tant en tant, al departament d’R+D. Vestia una bata blanca  i tenia el tarannà seriós i distant d’una persona atrafegada, centrada en la feina. Veient-ho des de fora, es diria que no tenien cap relació, tot i que ella vivia a casa dels pares d’ell, s’agombolava de la mare, i pujava a la casa de l’Empordà  a l’estiu i els caps de setmana amb els altres germans. Era en Lluís  el que no s’hi feia, perquè a l’Empordà hi pujava ben poc i quan anava a visitar a la mare a Barcelona ella no hi era.

Ara, mentre  ella parla somrient amb el seu pare, li detecta per primera vegada un aire diferent, el d’una dona atractiva i jove que, impensadament, se li ha fet visible, i que, desapareguts els tics, d’aquell ble de cabells que abans li tapava els ulls només hi resta un rínxol lleugerament despenjat.

Esbandeix l’ensopiment momentani quan ella el mira per demanar-li un aclariment.

–Tu creus que podrem experimentar amb la radiació de l’energia solar com un accelerador de la fissió nuclear?

Durant uns segons es queda bocabadat com si no es donés per al·ludit, però reacciona i li contesta:

–No n’estic segur. Cada energia requereix una perspectiva diferent, i tots els que estem en aquest projecte hem d’acostumar-nos a pensar en diverses formes de generar-la, tant les que durem a terme aquí a baix com les que s’han d’aprofitar allà dalt, que moltes vegades seran les mateixes. Segons vosaltres, aquesta radiació pot emprar-se com     un    generador   de   la  reacció  nuclear,  o  només  de

manteniment?

Ara  la  resposta  de  la  Quela  és  entusiasta,  davant la

gaubança del pare en veure’ls a tots dos tan involucrats en els afers de la Companyia.

–L’estudi el tenim força avançat i el conclourem breument. Jo mateixa encapçalo l’equip on estudiem l’atac radioactiu del sol amb diverses magnituds, i el resultat té dues vies: com a iniciador de la fissió i com a acumulador energètic. El tema és l’aprofitament dels grans nivells de radiació que provenen de la fotosfera, a uns vint-i-cinc mil quilòmetres d’alçada.

–Esteu preparant els registres?

–No encara.

–Doncs ho hem d’enregistrar urgentment. Fes-me passar, sisplau, tot el projecte a net, que me l’enduré a París la propera setmana per enregistrar-lo.

Ara és ella la que queda un tant desconcertada pel temps que fa que en Lluís no li parla tan directe.

–Però hi han alguns aspectes que encara no  tenim clars.

–Tant se val, prepareu-me el projecte. Quela, estem parlant d’un projecte, no d’un fet contrastat, ni tampoc d’una inversió econòmica. Vosaltres ho heu d’instruir com un efecte avançat en el sector de les energies nuclears, sense oblidar, però, que l’objectiu de present de la Companyia és  perfeccionar les actuals i aprofundir en l’estudi de les de fusió.

–Pot ser un fet tan extraordinari!

–Per això mateix necessito el projecte. Que el facis, o el féu, tu ho decideixes amb tot l’imaginari possible. El científic  comença imaginant, i és el somni del que pot ser el que el converteix en agosarat. El que esteu fent és crucial i el nostre futur penja de  l’impuls actual del teu departament. Si hem d’anar a Plutó, el primer que s’emporti la comanda del combustible s’emportarà també la possibilitat d’investigar i aprofundir amb les radiacions solars. I el més important de tot: la possibilitat de negociar amb els plutonians la concessió de l’explotació del seu mineral. Aquest és l’autèntic objectiu a curt termini, perquè Plutó i Caront estan farcits d’urani.

       Entretant rumien en silenci el que han dit, el Sr. Rubió ho aprofita per  insistir:

–Lluís, enraona amb en Ricard de les centrifugadores. Està bé que pensem en el futur, però ara em preocupa el present. Ho hem de tenir tot ben controlat, perquè ja saps com les gasten els inspectors de l’FME. Es presenten sense avisar i no es casen amb ningú. I sinó que els ho preguntin als de Southampton, amb la central nuclear segellada i sense una nova data de producció per l’avaria d’un reactor, malgrat que els han demostrat que no hi ha hagut cap fuga radioactiva.

–Pare, l’acció de Southampton no està clara. Dius que els inspectors no es casen amb ningú, però jo sospito que  s’ha jugat brut i que tot ha estat una argúcia per afavorir algú. Quant a les nostres centrifugadores, no t’amoïnis que demà pujaré a la planta per parlar-ne. Per cert, Quela, vull que tu també t’integris en el Comitè de Seguretat Interior.

  –Jo? –diu ella esparpillada, però reacciona ràpida–D’acord, vull dir que sí, que em sembla bé. Els ho diràs tu?

   –Demà mateix.

 

 

       El Sr. Rubió s’aixeca i es dirigeix a la seva cambra. Mentrestant ells dos es queden   parlant tranquil·lament dels avenços energètics.

       Per uns moments, ambdós sostenen dues converses alhora: una la que expressen verbalment i que va decaient en interès per qui l’escolta, i l’altra, no verbalitzada i que, expressada mentalment, es compagina amb el missatge que cadascú rep del seu interlocutor. Per la Quela, l’anàlisi és totalment inesperat per la sensació positiva que li transmet l’actitud cordial i oberta d’en Lluís, sense negligir que per a ella descobrir-lo com a home no li és gens menester després d’anys d’assumpció i pensament. En canvi a en Lluís, el reconeixement de la Quela el desconcerta pel que suposa descobrir una dona plena d’atributs físics i personals que, impensadament, li remouen brases de molt endins que ell pensava que estaven apagades.

Escoltant-la, mira els seus ulls negres i brillants, les arrissades pestanyes, la boca ben dibuixada de llavis molsuts, la pell morena, llisa i suau, les mans de dits llargs i, sota la brusa blanca, els pits amb uns mugrons que s’endevinen durs i aixecats. Defuig confusament l’anàlisi quan s’adona que ella s’atura d’improvís, desitjosa de recollir el seu pensament, que ell  d’immediat intenta dissimular amb la copa als llavis.

En la pausa, la Quela li diu, tot canviant de tema:

–Es comenta  que tens una col·lecció extraordinària de quadres del gòtic, del renaixement, barroc, impressionisme, cubisme, psicòtic, tecnicisme, il·lògic, post modern...

–Si comptes el que tenim aquí, sí, però al meu apartament hi tinc romanticisme, alguna cosa de post modernisme, impressionisme i... bé, molt desordre. Però si em permets la rectificació, la paraula col·leccionista no m’agrada, ja que la considero més pròpia d’un museu. Jo només  sóc un recuperador d’obres d’art. El dia que els museus tornin a reeixir, llavors sí que s’exposaran el que en diem col·leccions, que en definitiva és l’objectiu de tots els que estimem l’art.

–Però  l’any  passat  vas  arriscar  la teva vida a Istanbul,

tal com es va remorejar, per aconseguir un quadre?

–Sí. Era un encàrrec del govern francès per recuperar el Proust de J.J.Blanche, que en els vells temps havia format part de la col·lecció del Museu d’Orsay, i sabien que havia anat a parar a Turquia. Ha estat el procés més complicat, costós i perillós de la meva vida de caçador i rastrejador d’obres d’art. Durant dotze hores, vam estar negociant el preu amb tres energúmens, i quan ja havíem tancat la operació, volien prendre’ns el quadre, els diners i la vida. Nosaltres érem dos, el meu amic Gerard Latour, del Ministeri de Cultura de França, un gran expert en la pintura del XIX, i jo, menys expert però tan amant com ell dels impressionistes. Tot va començar quan amb la col·laboració d’un intermediari ens vam comprometre amb aquells tres a trobar-nos a la Plaça Taksim, al centre comercial d’Istanbul. Des d’allà, una vegada presentats, van convidar-nos a anar tot passejant carrer Istiklal avall fins a una botiga de sota la Torre Gàlata, on guardaven el quadre. Sense dubtar d’ells, vam donar l’adreça al taxista que ens havia dut, perquè, una vegada tancat el negoci, ens esperés per baixar-nos al port. Quan hi vam arribar ens van servir un te de poma, i una cop en Gerard va confirmar que el quadre era l’original, la negociació va avançar amb el clàssic estira i arronsa. Quan vam tancar el preu i teníem el quadre a les nostres mans  degudament embolicat, van presentar-se tres nous personatges que ens van dir que a ells els havien ofert el quadre abans que a nosaltres i  reivindicaven la prioritat d’adquisició. Aleshores tot va regirar-se; els acabats d’arribar desitjaven el quadre costés el que costés, i en conseqüència els turcs volien desdir-se del nostre acord. De cert, ells el que volien era quedar-se el quadre i els nostres diners. Nosaltres, vam provar d’enraonar amistosament, però ells van començar a bramar amenaçadorament i tot un plegat van treure unes navalles. En definitiva, que vam iniciar una batussa aferrissada en què s’hi valia tot: ganivetades, mossegades i puntades. En Gerard i jo en un bàndol i ells sis a l’altre. Nosaltres, amb les jaquetes embolicades en un braç per contenir les primeres embranzides de les ganivetes,  i ells sis atacant-nos alhora. Tots vam rebre, ells i nosaltres. Ens defensàvem amb un braç, els atacàvem amb la mà lliure de l’altre i fèiem servir profusament els peus. Jo ja n’havia matat a dos, a un amb un cop sec al pit, i a l’altre fent servir un tros de vidre per tallar-li la jugular. I en Gerard li retorçava el coll com un pollet a un de més enllà. Ara, més anivellat el nombre de contendents, aviat es van confondre els esbufecs amb les queixes dels ferits i els sorolls dels vidres i mobles trencats. Aprofitant un instant que els teníem a terra, uns morts i la resta mig estabornits pels cops i la sang, vam sortir rabent, ferits però vius, amb el tubular del quadre sota el braç.

La Quela encara impressionada pel que ha escoltat, l’interromp:

–Jo t’ho he preguntat perquè recordo quan vas tornar del viatge amb els talls a la cara i al coll. Com caminaves amb crosses, i tots els comentaris que es van fer.

–Mentre preníem el te –va continuar ell–, els  havíem explicat que pensàvem agafar un vaixell que ens havia de dur a Barcelona via Nàpols, però ara, dins el taxi, vam decidir que el més segur seria canviar l’itinerari i, vam ordenar al taxista que ens portés a l’aeroport. Allà, amb l’enrenou general que pots imaginar-te en veure’ns en aquell estat, vam llogar una avioneta, que volava amb més voluntat que potència, amb la idea de travessar el mar de Màrmara i aterrar a Izmir, on confiàvem trobar un vaixell de sortida francès. A aquestes alçades en Gerard ja s’havia comunicat amb el seu govern per explicar-los la situació. El nostre rastre, però, amb tot l’esborronament al damunt, era fàcil de seguir, i com que suposàvem que amb un avió més ràpid ja ens estarien esperant a Izmir per donar-nos la benvinguda, ens vam endinsar a la Capadòcia. No vam arribar gaire lluny, perquè ens faltava carburant, i vam haver d’aterrar amb força dificultats sobre un camp plantat de pedres a Kònia. Aquí és on vaig malmetre’m la cama, i aquí em van curar les ferides en un monestir dervix, mentre en Gerard va agenciar-se una furgoneta per fugir l’endemà; però aquell mateix vespre van alertar-nos que els nostres perseguidors havien arribat a l’aeroport, així que vam fugir de la ciutat i vam refugiar-nos, ja foscanit, al mig del desert, entre les runes  d’un caravansaray abandonat. Creiem que allà no ens hi trobarien i l’alternativa era dirigir-nos als ports de Mersin o Antalya. Vam raonar, però, que si ens havien trobat a Kònia tan fàcilment, també ho farien ara i que el que  havíem de fer era escollir una via inusual. Així doncs, de matinada, vam dirigir-nos a la mar Egea per carreteres costaneres secundaries. No era una conducció còmoda degut  a l’estat de les carreteres desgavellades. Marejats per la sang perduda –en Gerard, a més a més, amb un braç immobilitzat, i jo amb la cama esquinçada lligada amb uns fustots–, vam espavilar-nos com vam poder. I per rematar-ho privats de mapes, amagats dels pobles i de la gent, amb cada sotrac de les rodes clavant-se com un punyal a les ferides, ens sentíem més fora del món que dins. Encegats i enfebrats, vam arribar a les runes d’Efes, on aquell vespre vam mal dormir, sense gosar encendre ni un llumí, dins d’una cova sota l’amfiteatre romà. Quan de bon matí vam sortir de la cova, vam advertir que encara ens quedava tot un llarg camí de baixada, farcit de pedres i roques fins a la platja, on suposàvem que trobaríem, com a últim recurs, alguna barca que se’ns endugués; i creu-me si et dic que més d’una vegada vaig creure que no hi arribaríem, sobretot jo, i que si hi arribàvem no ens en sortiríem, ja que els turcs ens havien vist des de l’avioneta i ens disparaven fent passades rasants, però no podien aterrar per manca d’espai i perquè el terreny era escarpat. De ben segur que en aquell moment ja no els importava tant el quadre com que nosaltres no fugíssim.

Uns trets que venien del port arrecerat ens van salvar. Eren els propietaris d’un iot particular de bandera francesa que, com tants altres compatriotes, havien estat alertats pel seu govern a l’objecte que estiguessin atents per si ens trobaven. Aquell matí, finalment, vam acomiadar-nos de Turquia a bord d’un iot on ens van acollir i ens van tenir cura, mentre que ens feien, insaciables, un munt de preguntes, però, més que res, satisfets perquè havien contribuït a recuperar un quadre del seu patrimoni. Jo mateix m’esgarrifo quan recordo la travessa des de l’amfiteatre, ambdós gairebé a rastres, mentre  baixàvem per les pedres relliscoses i aspres.

Atura el relat veient la cara rígida de la Quela que se’l mira al·lucinada mentre creua els braços esgarrifada. Vol endolcir el final:

?Ah! Hauries de veure, però, les runes d’Efes aguantant-se incòlumes després de trenta cinc segles de vida amb la façana de la seva biblioteca, ben dreta, encarada  al temps!

–I la reacció dels turcs, com l’expliques? ?fa ella colpida.

–Una trama criminal. N’he viscut tantes que ja res em sorprèn. Nosaltres vam sortir-ne malferits, però a ells no vulguis saber com els vam deixar. En aquestes tasques hauria de tenir sempre al costat més d’un company. De fet quan  he  treballat  amb  un  equip  de tres o quatre, amb els

meus germans per exemple, tot ha estat més senzill.

–Avui dia tothom mata per no res, i matar no és un bon complement –li diu ella amb cautela.

–Hem de sobreviure, i si aquest és el camí...−replica ell arronsant les espatlles.

Ara resten ambdós quiets, fins que ella li  pregunta:

–Quins pintors m’has dit que col·lecciones, a més dels que hi ha aquí ?

–Aquí, com saps molt bé, tenim molt segle XVII: Velázquez, Rubens, Vermeer i Rembrandt, a més d’alguna cosa del XXI: Buchanan, Rostell, Massip; i al meu apartament tinc Delacroix, Constable i Renoir. També alguns russos com Polenov, Nesterov, Kovindji i Antokolski, un Cezanne menor, també un Van Gogh, detalls del XXII...

       S’atura, i impensadament li pregunta:

–Escolta, vols que hi anem i t’ho ensenyo?

      Ella no ho dubta ni un moment.

–Espera’t un moment que agafo una jaqueta.

 

 

       A l’entrada del pis, distribuïts per l’ample rebedor, com a benvinguda, hi té exposats tres Hokusai; a continuació, un corredor amb quadres a ambdues parets o arranjats a terra sense desembalar. I al menjador i a la sala d’estar amb els llums amagats o destrament dirigits, s’exhibeix una mostra pictòrica increïblement acurada de l’art del segle XIX. També en té tres més del segle XXII a la seva cambra i uns altres quatre repartits a l’habitació de convidats .

Amb cada quadre, en Lluís s’atura explicant-li l’origen, la gestació, l’autor, la procedència i com s’ha treballat la restauració. Ho explica amb intensitat i delectació mirant-los atentament i, alhora que els descobreix per a ella, li fa sentir els secrets  del color, el traç, la llum i la perspectiva.

A ulls d’ella, en uns instants ell s’ha transformat en un home diferent, més sensible, i l’amor per la pintura multiplica el seu atractiu,  una vegada  mostrada  la  bellesa  i la intimitat d’aquell amagatall.

–Quin t’ha agradat  més? –inquireix ell, al final.

–No t’ho sé dir. Potser el Constable. I tu, amb quin et quedaries?

–A mi se’m fa difícil perquè amb tots he tingut una relació força especial. No en sabria escullir un, però si ho hagués de fer  em decidiria abans per un moviment que no pas per un sol quadre, i en aquest cas agafaria la sensibilitat del romanticisme, amb la seva actitud en front de la vida i del món en general, la seva diversitat, el dramatisme i el color. En el pintor romàntic, són aquests els aspectes amb els que m’identifico plenament. Més que res el dramatisme. Encara que potser el millor quadre seria una barreja de la tècnica de Pissarro  i  el  color  de  Van  Gogh.  De  fet,  m’agraden   tots –acaba, incapaç de definir-se.

 

Han sortit a la terrassa, sobre el Port d’Entrerius, d’on els arriba una música llunyana. La terrassa, amb un tendal blanc, és espaiosa, allargada, on desemboca el saló menjador i les dues cambres. A més, hi ha unes butaques flexibles, on seuen amb un whisky amb gel a les mans, que en Lluís ha servit. Tot i que és tard, s’hi troben bé, i ara és ell el que trenca el silenci:

–I tu, Quela, què fas? Vull dir a més de treballar a La Companyia. Ja m’entens, com és la teva vida? Tens parella?

–No. No tinc cap parella estable. He sortit puntualment amb alguns amics però no he trobat res que valgui la pena d’un petit sacrifici. Ara tinc amics i amigues, sobretot la penya del Cercle Artístic,  amb els qui vaig al Liceu sempre que puc, o ens trobem al Club de Tennis,  on jugo almenys una vegada a la setmana. I tu què fas, a més de treballar en el món energètic, col·leccionar i cercar obres d’art, i tenir cura del gos?

–La veritat és que jo no faig res en especial. Aquest és el meu món, fora de La Companyia esclar: el meu gos, el meu cavall, els meus quadres, les ceràmiques, les escultures, els meus llibres, els meus viatges...

–Res més? Em refereixo a la vida. Que tens ara? Trenta-set anys? Trenta-vuit? Me’n recordo com si fos ahir quan et vaig conèixer.

En Lluís s’ha quedat suspès amb la tercera copa als llavis; en porta cinc o sis, comptant les de casa els pares, i nota les defenses desguarnides. No li  replica, i ella, animosa, prossegueix:

–No creus que vius en un món tancat? Sense amigues...almenys que jo sàpiga. Que et falta el sentiment d’amor?

Ell s’ha aixecat i sense respondre beu lentament, alhora que albira el bar d’on els ve la música. Deixa la copa buida,  sota la barana, i, girat cara d’ella, la percep com una dona ardent que se’l mira expectant. S’hi acosta, empentat per l’instint, fins a aturar-se a un pam, tot sentint els cabells eriçats dels seus braços a tocar-la i els pits que gairebé el premen. L’acarona suaument sense deixar de mirar-la. No es diuen res,  s’abracen i de tots dos s’escapa incontenible un sospir profund. Quan es besen el món se’ls enfosqueix.

Més tard, amb el remor llunyà de les onades, tenint-lo acubat als seus braços, la Quela el sent molt a prop, amb la quietud post coit, que es palesa en el cap que reposa sobre el seu cos. Entretant, la mà d’ella li ressegueix el contorn dels muscles, de l’esquena i les natges.  “Aquest és el meu heroi –pensa–, l’home prim, musculat i fibrós que quan es canvia el vestit d’alt executiu pel de col·leccionista d’art, afegeix també el seu domini de les arts orientals: és mestre en kungfu i cinturó negre en jiujitsu, que ha d’exercir més voltes de les que voldria per recobrar el que els altres prèviament han furtat”.

Ella se sent com un additament en l’entramat d’una nova vida, i no vol pensar en una altra cosa  que no sigui en aquest amor tant de temps somiat, ara inesperadament arribat, i en el descobriment del sexe estimant. Encegada, no atén a mirar més enllà dels seus sentiments. Adora les mans que  l’han acariciat i la boca que l’ha besat  com mai no hagués cregut que ho podria sentir, i encara s’escolta, en un ressò inoblidable, com demanava més i més, desconeguda i insaciable en el clamor de la seva sexualitat desbocada.

El foc d’ell l’ha enlairat a cims abans desconeguts, i  les seves mans i boca, obeint els impulsos irrefrenables, han trobat fibres, matolls i arbres amb una dolçor infinita. Ha cremat el cos en un incendi implacable, però no per això menys desitjós. Entre la dolçor dels pensaments, finalment, s’adorm entrellaçada amb ell amb un somriure de felicitat als llavis.

 

 

La Quela l’estimava d’ençà que el va veure la primera vegada, als seus onze anys, com un refulgent príncep de fades, una quimera. I l’havia seguit estimant a desgrat d’ella mateixa, que de bon antuvi es negava aquest amor. Ell sempre s’havia mostrat com el germà gran que ajuda i aconsella, i ella amagava l’amor que la colpia i que traïa els seus conceptes més preuats de lleialtat a la germana gran, a qui sempre havia anhelat assemblar-se i que tants cops li havia fet de mare i confident.

En tornar a Barcelona, arran de l’enrenou de l’accident, s’havia quedat a casa dels pares d’en Lluís, perquè se sentia afligida i, per damunt de tot, perquè pensava que ell podia necessitar el seu consol. Se li havia escardat el cor, però, quan va adonar-se que ell no volia res de ningú i que defugia els qui l’estimaven, enrabiat amb el món i tancat en si mateix.

Havia  apaivagat el seu amor i havia trobat altres homes que mai no la van complaure; homes durs, insensibles, criats en una etapa difícil, als que encara els mancava temps per superar l’actual caràcter de depredador sexual i social. No debades provenien dels anys que els havia tocat viure als seus rebesavis i a ells mateixos, anys tecnològicament evolucionats, però històricament foradats.

 

 

Entreobre els ulls de matinada amb un neguit que s’alleuja en sentir-lo al seu costat adormit pacíficament, i l’abraça blanament i amorosa, amb cura de no deixondir-lo. Més tard, quan li sembla que només han passat uns minuts,  la revifa un cop sec i, en obrir els ulls, adverteix que ell no hi és i que les agulles del rellotge marquen les set del matí.

Es lleva, busca si li ha deixat una nota  i, a la fi, en no trobar-la, decideix anar-se’n a casa a canviar-se de roba i dirigir-se a la Planta Número 1.

En entrar a casa es creua amb la Sra. Rubió que comença a esmorzar i que, ignorant l’encontre nocturn, li diu:

–Quela, què fas ara, vas o vens?

–Me’n vaig. Pujo a canviar-me i me’n vaig o faré tard.

Encara segueix en un núvol mentre condueix per l’autopista, sense adonar-se ni dels senyals d’altres conductors que l’adverteixen que duu els llums encesos, ni del xiulet que l’avisa que no s’ha cordat  el cinturó de seguretat.

 El seu somni s’ha fet realitat quan ja el donava per perdut! Tot el camí, amb la ràdio encesa i les noticies que la martellegen i que no escolta, rememora els detalls, les confessions amoroses de la matinada i l’expressió d’ell, endolcida i sense la boira als ulls. No es capfica en imaginar el que faran a partir d’ara, si viuran plegats o ho deixaran per més endavant, ni com ho diran als altres. Ella ja sap què pensen els senyors Rubió per  com la mare  li ha dit tantes vegades que desitjaria que en Lluís trobés una altra dona que l’estimés. Quant a la seva amiga Marga, és l’única

que coneix el seu intens amor vers ell i res no li vindrà de nou.

I ara, al Comitè de Seguretat, quina cara posaran? Se’ls notarà?

Són les nou tocades, quan tot entrant com un llampec per la porteria priva quasi de temps al conserge de donar-li el bon dia.

Irromp a la sala de juntes, on ja hi són tots, i a ell el veu dret, embrancat en una discussió amb en Ricard, al costat de la màquina de cafè. Se’ls aproxima, i es queda gelada quan li mira els ulls, impertèrrits i freds, els mateixos dels darrers temps, que li retornen una salutació insondable.

Tots asseguts, una vegada en Lluís ha fet la introducció de la Quela com la nova incorporació al Comitè de Seguretat,  inicien la sessió amb l’ordre del dia mentre ella, fent un esforç titànic, intenta concentrar-se en els temes que s’estan tractant, bé que amb una angoixa invencible que l’impel·leix a beure un cafè rere l’altre i a menjar, compulsiva, les pastes de les dues grans safates del centre de la taula.

Quan s’aixeca la sessió, en Lluís i en Ricard encara segueixen la discussió, i ella ja no se’l torna a trobar fins havent dinat, quan ell entra un moment al departament d’R+D i els explica a tots la important contribució que tenen les energies renovables per l’esdevenir de La Companyia. Els insta, una vegada més, en un to ferm i punyent, a una dedicació absoluta en l’ample ventall de projectes energètics en els que estan treballant. Finalment s’acomiada de tothom, incloent-la a ella, i  marxa.

Ensopida i avergonyida pel que intueix i no vol creure, en un viatge lent de tornada ben diferent al del matí, no sap què pensar i el seu desconcert és total.

 “És l’home d’avui el mateix que m’ha estimat a trenc d’alba?” –es demana. Tem un canvi, però no sap entendre’l. “La fredor que ell m’ha transmès, ha estat una estratègia per no embolicar feina i sentiments?  No, això no té cap sentit, el nostre parentiu és conegut i per tant no ha d’estranyar a ningú  que parlem una estona a soles. Però els nostres ulls no s’han creuat ni una sola vegada,  és clar que els d’ell han defugit els meus. Potser hi ha una altra dona? No, no, per aquest cantó no tinc cap dubte. Aleshores, quin és el problema? No ha oblidat la meva germana o potser jo no ho faig tan bé?” Es detesta per aquest pensament i comença a ensumar-se una amarga realitat que no vol acceptar.

S’atura en un servei de carretera a prendre’s un altre cafè i, a la barra estant, torna resignadament en si, obligada a oblidar la veladura de la follia amorosa, tot pensant que és ben clar: ell no l’estima.

Amb el cor encongit, arriba a casa,  on hi accedeix gairebé amagada, com un fantasma, per no creuar-se amb ningú, i es tanca, en un tres i no rés, a la dutxa, ja que necessita una forta ruixada d’aigua freda-calenta-freda, per relaxar-se.

 Sota el líquid, és conscient que no sap ben bé què fer: o el truca, o espera la seva trucada, o es presenta al seu pis. Finalment canvia d’opinió i va al Cercle per intentar amainar les cabòries amb la penya d’amics, amatent, però, a la trucada d’ell, la qual cosa la fa estar tan pendent del telèfon que tampoc no s’hi troba bé. A mesura que avança el temps, és conscient que ell no li telefonarà i llavors  s’acomiada dels companys per fer-ho ella.

Com  que  el  seu mòbil  no  contesta, decideix telefonar al pis.  Allà  sí  que hi és.  Els nervis no la deixen parlar amb

serenor, però fent un esforç, atrapa a dir:

–Lluís. Que et passa alguna cosa?

–A mi? No, per què?

 També la veu li ha canviat. L’escolta més apagada i distant. Voldria cridar, o plorar, o llençar el telèfon. Sent el cor com li batega, no troba aire per respirar i, incapaç de dominar l’excitació, li brollen les paraules d’una embranzida.

–Et sembla bé que no m’hagis dit res ni aquest matí, abans d’anar-te’n, ni tot el dia a la planta,  ni ara? Ho trobes normal? Passem la nit plegats, ens diem que ens estimem, i no passa res si no em parles?

En Lluís es queda en silenci uns segons abans de respondre:

–Escolta’m, jo... no n’estic segur d’estimar-te. Ahir vam... vaig perdre el cap. Potser vaig beure més del compte.

–...

–Quela, que m’escoltes?

–Si. M’has dit que no m’estimes. És a dir, que el que ha passat aquesta nit ha estat una, diguem-ne, aventura. No t’excusis amb la beguda. Digues millor que has donat una almoina a una dona que t’ha confessat el seu amor. Em convides al teu pis amb una excusa i... m’has enganyat!

–No, gens... Tal com ho dius, no és cert. Jo no he volgut enganyar-te. La veritat és que estic confós. Precisament perquè no desitjo mentir-te i perquè ets tu, no em sento capaç d’iniciar una relació sense estar-ne segur.

Resta en suspès, en adonar-se que a ella se li ha trencat la veu, i el plor no li permet seguir.

–Escolta, vols que ens trobem i en parlem? –afegeix.

–No ho sé... A on?

–A les deu al Retruc?

 

Quan ella hi arriba, ell ja s’asseu a la barra tot esperant-la, i fa el gest de donar-li un petó als llavis, però ella gira la cara i el rep a la galta. Tot seguit s’entaulen a un racó per poder parlar calmosament i demanen el menjar i la beguda. Ella, que té els ulls vidrats i la cara esvaïda, el mira fixament i, sense poder estar-se’n, li fa amb la veu enfosquida:

–M’ho pots explicar? Per molt que hi penso no ho entenc.

–Se’m fa costa amunt. T’ho dic de debò, jo... m’agrades molt, però no estic segur dels meus sentiments i no desitjo fer-te mal. Són un grapat de preguntes les que em faig, mancades de respostes.

–Ja me n’has fet, de mal. T’has aprofitat de mi, perquè sabies que t’estimava. La pregunta que t’has de fer és ben senzilla: m’estimes o no m’estimes? I la resposta també ho és: sí o no. I si és no, l’altra pregunta és: perquè et vas ficar al llit amb mi? Tu creus que amb les sentiments s’hi pot jugar?

–Ets mol dura. Jo mai no et faria mal ni jugaria amb els teus sentiments, però fa massa temps que estic sol i em temo que no sabré compartir una nova vida. Tot i que les aparences em diuen que sí, em repeteixo que no n’estic segur. No ho veig clar. Sento com si els sentiments se m’haguessin espesseït. Gairebé em vaig morir amb l’accident de la Nora i els nens i des d’aleshores és un malviure. He buscat alternatives, fins i tot aventures perilloses, ja que tant me feia morir. L’art i la feina m’han ajudat com a subjecte, però com a persona em sento ferit.

Ella l’esguarda tan intensament que a ell li fa mal.

–M’has trencat el cor, Lluís, i mai no t’ho perdonaré. Quan et vas trobar sol, vaig respectar el teu dolor i vaig deixar que tu mateix t’adonessis que la vida, per dura que sigui, s’ha de superar, però no ha estat així i estàs en un pou d’on no vols sortir. No és que els sentiments se t’hagin espessit, és que  has encongit tant el teu món que els has ofegat, i ja no tens espai per a ells. A més, has negligit el millor que la vida pot donar-te: l’amor i les atencions dels qui t’envolten. Però l’amor demana un sacrifici, una dedicació, una comprensió, una transparència, que tu no pots ni vols consentir. D’això no pots responsabilitzar-ne a ningú més que a tu mateix. Els sentiments també es reguen i tu els has deixat orfes d’aigua. A més a més, Lluís, no has respost a la meva pregunta.

No pot seguir, però encara fa un esforç per expulsar tot el que sent:

–Sé que són temps durs i que tots nosaltres, les dones i els homes d’aquests temps, ens hem endurit per salvar-nos, i hem perdut fàcilment el respecte per copsar el que desitgem, però jo, encara crec en la sinceritat i l’emotivitat; de ben segur que sóc de les poques persones que hi creuen, i per això ahir vaig deixar-me portar. Suposo que te’n deus recordar, del que són els sentiments, o també els has convertit en un joc per sobreviure com fan els altres?

–No sé què dir-te, pero no em reconec en aquest individu…si més no, com tu em veus.

–Em sento menyspreada i encanyada. Ets un covard i m’has decebut. No pots imaginar-te fins a on. No em tornaràs a veure més, me n’aniré del teu costat, fins i tot de Barcelona, i em casaré amb un altre, amb el primer que m’ho demani seriosament, però vull que sàpigues que mai cap dona no t’estimarà tant com jo t’he estimat, ni segurament no t’odiarà tant com jo t’odio en aquest moment.

 

Dit això, la Quela, amb els ulls cafits, s’alça sense tastar res, totalment abatuda, i marxa del restaurant. El deixa sol, enfonsat i emocionalment desbordat.

                     

 

Uns mesos abans, en Pierre Courvier havia arribat a Barcelona, molest pel que entenia que era una destinació inferior al càrrec que ocupava a l’LTA  de París. Malgrat la gran importància de la capital catalana en el concert internacional, ell tenia la seva vida constituïda a la capital francesa en una feina formidable, com un dels responsables del departament de recerca telemàtica i informàtica, i no el va plaure que el canviessin sense parlar-ne prèviament .

Procedia d’una família de l’Alsàcia del nord dedicada al camp, amb un pare autoritari i brutal que havia esgarrat la seva germana petita d’una estomacada i que, pel mateix motiu, havia provocat el suïcidi del seu germà gran.

En Pierre havia aconseguit marxar a París, ben a contracor del seu pare per la feina de la ganja,  a l’objecte de cursar estudis superiors i, a més, per fugir d’ell. D’aquí que no parlés mai de la seva família, de la qual s’avergonyia per les seves misèries i gasiveria. Tot això contribuiria a conformar-li un caràcter rancuniós, fugisser, desconfiat i maldestre.

Era físicament atractiu, morè pujat, d’ulls clars,  una mica enrogits de natural, i amb la boca ben dibuixada, però amb un rictus dur torçat avall que, com que ho sabia, dissimulava amb un mig somriure. De tracte introvertit i caràcter pessimista i gelós, es deixava portar per una ràbia sorda quan algú li destarotava qualsevol pla.

Sempre havia dit als qui l’escoltaven que els diners eren el primer, el segon i el tercer valor de la vida, i que s’havien d’usar els sentiments només com una via per aconseguir-los; que més valia excedir-se de recelós que de confiat, d’escèptic que de crèdul, de dur que de refilat; i afegia al seu interior que el millor que podia fer-se amb els sentiments era ignorar-los. Al final ho resumia amb les tres regles que mentalment repetia com el seu anagrama ideològic, una mena d’epitafi: “si vols ser un fracassat deixa’t portar pel cor, si vols triomfar, sigues fred i calculador, tot si val per assolir el que es desitja”.

No li agradava la nova vida a Barcelona, malgrat que el pagaven millor que a París, ja que la feina el satisfeia menys i amb els companys tampoc no s’hi feia gaire. Endemés tothora li parlaven en català –una mena del que en els vells temps a França en deien el patuès–, idioma que tot i que el parlava a la perfecció no desitjava entendre’l; i per postres els notava un orgull insuportable, més que res quan s’esmerçaven a parlar de la seva història, farcida de llegendes i mites, segurament badomeries, en què Catalunya era sempre el melic de l’univers.

Una vegada li van explicar que, en la foscor dels temps, els comtes catalans, nobles originaris del sud de França,  havien desistit de pagar per sempre més el tribut al rei francès, a causa de la  seva denegació d’ajut al comte Borrell I–o Guifré II? –  per repel·lir  l’atac d’Almansor.

No sabia de què li parlaven, ni anhelava assabentar-se’n, veient-los tan ensomniacats en les seves històries o llegendes heroiques. S’havien passat mitja vida perdent guerres, i la veritat és que no sabia quin era el mèrit  d’aquestes derrotes, ni de bon tros l’obstinació que van ficar durant les beceroles i el desori general de la Nova Era, per arreplegar una gran part del sud de França, fins el Llenguadoc, argüint que els pertanyia a ells des de feia dos milers d’anys.

Pel que feia a ell, si a París es trobava sol, a Barcelona se sentia sobiranament sol, gairebé sempre rumiant el que havia de fer per tenir diners i demostrar als altres la seva vàlua. Per omplir el lleure s’havia fet membre del Club de Tir, on destacava per la punteria amb diverses armes. Per cert, un esport en consonància amb el seu tarannà,  ja que la pràctica, amb els auriculars i els  trets conseqüents, el privava d’escoltar als companys.

 El Sr. Gardoux, un dels socis francesos que visitava regularment Barcelona com a responsable de les delegacions, tenia un gran interès a trobar-se amb els financers catalans i va establir un contacte amb un conegut seu, el Sr. Rubió, a través del qual van ser convidats a dinar al Cercle Eqüestre, on es reunia l’alta societat barcelonina més distingida i sofisticada.

Va asseure’s al costat del tal Sr. Rubió, un personatge important en el sector de les empreses energètiques que, vist des de la seva òptica esbiaixada, li va semblar una espècie ja extingida de ric abusa nans. Un patrici avaluat amb els ulls de l’enveja i la rancúnia. Però com es notava que tenia molts diners, va maldar per mostrar interès en el que explicava, fins a l’extrem que li va dedicar una atenció desusada fent-li preguntes sobre el món de l’energia nuclear que el Sr. Rubió responia amb una confiança absoluta. En resum, va mostrar-li una admiració tan rendida pels seus negocis energètics alhora que va explicar-li també la seva tasca informàtica, que l’altre li va dir que li agradaria convidar-lo perquè conegués el seu fill Lluís, d’una edat semblant a la seva, amb el qui de ben segur s’hi entendria. Seguidament, es van intercanviar les respectives targetes de visita per trobar-se un dia i dinar tots tres.

Quan tornava, tot acompanyant el Sr. Gardoux a l’hotel, ho feia amb el pensament que aquell dinar podia encetar la seva sort si aquell ocellot de Sr. Rubió s’hi enganxava les potes. Potser els seus afanys per propiciar una relació d’aquesta mena possibilitarien el retorn a París amb un calaix més que notable. Els diners criden els diners i si aquella amistat es consolidava, de ben segur que li obriria algunes portes secretes de Barcelona, complicades de travessar sense un personatge com aquell al darrere. Per això no va ser una gran sorpresa quan la seva secretaria li va trucar per convidar-lo a un sopar d’etiqueta a casa seva, amb motiu de l’Aniversari de la Fundació.

 

 

És un sopar on hi ha nou comensals a més d’ell: els senyors Rubió, com a amfitrions; en Lluís, el seu fill; la Quela, la seva afillada; el delegat de l’FME, un solter empedreït; i el director d’afers internacionals de La Companyia i el batlle de Barcelona amb les seves esposes.

Abans de sopar, fa un tomb per la casa acompanyat per en Lluís, i se sorprèn, rabiüt, des que mai abans no ha vist una mansió amb un gust tant exquisit com aquella.

Sent una animadversió profunda per aquella gent, en copsar que la distinció que se li mostra pertot està tan allunyada del seu origen camperol que el compel·leix a odiar-los a tots sense pal·liatius. En el seu interior es confessa que si algun dia els ha de llevar els diners no li tremolaran les cames. El gran saló, amb la biblioteca farcida de prestatges i llibres, els quadres a les parets, tots originals i de gran qualitat, fins i tot alguns francesos, com li ha fet notar en Lluís, i la gran terrassa sobre Barcelona, reafirmen la seva impressió d’una enveja malaltissa vers els Rubió, i mentalment es repeteix enutjat:  “Abans d’avui no havia estat en una casa ni havia conegut uns amfitrions com aquests”.

En el decurs del sopar ha enraonat ben poc, malgrat que tant en Lluís com la Quela s’han dirigit a ell per parlar de mil coses, esforçant-se a fi que s’hi trobi a gust. El seu aspecte seriós i poc parlador els ha agradat, en especial a la Quela, fins el punt que ha confós la ràbia i l’amargura d’aquell ésser acomplexat, amb l’actitud d’una persona intel·ligent, de bon escoltar i tímida. En acomiadar-se, ella li ha deixat caure, mentre l’acompanyava a la sortida, que si qualsevol dia la vol telefonar tindrà molt de gust en mostrar-li, tal com ell  abans  li ha  dit  arguciosament,  la  Barcelona  que  tant desitja conèixer.

“Ho he aconseguit”, es diu cofoi. Ella l’ha convidat sense parar esment en el seu doble joc.  Ara, tot sol, de camí a recollir el cotxe,  el  carrer  li  sembla  un  espai  curull  d’aire   fresc,  que inspira profundament, que li alleugereix l’opressió del pit per l’esforç que ha hagut de fer per comportar-se degudament, sota l’embruix d’aquell ambient familiar i amistós mai no viscut abans. Amaga una puntada a una llauna i arreplegant la última targeta que li han lliurat, la llença amb força a petar contra la vorera. Fa una passa més, però tornant enrere, la recull i se la fica a la butxaca. Ningú no ha notat la seva agror i, a desgrat de les atencions que li han mostrat, se sent  humiliat i es mossega les ungles insegur encara d’ell mateix.

Ella li ha donat el seu número de telèfon i això és tot un triomf, però el camí de tornada a la pensió l’ha fet d’esma, des que rememora els aspectes negatius del sopar i  s’angoixa vanament per la ràbia intensa que el corroeix per dins i que no el deixa rumiar en  res més. Sent enveja i desig de plorar a parts iguals en veure’s tan lluny dels Rubió, i de la casa, i de la classe, i dels diners que tenen.

 “Hauré d’estudiar el sistema per entrar en aquest món” , es diu sòrdidament. El Sr. Rubió i el fill són amables i durs alhora, de ben segur inaccessibles i difícils. No creu que li donin una altra oportunitat. La Quela la veu més accessible, “potser per aquesta vessant podria descantellar la muralla”, es demana esperançat.

Quan entra a l’habitació, el mirall li retorna sense embuts,  com és habitual, la figura d’un personatge insegur, mesquí, estordit i feble, amb els ulls envermellits.

Deixa transcórrer uns dies abans de trucar-li,  i  quan ho

fa, se  sorprèn positivament en notar la bona avinença d’ella per sortir plegats.

Després de la primera cita es troben amb regularitat, fins que un dia, després de fer l’amor, ella el convida al club on juga al tennis i on hi té la colla d’amics. Comparteixen una taula on tothom parla de tot i de tots i on ell està, com també li succeeix al Club de Tir quan confraternitza amb els companys, manifestament de sobres i incòmode. Quan s’acomiaden,  adopta vers la Quela, com altres vegades ja ho ha fet, una actitud de personatge socialment ofès, tot amagant el seu complex d’inferioritat amb una màscara de fermesa, amb opinions menyspreadores sobre les classes altes, per presentar-se, subliminarment, com un combatent altruista per causes ignotes que, si la Quela no coneix, ell li ho enlletgeix amb un aire de superioritat.

Al final, ella, molesta, perd l’interès dels primers moments, ja que el troba massa radical i no entén que amb el càrrec que exerceix pugui pensar  com ho fa. El que li fa vessar el got és quan un dia gosa tocar la seva família. El talla en sec i li aclareix una premissa:  

–No sé què insinues, però dels Rubió ni parlar-ne. Tu pots tenir unes  idees, com els altres en tenen unes de diferents, però els Rubió per a mi són intocables.

 

Han deixat de sortir plegats,  si fa no fa un mes, quan un dia en Pierre la  truca dient que desitja parlar amb ella i, novament, es troben per prendre un aperitiu. En Pierre explica que li han ofert tornar a París amb el càrrec de director general dels nous projectes, ço és, molta més categoria de la que té a Barcelona i millor remuneració. Però el què definitivament agafa per sorpresa la Quela és la petició formal d’en Pierre perquè es casin i se n’hi vagin plegats.

Li parla, amb els ulls refulgents:

–T’agradarà París. És una ciutat  tan ben reformada com

ho ha estat Barcelona, i els darrers cinquanta anys  l’impuls

 pel desenvolupament social i urbanístic ha estat espectacular. La Torre Eiffel ha tornat a enlairar-se i una altra vegada la ciutat llueix amb l’esplendor que la va fer tan famosa un mil·lenni enrere. Els ponts sobre el riu Sena han estat reformats i l’ambient cultural que s’hi respira és mereix una persona com tu. S’ha reconstruït el Teatre de l’Òpera, on podràs gaudir d’aquest espectacle que tant t’agrada, i també el Louvre, i han estat redreçats els obeliscs de la Place de la Concorde i Vendome, i fins i tot els Champs Elisees tornen a ser els que havien estat en els vells temps. Quant a la llengua, no tindràs cap problema, perquè, tot i que ja es torna a emprar el francès, la majoria parla la llengua universal. A més, estaràs a una hora de Barcelona en avió, el que vol dir que qualsevol urgència mèdica la podràs resoldre en un sol dia amb els teus metges d’aquí.

La Quela, tan bon punt ha sortit de l’atordiment en què s’ha quedat, li respon:

–Ho lamento Pierre, però no em sento preparada. No crec que la nostra relació funcioni, ja que tens una visió massa estricta de la societat que saps prou bé que jo no comparteixo;  d’altra banda també haig de considerar la meva feina: jo aquí frueixo d’un estatus de molta categoria i confiança que m’agrada i que no vull perdre. Tanmateix el més important de tot, Pierre, és que jo t’aprecio solament com un bon amic.

–Estic segur que el meu amor aconseguirà que el teu afecte esdevingui també amor, i pel que concerneix a la feina, podries continuar el teu treball a la delegació de  La Companyia a París, potser en una tasca diferent a la que fas ara, però ben a la vora de l’FME on es decideixen tots els assumptes mundials energètics. Vés a saber si quan ho diguis a casa teva, el Sr. Rubió  també hi veu un gran avantatge en aquest punt. Enlloc et sentiràs millor.

–És el sentiment el que em falta, Pierre, i per a mi és el més important; això que dius  està bé, però mancat d’amor de que em serveix?

En Pierre  encara rebla:

–Faré tot el que calgui  perquè  no  et manqui res.  Amb el que et conec no em costarà gens. Hem sortit uns mesos i sé que puc fer-me estimar. També sóc conscient que hi ha hagut certs malentesos, però estic segur que els podrem superar.

–Francament,  ara no em sento capaç de respondre’t.

–Per què no t’ho penses? Si vols sopem plegats aquest vespre i en tornem a parlar.

 

La Quela no ha sabut què més dir davant la seva insistència, i per deseixir-se’n ha accedit a sopar amb ell. Després, ha donat voltes tota la tarda sense treure’n l’entrellat. Si és sincera amb ella mateixa, ell mai no l’ha acabat de complaure, ni com a persona ni sexualment, segurament per les conseqüències d’una infantesa indescriptible, de la que només li ha explicat retalls. Durant el sopar, s’ha mostrat  encantador, però. Això no obstant, ella li’ ha dit que li deixi més temps i, com que ell se’n va a París l’endemà, queden per parlar-ne a la tornada.

 

 

Ella sempre havia dit que no es casaria si no era per amor, i d’altra banda, refutava el manament polític demogràfic de l’Axiba de tenir un nen als catorze anys i tres o quatre més de seguits. Total, per separar-se als vint-i-quatre o vint-i-cinc anys, com la majoria de les seves amigues sempre carregades de nens i privades d’home, o amb més d’un. Aquella mena de poligàmia social consentida ella no l’acceptava, constituint-se en una defensora aferrissada de que els manaments que eren normatius cinc-cents anys enrere no tenien cap raó de ser obeïts ara.

 

 

Aquella mateixa nit, quan la Quela arriba a casa, es troba  en  Lluís  amb  el   Sr. Rubió,  i   aquest   la   convida a

asseure’s mentre li prepara un whisky.

De seguida és conscient del sorprenent canvi d’en Lluís en veure-la i com, entretant ella parla amb el Sr. Rubió, ell no li treu    els  ulls de sobre, com si la veiés per primera vegada, i una cosa  molt endins d’ella, adormida, es  remou amb un neguit dolç.

 

 

Uns dies abans, en Pierre havia estat convidat a entrevistar-se en un hotel amb el Sr. Rameau, President de l’LTA, que d’imprevist havia vingut a Barcelona. El va sorprendre l’absència del Sr. Gardoux i la presència d’uns personatges que no coneixia i que el Sr. Rameau li va presentar com a consellers pels afers especials.

Quan li van trucar per concertar la reunió es va preguntar, desassossegat, quina podria ser la causa, però va desfer qualsevol preocupació sobre la seva tasca a Barcelona, ja que sabia que dins de l’empresa era ben preuada.

 

 

 

Ara, tots quatre asseguts, amb els cafès fumejants i davant dels croissants cruixents, esmorzen mentre  parlen d’inanitats diverses de París i Barcelona. Li han preguntat per la seva vida a Barcelona, tot i que s’adverteix d’una hora lluny que no els interessa ni poc ni massa el que els explica i, de trescant, en una pausa, el Sr. Derclós, un dels consellers que li han estat presentats,  li pregunta:

–Vostè coneix al Sr. Rubió, oi?

Resta uns segons en suspens, ja que no preveia aquella pregunta, i  percep com, inquisitius, en un silenci coral, els tres homes esperen la resposta.

–El conec de passada. Hem parlat un parell de cops.

–Tenim  entès  que  el  van  convidar  a  sopar  el  dia  de

l’Aniversari de la Fundació.

–És cert. Havíem acordat  trobar-nos,  i  el Sr. Rubió va convidar-me aquell dia. Va ser un sopar intranscendent, amb altres convidats.

–També coneix la Srta.Quela, de qui, segons sembla, és un bon amic.

La precedent  més que  una pregunta,  ha sonat com una

afirmació.

No sap què dir i mira al seu interlocutor, un home gras i sorrut, malgirbat, que se’l mira somrient, com si no fos menester amoïnar-se per res. Alça lleugerament la veu al respondre:

–Tant com bons amics és dir massa. Som amics i prou. Però em poden dir, sisplau, a què ve aquest interrogatori? No  veig la relació que tenen les meves amistats personals amb la meva feina.

Per fi, hi fica cullerada el Sr. Rameau, que, més enllà de les presentacions, no ha badat boca. Parla amb el francès neutre de París que a ell tant el complau:

–Sr. Courvier, vostè és un directiu amb molt de futur dins la nostra societat. Hem seguit els seus progressos amb molt d’interès, i creiem que ha arribat el moment que des de París sigui vostè la persona que comandi el nou gran projecte que li explicarem. És des d’aquest punt de vista que la seva amistat amb els Rubió ens pot ser força útil.

En Pierre se sent transportat per un núvol.  Ho ha sentit bé? Comandar un projecte des de París? Això vol dir més reconeixement social i més diners.

Adopta una actitud fingidament reflexiva i diu, assuavint el francès alsacià:

–Perdó, em poden aclarir de què parlem? Francament, no ho acabo de comprendre.

Novament pren la paraula el Sr. Rameau:

–Parlem d’energia, Sr. Courvier, Pierre, si m’ho permet. El Sr. Rubió pare és un home reconegut, i l’amistat que vostè  té  amb  aquesta  família  ens pot ser de molta utilitat.

 Què n’opina vostè, d’ells?

      –I tant  que  n’és  de reconegut el Sr. Rubió,  no  debades té una empresa especial i es relaciona amb mandataris de tot el món. És el caràcter especial que té La Companyia el que li dóna aquestes coneixences tan importants. Quant a la feina, ell i el seu fill Lluís s’ho reparteixen tot, però és el fill qui duu els contactes amb París, Brussel·les i Nova York. De fet, el pare ajuda en tot, però és el Rubió fill qui ho dirigeix tot. Diríem que el pare porta la Direcció social, i el fill, l’executiva; el pare hi consta com a President, però és el fill el que es responsabilitza de tot el que pertany a les plantes de producció, ja sigui dels nous plans en energies renovables o nuclears. 

        –També de l’R+D?

  –Ho controla tot.

–Sabem que la responsable d’aquest departament és la Srta. Quela i tenim entès que és una persona molt valuosa – s’atura com si sospesés les següents paraules– És curiós que vostè no col·labori amb ells. No li han formulat mai cap proposta formal?

En Pierre adverteix que la conversa avança fent ziga-zaga, però no s’allunya del caràcter de la seva relació personal amb els Rubió.

Ell mai no havia pensat que els Rubió el poguessin necessitar, i amb la Quela havien parlat de coses de la feina, però sense aprofundir, coses genèriques que ell havia escoltat sense gaire interès, perquè no tenien ni idees ni ideals comuns. D’altra banda, no creia que ell pogués treballar per un individu com en Lluís; sabia el seu drama personal, però pensava que en feia un gra massa i que li donava un aire absent, al seu entendre fingidament nostàlgic. Potser tenia dues cares.  No seria el primer, va concloure sarcàsticament.

–No? –va repetir El Sr.Rameau.

Ha perdut el fil i respon ràpid.

–De quin projecte es tracta?

–Ja li he dit que és aviat per donar detalls. Ara com ara, sàpiga que té a veure amb el món energètic; però no n’ha de parlar amb ningú i menys amb en Gardoux, que n’ha quedat fora. També sabem que vostè està disposat a tornar a París. Ara l’instem a que ho faci immediatament, i pels diners no s’amoïni, perquè se’l pagarà més que satisfactòriament. Volem que vostè sigui el tècnic responsable del nou projecte, de fet el director tècnic, i em reportarà directament a mi, o al Sr. Derclós, ja que la importància i singularitat d’aquest projecte així ho requereix. Està d’acord?

–Sí, naturalment. Però si em diguessin quelcom més. Quan me n’hauré d’anar?

–Immediatament...ho donem per fet?

–Fet. D’acord.

Contesta de pressa per donar sensació de seguretat, fins i tot, al marge de l’oferiment, no pregunta per quina causa el Sr. Gardoux, el seu primer mentor  i, de sempre, l’home de la màxima confiança del President, ha desaparegut inesperadament d’aquest escenari.

El Sr. Rameau s’aixeca dient:

–Molt bé,  Pierre, tot enllestit doncs. Benvingut al centre d’operacions. Prepari-ho tot per reunir-nos a París, al meu despatx, el proper dilluns a les nou del matí. Allà li donaré tots els detalls que em demani i n’estic segur que no el decebran. Ja pot començar amb el trasllat.

I amb una darrera encaixada, l’acomiada principescament.

Quan surt per la porta principal de l’hotel, s’atura a la voravia sense saber ben bé què fer; és a punt d’entrar en un projecte desconegut i no ho pot contar a ningú. Un projecte estrany, singular i revolucionari, del qual ell en serà l’únic responsable tècnic, s’ha covat al directori de l’LTA, i l’afalaga que li donin aquesta responsabilitat. Nogensmenys li agrada i tem, en les mateixes proporcions, l’enfrontament que intueix amb els Rubió.  “La meva fe és la meva sort”, es repeteix,  i  somrient  pel  pensament  rememora  el  dinar al

Cercle Eqüestre amb el Sr. Rubió. Aleshores  ell ja  va intuir

que havia estat un cop de sort.

No hi vol pensar més, però no hi pot deixar de pensar.    

      L’enorgulleix la proposta personal de boca del propi Sr. Rameau, però no comprèn el secretisme que l’envolta. Primer, l’absència inexplicable del Sr. Gardoux, de qui no n’han volgut parlar, i desprès, el tipus de feina, de la que tampoc no li han dit res. Evidentment, no desitja sostreure’s a l’exultació que li produeix que els alts mandataris de París s’hagin adonat de la seva vàlua, encara que el sorprèn el pertinaç interès pels Rubió en general i per la Quela en particular. No arriba a imaginar-se la connexió dels plantejaments empresarials de l’LTA amb els Rubió i les seves empreses energètiques. Li han deixat anar, com qui no diu res, alguna cosa sobre energia.  Serà aquest el nucli del nou projecte? Entrar en aquest sector a  competir amb els Rubió? Deixar d’una vegada els programes informàtics genèrics per aprofundir en els del sector energètic?

 

 

Coincidint amb el pip del rellotge que marca les nou del matí, en Pierre ja s’asseu a l’altra costat de la taula del Sr. Rameau, a l’expectativa de les seves paraules.

–Pierre, el programa del que li vaig parlar és totalment confidencial. D’alt secret. És un gran projecte amb dues vessants que tot seguit li explicaré: una està relacionada amb l’energia, i l’altra, amb la informàtica connectada a la robòtica. Com vostè sap perfectament, els cibergènics actuals són bàsicament estructures plàstiques amb components cinemàtics i electrònics molt perfeccionats. La base del nostre pla consisteix, com a experts informàtics, a trobar el que en podríem dir un agent exterminador, un virus, que els destrueixi totalment.

–Hem de  destruir  els cibergènics? En tenim pocs  i   ens

fan un bon servei – reflexiona en Pierre, en veu alta.

–Pierre, li seré clar: hem decidit apoderar-nos de Plutó, i són els cibergènics que hi treballen allà els que ens convé exterminar. Si s’escau, no ens costarà capgirar, pels sistemes convencionals, als humans que també hi viuen, però primer hem de trobar un sistema ràpid d’eliminar aquestes màquines per fer-nos amb tot el planeta. Vostè, per diverses raons que li explicaré, és l’home ideal per comandar el projecte i, una vegada conquerit l’objectiu, serà anomenat assessor tècnic amb càrrec de ministre del nou President de Plutó. Tenim constància dels seus coneixements tècnics,  ara li demanem que faci servir  tot el seu enginy per ajudar-nos a desplaçar la CGEC de la cursa per anar a Plutó. Coneix els Rubió i ha de rumiar com destruir-los; utilitzi totes les armes al seu abast, ja que preveiem que serà una lluita aferrissada,  però el nostre futur està en joc. Vostè és el nostre home, Pierre, i probablement haurà de treballar en dos fronts: aquí, a París, per crear el virus anticibergènic, i a Barcelona, per assabentar-se al màxim sobre la recerca del nou combustible amb el que els Rubió estan experimentant per anar a Plutó. Volem accedir al mercat amb un gran programa energètic en base a l’urani, i serà vostè qui haurà de dur a terme tota la metodologia informàtica i el bastiment del protocol.

El Sr. Rameau s’atura per observar la seva reacció, confiat que no s’erra d’home i, abans de continuar amb el propòsit final, el mira als ulls.

–Encara hi ha un altre aspecte, alternatiu si vol, però no menys important, referit a la senyoreta Quela. D’acord amb els nostres informes que vostè va corroborar-nos a Barcelona, han sortit plegats un temps, i, no obstant això, els Rubió, segons ens va semblar endevinar en el decurs d’aquella mateixa entrevista, no li cauen especialment simpàtics. Si em permet el suggeriment, el cop magistral seria convèncer-la per casar-s’hi i conseqüentment perquè l’acompanyés a París. Si amb aquest esforç obtingués el premi, el que resta vindria de propina, atès que, si fes diana, quan la tingués a casa, obtenir les dades de la recerca del nou carburant energètic de La Companyia no li seria difícil. En definitiva, Pierre, vostè que és un jove molt atractiu, haurà de fer servir tot el seu encant i els seus dots de convenciment, sense deixar de pensar en la magnitud del que ens proposem. El nostre èxit en el nou projecte passa pel que vostè faci ara. Si és menester dir-ho més clar, volem al capdavant de l’LTA una persona intel·ligent i ambiciosa, i vostè ho és. Un home és el que és la seva ambició.

Ha suspès el discurs tot esperant una reacció que no li arriba verbalment, però que s’evidencia positiva per l’actitud complaent d’en Pierre. Els ulls de voltor del Sr. Rameau el miren fixament quan li diu, per acabar:

–Li dono aquesta targeta per totes les despeses personals, amb crèdit il·limitat. Organitzi el centre operatiu, contracti els millors col·laboradors i no s’aturi per res. Truqui’m per qualsevol cosa  en què el pugui ajudar. Té el suport també de l’amic Derclós, ja que la seva experiència li serà de molta utilitat, i a més, és una persona de gran importància dins del projecte. Ara la meva secretària li mostrarà el seu despatx, el centre neuràlgic del futur.

 

En Pierre ha caminat sense fixar-se pràcticament en res, mentre pensa el que li han proposat, i ara, assegut a la seva taula,  davant  del telèfon,  no  sap  com ha d’enfocar la conversa per tornar a sortir amb la Quela.

De fet, abans del darrer encontre, ell sempre havia sentit

per ella una atracció que es podria definir com amor; el problema raïa en els sentiments d’ella. Ara, la rapidesa amb que ho ha d’enllestir tot tampoc no juga a favor seu, ja que en aquests assumptes l’èxit corre en paral·lel a  la paciència i dedicació. I busca arguments que el convencin  que tot anirà bé, ja que és ben conscient que li han donat una oportunitat que no pot desaprofitar. “Tants anys esperant-la i finalment, quan arriba, no la puc malbaratar pensant en 


5% de descuento para los lectores de entreescritores.com en casadelibro

5% de descuento para los lectores de entreescritores.com en casadelibro

Comentarios