Comienza a leer

Iniciar sesión con Entreescritores

¿Has olvidado tu clave?

Crear una cuenta nueva

Libros publicados

Doncs a mi, sí que m'agradava Jarabe de Palo

Doncs a mi, sí que m'agradava Jarabe de Palo

22-09-2022

Historias de vida novela

  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
0
  • Estrella llenaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella vaciaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llena  0

Ens van ensenyar a no fer gaires preguntes. Ens van ensinistrar a deixar que el temps passés sense gaire canvis. Quan finalment va morir el dictador al lloc on no li pertocava, al llit, ens van vendre una societat del benestar que, quan va arribar, no tenia res a veure amb el que s’havia promès.Soc fill del baby-boom, desitjós de menjar-me el mon i, malauradament, tot va quedar en una gran mentida.Aquest manuscrit meu tan sols es un recull de petits moments viscuts amb gran intensitat.

Leer primer capítulo

 

Primer capítulo

ORDREQuan vaig decidir-me a intentar publicar aquest recull de records una editorial va respondre a la meva petició dient-me: «Està bé, però… ordena-ho»De bon començament vaig intentar fer-ho, però un parell de set-manes més tard veia que allò que em demanaven no tenia cap sentit. Com podia posar ordre cronològic a uns sentiments, a un seguit d’experiències que prenen significat quan s’escriuen i no pas quan es vivien? Tan sols soc jo qui surt per les espores d’aquestes paraules i tan sols jo puc donar-los-hi significat. Aquell qui vulgui llegir-ho haurà d’introduir-se entre les línies d’aquest text per fer memòria del seu propi passat i intentar, si li ve de gust i ho troba adient, barrejar els seus propis records amb els meus.Soc fill del Baby-Boom. Aquells que vàrem néixer entre el 1957 i el 1963 vam trobar-nos un món que trontollava després de tants anys de dictadura i que albirava un futur abstracte i confós, ple d’interrogants i dubtes: passàvem de la negativa per sistema al sistema de la negació; érem els encarregats de crear un nou decorat on hauríem de col·locar els nous personatges; recordaríem la història dels nostres pares per comen-çar a crear el futur dels nostres fills; hauríem d’aprendre noves paraules i nous valors, com generositat, empatia, solidaritat i llibertat. I és per això que tot allò que vàrem ser capaços de viure i ara recordem no pot classificar-se en un full pautat i indexat per donar-li sentit cronològic a allò viscut, de la mateixa manera que no sabem quin element d’un pai-satge mereix ser esmentat en primer lloc, tanmateix com si volguéssim ordenar la nostra llibreria privada per la data d’edició. Quin sentit tin-dria?Soc el segon fill d’un treballador castellà, que va heretar els cos-tums del seminari i la doctrina d’un pare militar, i una taquillera del me-tro de Barcelona que va fugir de la terrible fam de la Galícia de post-guerra. Vam viure de re-llogats en una habitació al barri de Gràcia, amb una altra família, fins que van poder permetre’s un piset a la llinda de la ciutat, allà on tot acabava, i que ara es coneix com a Can Dragó, a la ciutat de Barcelona.Educat i fet al carrer era allà on era feliç. Allà és on es va dibuixar el meu fons de pantalla i des d’allà he hagut de començar a dibuixar les icones del meu escriptori personal. Un escriptori que s’ha de mirar alte-rant l’ordre de les seves carpetes i que no perdrà per això el seu sentit. No, no pot haver-hi ordre quan parlo del que he estat, del que he viscut i del que he sentit. Això es un reguitzell d’absurdes històries viscudes i rememorades ara.Tots els moments significatius de la meva vida tenen la seva parti-cular melodia i és gràcies a aquelles melodies que he estat capaç d’ubicar-los en el temps. A casa, des de petitó, m’ha acompanyat la mú-sica. Veia la meva mare traient la pols mentre canturrejava a dues veus amb l’abuela els boleros del Jorge Sepúlveda, o imitant la veu nasal i neta de l’Estrellita Castro. I sortia a córrer pel carrer colpejant-me el cul mentre cridava, a plena veu, la melodia de Bonanza o les cançons dels Chiripitifláuticos. Més endavant ja vam descobrir els èxits de finals dels seixanta que tots ens sabíem: «Los chicos con las chicas», de Los Bravos; o «Las flechas del amor» amb una Karina somiada per tots els nois de entre vuit i dotze anys. La cultura musical d’aquella dècada flairava a lleixiu i naftalina, sonava en blanc i negre, i era única pel fet de no dis-posar d’altres criteris que, pocs anys desprès, aconseguiríem descobrir gracies a noves «Radio Fórmulas» i a les visites esperades d’un turisme que ens va obrir les oïdes i, per damunt de tot, els ulls. Quan el nostre criteri musical ja començava a educar-se, a començament dels setanta, vam substituir tot el nostre àlbum de cançons amb nous sons i propostes. I des de llavors vam intentar imposar aquelles noves tendències a casa nostra. I mentre sonava aquella «olla de grills» ens anaven creixent els cabells per ajudar-nos a amagar els grans de la cara: Rolling, Beatles, EL&P, Pink Floyd, Dylan, Elo, CSN, Beach Boys, …Amb els temes amb que he volgut decorar aquests pensaments meus puc fer un retrat del que vaig ser i vaig sentir en aquells anys d’infantesa, adolescència i arribada a l’edat adulta. Quan he mirat de tirar endavant i enrere per administrar cronologia i aconseguir l’ordre que se’m demana no he estat capaç de decidir on comença i on acaba tot. És per això que aquest ordre sol·licitat tan sols pot ser el que em surt de la memòria, i en l’ordre que la memòria em permet. I és aquesta me-mòria la que ens sorprèn cada dia que passa, quan ens escup a la cara antigues històries que crèiem oblidades. Patirem molts déjà vus que ens recordaran bells moments i també de dramàtics. Plorem i ploro quan el calendari dels anys s’esmuny deixant-nos aquell regust a passat, a cen-dra freda, a llet agra. Què hagués estat? Com fora jo ara si…? On volíem arribar i on som? Que se’n va fer de… Com és ella ara? Hem d’empènyer, però, per tal que aquest reguitzell de moment viscuts continuïn fent-nos. Aquells anys que ja no hi són segueixen es-sent, malgrat tot, el condiment del nostre caràcter i la terra que sosté la nostra brancada. Perdoneu-me aquells i aquelles que us sentiu recone-guts i reconegudes per la meva ofensa. Està feta amb intenció però amb el respecte que us tinc —o no— ja que heu estat l’adob d’aquestes parau-les.Deixem-nos ja de preàmbuls i barregem les cartes. Totes son la primera i també la darrera de la nostra baralla personal. No trobareu els quatre asos junts. La partida la vàrem perdre tots, ja que no en sabíem anar de farol i tot just començàvem a aprendre a jugar.

Comentarios

Te puede interesar