Libros publicados

CAPÍTOL I: LA TROBADA – BARCELONA ANY 2130

La nit era calorosa i humida, i la lluna plena convidava a passejar pels carrers de Barcelona, donant una sensació de falsa seguretat. Tenia el cap embotat per la feina del dia i vaig sortir a fer una volta a veure si la poca brisa nocturna em servia com a teràpia d’evasió i relaxament. El passeig va funcionar a mitges. Els problemes laborals van ser esborrats del tot de la meva ment, però el relaxament no va ser aconseguit. Més aviat va ser el contrari.

Eren prop de dos quarts de deu, quan la vaig veure en un passatge sense sortida. No sé per què vaig dirigir la mirada cap on era, suposo que el tant anomenat i desconegut sisè sentit em va obligar. I allí estava ella, amb el seu posat altiu, mirant a un home estirat al terra que semblava mort.

El meu primer impuls va ser d’anar a veure que havia passat, però aquell mateix sisè sentit que m’havia mostrat aquella dona, em va tirar cap enrere. Em vaig quedar a la cantonada contemplant l’escena, intentant no ser descobert.

Era força alta, un metre vuitanta aproximadament, amb uns cabells negres que quasi bé li arribaven a l’alçada del malucs. Anava vestida totalment de negre, amb uns pantalons lasters arrapats que li emmarcaven unes boniques natges i una samarreta força gastada amb la inscripció “MUSE” a l’esquena. La seva mirada semblava enfocada en el cos inert que tenia al davant.

De sobte es va girar, com si s’hagués adonat que l’estava observant i em va mirar. M’havia descobert.

La claror que em proporcionava la lluna i la poca llum artificial que hi havia al carreró, van ser suficients per adonar-me que davant meu tenia una criatura del tot fascinant. És tractava d’una dona de la meva edat, uns trenta anys, morena i molt bella. Les seves faccions eren molt fines i perfectes, donant-li un aire d’indefensió i vulnerabilitat totalment irreals que els seus ulls, negres com la nit tancada i més brillants que la lluna, desmentien totalment. Eren els ulls d’un ésser poderós i terrorífic alhora. No era una mirada humana. Mai podré oblidar la sensació d’indefensió que em van produir. Em va agafar un calfred.

Estava com paralitzat i les meves cames no podien obeir les ordres inequívoques de marxar corrents que dictava el meu cervell, mentre observava com la noia amb un somriure burleta es dirigia cap a mi.

La por irracional que sentia no em deixava moure, mentre ella seguia avançant lentament. Els cinc metres que ens separàvem se’m van fer eterns.

M’era del tot impossible defugir aquella mirada fixa i penetrant, semblava que m’hagués hipnotitzat.

En aquells instants no passava cap vehicle ni cap vianant pel carrer, el món semblava haver-se aturat, i només ella tenia la facultat de poder-se moure. El silenci era absolut quan es va detenir a mig metre de mi. Podia sentir la seva respiració i notar al seu alè, càlid com la nit, estavellar-se a la meva cara. El meu cor estava desbocat, la meva freqüència cardíaca era extraordinàriament alta. No entenia el què em mantenia quiet, si estava segur que la meva vida corria perill.

Aquells ulls negres seguien sense parpellejar, absorbint tota la meva atenció.

• Hola, em dic Aina – es va presentar la noia amb el mateix somriure burleta d’abans i trencant el silenci sobrecollidor que ens envoltava.

No li vaig contestar.

La meva mirada es va poder desempallegar de la seva i vaig dirigir-la cap a l’home estirat al terra.

Aquella dona vestida de negre s’adonava perfectament de la por i l’angoixa que sentia.

La seva mà, prima i de dits llargs, em va agafar el braç delicadament però amb fermesa i em portà fins al final del passatge, on hi havien unes caixes de sotedol –substitut del PVC– tirades pel terra. Mentre em deixava portar, caminant molt lentament i com si m’hagués absorbit la raó, els meus ulls no deixaven d’observar aquell home que semblava mort.

De sobte vaig tornar a la realitat quan l’Aina em deixà el braç i d’una puntada de peu, m’apropà una de les caixes que va impactar a la meva cama dreta.

• Tornem a començar. El meu nom és Aina – i la noia m’allargà la mà educadament amb el seu somriure burleta característic – Si no et fa res podries seure si us plau.

Aquell cop li vaig tornar la salutació,  xocant-li la mà per uns breus instants i després vaig complaure els seus desitjos, seient-me en una polsosa caixa. Ella va fer el mateix amb una altre que hi havia al meu davant.

• Em dic Roger – li vaig dir un cop era assegut.
• Home! Sí que parles! Pensava que eres mut – va dir sarcàsticament l’Aina.
• Ens hauríem d’ocupar d’aquest home – vaig dir-li assenyalant amb el cap la persona que jeia estirada al terra.
• Per què? Si és mort? Jo mateixa l’he mort.

Me la vaig quedar mirant amb cara d’incredulitat. Aquella desconeguda m’estava confessant el seu assassinat, com si estiguéssim parlant de qualsevol cosa sense importància.

M’estava acollonint de veritat, així que vaig intentar aixecar-me i marxar d’aquell sinistre passatge. L’Aina va reaccionar molt ràpidament i la seva mà em subjectà el braç com si fossin unes tenalles. Semblava tenir molta força.

Amb la mà que em quedava lliure, vaig intentar colpejar-la amb totes les meves forces, però amb uns grans reflexes em va parar el cop.

• Em sembla que estàs una mica nerviós. Hauré de donar-te alguna cosa perquè et tranquil·litzis – em va dir amb una mà al meu braç i l’altre al puny amb que la havia volgut agredir.

Sense afegir cap paraula més, em va empènyer i em va fer caure al terra pegant-me un fort cop el cap. Sense donar-me temps a reaccionar l’Aina es col·locà sobre meu, subjectant-me fortament els braços i amb les cames obertes a l’alçada de la meva cintura.

Mentrestant, jo la contemplava sense saber del cert si tot allò m’estava passant o era víctima d’un somni morbós. Tenia la seva cara a pocs centímetres de la meva i vaig poder gaudir, malgrat saber que aquella dona podia finalitzar la meva convivència amb els vius quan li vingués de gust, de la seva bellesa de ben a prop.

Li mirava als seus ulls i aquests em tornaven la mirada dient-me que jo era seu. No sabia si em volia assassinar o tenir una aventura amorosa en aquell petit carreró.

Davant la meva sorpresa, l’Aina va apropar la seva boca a la meva, donant-me la impressió que m’anés a besar. Estava totalment confós i, fins i tot, vaig tenir una erecció.

Un cop la seva boca era a tocar de la meva, vaig  sentir com una fredor als meus llavis, com si una espècie de gas fred penetrés a la meva boca.

Al cap d’uns pocs segons em vaig quedar profundament adormit.