Descarga gratis 10 libros

y consigue premios y promociones exclusivas

Regístrate

Comienza a leer

Iniciar sesión con Entreescritores

¿Has olvidado tu clave?

Crear una cuenta nueva

Libros publicados

Queixalades de Barracuda

Queixalades de Barracuda

21-12-2014

Suspense/thriller novela

  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
2
  • Estrella llenaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella vaciaEstrella vacia  2
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llena  0

L'Aimé treballa per una fundació que ajuda els més marginats de Manhattan i un bon dia reben una donació milionària. Els diners estan en forma de bons nominals i provenen d'un alt directiu que s'acaba de suïcidar. Al cap de dos dies uns desconeguts entren a la fundació per robar els bons nominals i l'Aimé els sorprèn. La noia evita el robatori però és atacada violentament. Arran de l'atac, l'Aimé es veurà forçada a desgranar la trama que envolta la maleïda donació. Els socis de l'alt directiu voldran recuperar els bons nominals i desfer-se de l'Aimé per tal d'amagar l'origen escabrós del producte que els ha enriquit enormement.

Leer primer capítulo

 

Primer capítulo

CAPÍTOL 1

 

La Fundació James havia decidit celebrar la gala a Fire Island. La festa s’esdevindria a la casa del mateix president de la fundació, el senyor Edward James. Si bé els Hamptons, on tota la pijeria novaiorquesa passava les vacances d'estiu, estaven saturats d’esdeveniments benèfics, Fire Island era un terreny per descobrir. Els que passaven les vacances en aquella estreta llesca de terra enganxada a Long Island eren una barreja de manhattanites adinerats, molts d'ells gais, i d'alt poder adquisitiu. Amb aquella ubicació inesperada, l'Edward James havia decidit donar una alenada d'aire fresc a la seva reunió anual. A més, estalviaria molts diners en el lloguer d'una casa per encabir-hi 300 persones.    Els preparatius havien començat el matí. Els cuiners havien ocupat la cuina de la casa sobre les dotze del migdia i el repic de cassoles i plats no s'havia aturat d'ençà. Hi hauria llagosta de Maine amb crema d'ametlles i entrecot de vedella Kobe amb caramel de poma i calvados. De postres, pastís suau de formatge sobre coulis de cireres. El sopar no valia els mil dòlars que els comensals pagaven per assistir-hi, però ho justificava prou bé.

El mateix servei de càtering s'encarregà també de proporcionar l'orquestra i el mobiliari. Fins i tot havien escampat fanals amb espelmes per tot el jardí. Una filera de torxes d'oli resseguien el caminet que portava cap a la platja, pel mig de les dunes. Una vela senzilla resguardava els convidats de la humitat de l'oceà. La multitud, vestida amb black tie rigorós, parlava animosament amb copes de xampany a les mans. Hi havia un reguitzell de taules, al voltant d'una pista de ball. Sobre cada taula hi havia un pom de flors amb una espelma, que trencava l'aritmètica impecable de coberts, copes i plats. Al fons hi havia un petit escenari on hi tocava una orquestra de jazz. .El senyor James gaudia de la conversa fàcil amb els seus benefactors. Tenia una gràcia natural per convèncer aquells milionaris perquè donessin diners a la fundació. Els convencia de tal manera que els benefactors li acabaven donant les gràcies a ell, en comptes de ser a l’inrevés.

En canvi, per a qui no estava resultant una nit gens fàcil era per a l'Aimé Simmons. Aquella nit era el seu primer compromís oficial des que va començar a treballar per a la fundació, feia un any. Era la cap de projectes, juntament amb en Lachlan Thatcher. Junts decidien com repartir els diners recaptats per atendre els pobres de la Nova York més marginal.

El senyor James havia volgut expressament que aquella nit fos l'Aimé qui exposés als assistents en quins projectes havien estat treballant i quins objectius tenien per a l'any vinent.   

I així ho feu l'Aimé, amb tota la seva capacitat comunicativa i amb un atac de pànic escènic comprensible. Els assistents, però, no van copsar ni un bri d'inseguretat en aquella morenassa d'ulls verds, que els va anar guiant per les bones obres fetes durant aquell any.

Un cop acabada la presentació, molts comensals la van felicitar. Però a ella, encara li tremolaven les cames. Massa responsabilitat! Va maleir el seu company de feina, en Lachlan!! Ja li podria haver llençat algun cable...    

Quan va poder, l'Aimé s'esmunyí cap a un racó del jardí. Necessitava cinc minuts d'intimitat, de silenci mental! S'assegué en una cadira solitària i va respirar fondo, mirant el cel serè com un ull de peix. Aquella nit de lluna nova era ben fosca. Un parell d'avions enfilaven cap al JFK, solcant la negror tant a poc a poc, que semblava que haguessin de caure. Tornà a respirar profundament. El mar bramava sense descans, més enllà de les dunes.        

—Senyoreta Aimé! —un home sexagenari, de gairebé dos metres, amb uns cabells blancs i llargs pentinats cap enrere li trencà el moment de recés. Portava una copa d'Armanyac.

—Senyor James... —l'Aimé s'aixecà en sec i s'allisà el vestit verd de setí amb les mans. Sempre que estava nerviosa ho feia, allò, igual que la Meryl Streep a les pel·lícules.

—Digui'm Ed, per favor.

 L’home va fer un glop. L'Aimé va flairar el perfum fort de l'armanyac en la distància.

—La felicito per la presentació! Crec que enguany duplicarem la recaptació gràcies al seu discurs. Ara, la propera vegada miri de descansar el colze al maluc, així la mà no li tremolarà tant quan assenyali amb el punxó làser.

El senyor James havia copsat la por visceral de l'Aimé

—Li agraeixo la recomanació, la tindré ben present per a la propera reunió. Suposo que ha estat la meva prova d'iniciació, la que han de passar els novells de la fundació?

—Com ho ha sabut? Ha, ha, ha! Però no es preocupi, que vostè l'ha superada amb escreix!

—Moltes gràcies pel compliment, senyor James.

En James li va tustar un parell de palmellades a l'espatlla.

—Felicitats senyoreta! Ha clissat ràpidament el tarannà d'aquesta casa de bojos! Segueixi així i ara gaudeixi de la nit.

L’home va marxar per anar a parlar amb els convidats.

A l'Aimé encara li tremolaven les cames sobre aquells talons d'agulla.

—Casumdena, ara tothom es deu pensar que tinc Parkinson! —va remugar la noia en veu alta.

—Si els has fet pena, donaran més calés...

L'Aimé es va sobresaltar. No havia vist en Lachlan Thacher, que estava fumant una cigarreta recolzat en un arbre, prop d'on estava la noia.

—Lachlan! No havies deixat de fumar?

—Sí, fa uns mesos!

En Lachlan es va acostar a la noia, divertit.

—M'hauries d'haver avisat que la presentació era el punt àlgid de la nit, m'hauria pres una til·la o un conyac!

—Au va! No exageris! El vell James t'ha felicitat i no ho sol fer sovint.

En Lachlan reia per sota el nas. Anava amb un conjunt de jaqueta, camisa i pantalons negres. Només el llaç gris de seda destacava en aquell tors fosc. Elegant i sobri, portava bé els seus quaranta vuit anys.

—Què fas apartada de la multitud? Hauries d'estar fotent el rotllo de la fundació a tota aquella gent!

—Estic una mica astorada, són tots tan rics que no sé com posar-m'hi...

—Quines penques! Però si tens el cul pelat d'encarar-te a gent encara més... complexa!!!         

—Això és molt diferent al club...

—Ja pots comptar! L’única diferència és que aquí hi porten les seves dones —li va revocar en Lachlan.        

—Quan em pagava la carrera ballant, amb el bikini i la perruca, em transformava. M'era molt senzill fer-me amb les millors propines. Aquí estic totalment encarcarada... A més ja he reconegut a tres clients entre els assistents!        

—Aimé, has de pensar que d'aquestes gales, se'n treu el capital per anar tirant tot l'any, o sigui que espavila, i vés a remenar el cul per allà al mig! —en Lachlan va fer una pausa per empassar-se el fum.

—Saps per què et vaig donar la feina?       

—Per què me'n devies una, potser? —preguntà l'Aimé, irònica.

—Bé, això també... —va somriure, vençut, mentre apagava la burilla al terra—...A part del deute, vaig pensar que tenies molts pebrots de pujar a un escenari amb un biquini de lluentons i buidar les butxaques de desconeguts a cops de maluc. La combinació de la teva formació financera i el teu coratge et feia absolutament idònia per al càrrec.

—Al cap i a la fi, tot plegat és el mateix però portant una mica més de roba a sobre, oi? —li engegà l'Aimé.     

—Exacte! I ara vés a buidar les butxaques d'aquests fòssils carregats de calés.          

—Només amb la condició que m'acompanyis, Lachlan. M'ho deus, per haver-me deixat sola a la presentació.

—Aimé, m'estàs fent xantatge!!! —va dir rient—. No sóc la novetat de la nit, no cal que m'hi esforci!     

L'Aimé va aturar un cambrer i va agafar dues copes de xampany i li en va allargar una al seu company.        

—Va, anem-hi plegats! Fes-me un favor i presenta'm els teus amics fòssils. I parlant de fòssils, les vídues de l'avinguda Madison fa estona que pregunten per tu...

En Lachlan va deixar anar un esgarip ple de temor i va fer un glop de xampany, preparant-se per a allò que li venia a sobre.

L'Aimé es prengué la confiança d’agafar en Lachlan del braç i va avançar cap a la carpa. Aquells talons d'agulla desapareixien en la gespa tova a cada pas. En aquell precís instant en Lachlan era l'home més feliç del món,  portant aquella morenassa de bracet.    

L'Aimé i en Lachlan s'havien conegut un any enrere, en un club de striptease de Manhattan. Ella hi ballava per pagar-se la carrera. La vida a la Gran Poma sortia molt cara i estudiar a l'Escola de Negocis de la Universitat de Colúmbia, encara més. Per tant, la feina al club era la seva salvació financera.

En Lachlan, en canvi, hi havia anat per emborratxar-se. Volia oblidar que finalment havia signat els papers del seu divorci. Després d'uns quants Jack Daniels i de fer desaparèixer molts bitllets de 20 dòlars a les tangues de les ballarines, havia acabat mig inconscient als serveis de senyores del local. L'Aimé el va trobar amorrat a la porcellana pixada del vàter, plorant. I abans que els nois de seguretat el traguessin fora per la porta del darrere, el va reanimar, li va rentar la cara i el va posar a dins d'un taxi. El va acompanyar fins a casa seva on el va deixar en mans del porter.

L'endemà tots dos es van retrobar en un escenari ben diferent. Ella era una aspirant a cap de projectes de la fundació i en Lachlan, ressacós i amb una migranya de cavall, era l'encarregat de fer-li l'entrevista de feina. Es van reconèixer ràpidament. En Lachlan va vèncer la incomoditat del primer moment examinant-la dels seus coneixements, tal com havia fet amb la resta de candidats. L'Aimé va excel·lir amb les respostes i en Lachlan no va dubtar en donar-li el càrrc. I des d’aquell precís moment, tota aquella humiliació mútua inicial va anar virant a complicitat amigable.

En Lachlan tenia l'Aimé a la carpeta de les bones amigues que estaven com un tren amb les quals mai no passaria res. Bàsicament, perquè qualsevol indici d'erecció quedava dinamitat per una bomba atòmica de vergonya. L'Aimé l'havia presenciat en els pitjors moments de la seva vida, en plena torradora demencial postdivorci. I a sobre, l'havia hagut de rescatar d'un vàter de senyores. No podia desplegar el seus encants. Ja l'havia vist tal com era, un home fracassat i ploraner. El mode seducció li quedava inhabilitat immediatament, només de pensar-hi. Estava segur que l'Aimé el compadia. I allò era insalvable.     

La realitat de l'Aimé, però, era una altra. L'Aimé respectava i admirava en Lachlan (tot i haver-li netejat el vòmit de la camisa). Era un home de mitjana edat, atractiu i amb el seu món quotidià capgirat per un divorci dolorós. A més tenia al seu càrrec un monstre adolescent anomenat Lena. L’Aimé havia assumit que en Lachlan la posava neguitosa. No sabia ben bé perquè. Potser no volia ser honesta amb ella mateixa i no volia acceptar que en Lachlan l'atreia. Per això, l'Aimé el tenia a la carpeta dels bons amics, però amb un Post-it fluorescent que deia «perill, que crema».

En Lachlan i l'Aimé entraren a la vela. El terra ja no era un impediment per als talons de la noia i immediatament es deixaren anar.

En Lachlan presentava l'Aimé als convidats que anaven trobant pel camí.

—Senyora Morris, aquesta és l'Aimé Simmons, la nova directora de projectes de la fundació.

—Molt de gust, senyora Morris.

L'Aimé allargà la mà a una dona d'edat difuminada per una cirurgia estètica impecable.

L'Aimé i en Lachlan van avançar entre les taules.

—La senyora Morris és una de les sponsors[U1]  més actives de la fundació. Quantitats indecents de diners, ja cal que la cuidis.

—No et preocupis, li faré la manicura, si fa falta!

En Lachlan va haver de fer un esforç titànic per contenir el glop de xampany.

—A la teva dreta, el rabí Schmith de Brooklyn anima la seva clientela de la sinagoga a fer caritat.

—Un rabí de Brooklyn?

—Sí, sí... Ens ajuda de moltes maneres. Sovint ens paga amb pedres. Llavors hem d'anar al districte dels diamants i les bescanviem. Els diners els invertim en programes per a la reinserció dels sense sostre.

—I no us preocupa la procedència d'aquests diamants? Poden comprometre la fundació?

—En James ho té tot controlat.

—El rabí Schmith no m'agrada. S'ha passat tota l'estona de la presentació mirant-me l'escot!

En Lachlan va esclafir de riure.

—Gràcies a les donacions de l'Schmith i els seus habituals de la sinagoga, també tenim un centre de lleure per a joves, a Greenpoint. O sigui que per mi, ja li pots ensenyar la regatera tant com vulguis!     

—Poca-solta!—L'Aimé li ventà un cop de colze. Per molta carrera professional que tingués a l'esquena, sempre prevaldria el poder d'un escot de vertigen.

La multitud s'anava fent i desfent en rotllanes. La música s'havia tornat més ballable.

—Lachlan, i aquell parell d'homes que parlen amb el senyor James?       

—En Richard West, de l'empresa de seguretat integral Westcom i el doctor Timothy Elroy, cirurgià eminent i codirector amb en West, de Deriblood, una de les empreses de derivats de la sang que facturen més capital de la costa est dels Estats Units.          

Al fons de la vela els tres homes parlaven calmadament. Però la contenció marcava la postura d’en James.   

En West era un home prim i nerviós, no gaire alt i amb els cabells curts i blancs. L'Elroy, en canvi era més gros i alt, amb els cabells arrissats canosos. Unes ulleres rodones de carei li emmarcaven uns ulls marrons i petits. Tots dos semblaven estar al final de la seixantena, però tenien un aire juvenil inquietant.       

—Seguretat i productes de la sang? Quina tria de negocis més original... Aquests s'han agafat al peu de la lletra la idea de diversificar! —va concloure l'Aimé.       

En Lachlan i la noia continuaren bevent xampany i escrutant la multitud empolainada que s'animava per moments.     

—Aquest que ara et presentaré és el tercer soci de la corporació Deriblood/Westcom, l'Arnold Plank. S'ha implicat amb la fundació des de sempre, a diferència dels altres dos sapastres, que són més mesquins...

En Lachlan va obrir pas fins a oferir la mà a un home fornit com un quarterback de futbol, amb excessiva massa muscular per a la seva edat.

—Arnold Plank, amic meu.

—Lachlan! Fill de puta, encara tinc l'orgull ressentit de l'última partida de golf.

Van encaixar una abraçada sorollosa de manotades a les espatlles.

—Arnold, hauràs de practicar més si em vols guanyar algun dia.

En Lachlan es va obrir una mica per presentar la noia.

—Aquesta és l'Aimé Simmons, la nova directora de projectes de la fundació.

—Senyoreta Simmons, perdoni el meu llenguatge. En Lachlan no té mai pietat de mi i gaudeix infinitament humiliant-me en els camps de golf.

—Molt de gust, senyor Plank.

L'home li allargà la mà i la va prémer amb decisió. L'Aimé va contenir un gemec en sentir els seus dits menuts, esclafant-se amb les seves pròpies anells. Aquell rostre li era familiar, juraria haver-lo vist amb els altres dos directius, en West i l'Elroy, al club de striptease.

—Així que sí que vull fer alguna proposta d'inversió filantròpica hauré de parlar amb vostè? —digué en Plank.

—Així és, estic a la seva disposició, quan vulgui.

—En prenc nota. Com ho té la setmana vinent? Dimecres. Els convido a dinar i en podem parlar mentre degustem el millor marisc de la zona dels tres estats. La meva secretària es posarà en contacte amb vostès per arranjar l'hora i confirmar-ho tot. En James també hauria de venir, per posar correctament les cartes sobre la taula.

—Dimecres em va perfecte.

L'Aimé va recordar que hauria de cancel·lar un parell de reunions degut a la importància d'aquell patrocinador.

—Lachlan, vine preparat que hem de parlar de moltes coses.

—Molt bé Arnold, no pateixis.

L'Arnold s'acomiadà besant la mà de l'Aimé i encaixant una altra vegada la mà d’en Lachlan. L'Arnold Plank va canviar de cercle, amb un somriure trist i sostingut.

L'Aimé i en Lachlan  quedaren sols enmig d'aquella multitud distant de privilegiats.

—Així és com fa els tractes, en Plank?       

—Sí, semblen moviments impulsius però sempre ho té tot molt ben planificat. Té un exèrcit d'assessors financers que li fan la feina bruta. I últimament ens han estat fent molt la pilota. En deu portar alguna de cap. Potser necessita servei de bugaderia...      

—Jo no li penso portar la roba bruta a la tintoreria...          

—La roba no, però els calés segur que sí... 

L'Aimé va mirar en Lachlan amb els ulls desorbitats. El seu cervell no integrava filantropia i blanqueig de diners en la mateixa frase, però pel que havia copsat últimament, allò s'estilava.


5% de descuento para los lectores de entreescritores.com en casadelibro

5% de descuento para los lectores de entreescritores.com en casadelibro

Comentarios

Te puede interesar