Un algoritme a qui, o què, no tinc coneixement d?haver conegut, m?ha demanat que faci una valoració sobre aquest llibre. La mateixa paraula, valoració, ja em sembla un excés d?arrogància a qui es creu amb el dret d?exercir-la. Però, què hi farem? faré us doncs d?aquesta autoritat ?collons, la paraula es perfectament prescindible?, que em demana l?assessor binari que coneix de mi dades i mesures, i fins i tot, segur, els meus costums, hàbits, pecats i penitències. Aquí va:
?Acracia. Vomitorios y aliviaderos? l?he pogut llegir fent tot de giragonses amunt i avall a la memòria, rellegint paràgrafs que, amb una riquesa de vocabulari esgarrifosa per la seva rotunditat, m?ha obligat, sovint, a analitzar degudament allò que l?autor ha volgut dir, o escriure, o pensar. Es tracta d?una lectura no gens fàcil, però plena de continues sorpreses i que et fa recordar que l?acte de llegir es també la millor excusa per reflexionar, com quan tens entre les mans un poema o gaudeixes d?una obra d?art en un entorn ple de silenci.
Engegar a dida està bé, senta bé. Jo, però, ja fa temps vaig renunciar a dir-li el nom del porc a aquells que acumulaven punts per rebre els honors. Ni tan sols desitjo donar uns quants calbots a tants com s?ho mereixen. He aprés a conciliar-me amb mi mateix i albiro, només, a la recerca de les felicitats negades. Algú veurà en això que he escrit el subratllat d?una renúncia, i potser tindrà raó. M?és ben bé igual allò que pensin els altres. També en Julio Lemos sembla desencantat també d?allò que hem viscut, no? No demanaré perdó per dir el que sento, ni per sentir el que dic.
L?autor s?ha ?aliviat? vomitant allò que el neguiteja, i això està bé, doncs així s?enforteix l?ànima. I ho ha fet com l?elefant a la botiga de les figuretes de Murano, esmicolant allò que s?interposava pel davant, que és com s?ha d?entrar a les botigues de figuretes de Murano. I dels bocins que han quedat pel terra ha confeccionat un bon plat de croquetes que volia, em sembla, que algú les empassés per sopar. Bon profit, ennuegat, tus, i que prenguis mal quan les expulsis pel canal que consideris menys dolorós, o més si ets d?aquests.
M?ha agradat, que voleu que us digui, tot i l?esforç per descobrir contínuament aquesta espècie de semàntica a que ens obliga un enriquidor llenguatge. I em sento emmirallat quan ens recorda aquells moments, aquells individus i les vergonyes viscudes. Som, l?autor i jo ?potser tu també? hereus d?infàmies i enganyifes que van fer que ens aboquéssim al desencant, però no al desesper. Ens hem refet, mal els hi pesi a massa gent. Ja no tenim esma per tornar-nos violents, però sí que mantindrem els colors negre i vermell pintats al palmell de la mà. Les lectures no han de ser sempre còmodes, com no ho es aquesta, però sí que estan obligades a dir-nos allò que no ens atrevim a dir nosaltres mateixos, bé per que sabem com fer-ho, bé per que no hem perdut encara la vergonya. Un llibre, per acabar, ple de reflexions ben trobades, escrit amb l?encert d?aquell que es veu que domina el verb (potser massa i tot), i amb una sensibilitat que s?intueix entre tants de renecs i vòmits.
Bona tasca. Gràcies. Segueix.
