Descarga gratis 10 libros

y consigue premios y promociones exclusivas

Regístrate

Comienza a leer

Iniciar sesión con Entreescritores

¿Has olvidado tu clave?

Crear una cuenta nueva

Libros publicados

NO TORNARÉ A TROBAR LA TEVA MIRADA

NO TORNARÉ A TROBAR LA TEVA MIRADA

16-01-2014

Romántica novela

  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
0
  • Estrella llenaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella vaciaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llena  0

                 L’Armand, un jove lletraferit, es recolzarà en els llibres que l’envolten a l’objecte de trobar les respostes vitals.  Fins que un dia un succés mortal donarà un tomb radical a la seva existència, i convertirà un home jove, a estones il·lustrat, enamorat de l’amor, en un aventurer rodamóns que el durà a narrar-nos la baixada triomfal de Fidel i el Che de Sierra Maestra, els fets del maig del 68 a Paris, la Revolta Cultural xinesa, la lluita dels sandinistes a Nicaragua, i a Rwanda la dels tutsis i els hutus, i finalment l’atac a les torres bessones de Nova York.

                El llibre tracta del sentiment de la violència i com es percep  i s’arrela en la vida d’un home, amb l’aixopluc de la lectura. Primer de jove, quan és un noi hipersensible i no compren el que passa, i més endavant en topar amb la incomprensió, la soledat  i  la traïció. Tanmateix, és una novel-la romàntica on els sentiments i les emocions s’apleguen pertot. També un llibre en què els llibres que el protagonista ha llegit parlen ininterrompudament.

                Per l’entremig l’autor hi intercala esdeveniments històrics de la segona meitat del segle XX,  per on l’Armand Giralt, l’heroi perdedor de la novel·la, s’hi endinsarà, unes vegades dialècticament,  altres físicament i fins i tot  com espia i guerriller; sempre, però, amatent a la lluita per la llibertat i en contra de les injustícies .

 

Leer primer capítulo

 

Primer capítulo

 

 PREÀMBUL

 

 

 Com una llarga pel·lícula, veig detalls i moments de la meva vida que ja tenia oblidats, vagament, i que ara, superats els setanta anys, s’esgranen, degotejant clars i nítids. És la regressió d’un ésser esbrocat que ha viscut la segona meitat d’un segle, el XX, −probablement el més avançat en tecnologia de la història de la humanitat− i de la vida que podria haver estat i no va ser.

Al començar a parlar de la meva vida, però, no puc evitar preguntar-me quins foren els moments àlgids que la van marcar  i  que  ineludiblement  van  condicionar els esdeveni-

ments que anirien produint-se.

Comptat i debatut, un fet va canviar radicalment la meva singladura vital, amb unes conseqüències que, com veurem més endavant, foren inabastables, i que, encara avui, tants anys després, el tinc clar i nítid.

Aquell dia, sobtadament aturat, ajegut  sobre el llit d’una cambra hospitalària recordo que els gemecs per l’ofec, la coïssor de la cara i la salabror de les llàgrimes que em lliscaven fins els llavis, s’ajuntaven amb els dels sentiments de terror, de pena i culpabilitat. I torno a sentir la punxada d’una injecció, i de seguit com m’envaeix el sopor, previ al somni, amb el contacte de la mà de la mare que m’agafa els dits. I encara avui, transcorregut quasi mig segle, revisc un vegada més la situació ardent i colpidora: el conill saltant del marge per travessar la carretera, justament quan nosaltres passàvem, i la moto encabritada en trepitjar-lo.

 

En començar la tardor d’aquell ingrat any del 1961 encara no era conscient del dramàtic accident. M’havien explicat la sotragada, i fins i tot el xofer del camió m’havia visitat, per donar-me els detalls, tot volent disculpar-se i disculpar-me, però a mi un vel enfosquit, com una mosquitera negra, m’impedia en aquells instants reviure els detalls d’allò que havia succeït.

Només el que s’hi ha trobat pot ser capaç de comprendre què s’aixopluga sota un embenatge facial. Els meus pares, altra hora tan en aparença inaccessibles als meus afanys, estaven tan angoixats com ho estava jo, i els amics que s’havien aplegat a visitar-me s’havien quedat amb la incredulitat reflectida a la cara en veure aquelles benes: la mòmia en què m’havia transformat.

Sortit del coma vaig recloure’m,  tot volent  desaparèixer,  amb  el  cor contret  i  amb  un  calabrot  que  m’estrenyia  la  gola,  en  un  silenci irrenunciable, on només s’encofraven les imatges prèvies a l’accident. I aquelles vivències viscudes, allò que expresaven els seus ulls dolços, els seus dits lleugers, el seu somriure sincer, la seva joia de viure: el nostre amor definitivament exhaurit.

M’adormien amb tranquil·litzants als vespres, però tenia tot el dia, entre el boirim de la morfina i el dolor, per maleir la meva mala astrugància, i pensar, una i mil vegades, que sense ella ja res no seria el mateix, que d’aquí en sortiria un ésser diferent i que m’endinsaria en una nova existència, més crua, més solitària. Que m’espantava, tan plena d’incògnites.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LA FUGIDA

1962-1970

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                      Fuig-ne de la terra innoble

                   Fuig del horitzons mesquins:

                            Sempre al mar, el gran mar noble;

                 Sempre,sempre mar endins.

                                        (Excèlsior, Joan Maragall)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I

 

 

Amagat, amb una sensació insuperable de recança, ho vaig negligir tot  i vaig embarcar-me en un vaixell de càrrega com a segon maquinista, decidit a romandre per sempre més, com un anacoreta, en les profunditats de la nau. Lluny de tothom. Lluny dels desitjos. Lluny de la llum.

Un èxode singular cap a enlloc.

 Amb la convicció de que m’havia d’aplicar una llarga penitència, vaig estar-me dos anys vorejant les rutes gelades de l’Atlàntic Nord, on les llargues nits s’avenien bé amb el meu estat d’ànim endolat, bròfec. Tanmateix un dia que estàvem a Copenhaguen, a instàncies dels companys, no vaig poder estar-me de presenciar una cursa de patins sobre la llenca gelada de quatre quilòmetres de mar que s’hi feia entre Hèlsingor, a la costa danesa, i Helsingborg, a la costa sueca, i després ens hi vam passejar en uns trineus que, arrossegats per cavalls, ens van portar d’una riba a l’altra, mentre de tant en tant albiràvem pescadors que havien fet un gran forat al gel per pescar bacallà amb uns hams de poliamida.

Mesos després, amb l’aigua desglaçada, arrossegat més que acompanyat pel primer oficial, la travessaríem en el ferri que unia les dues ciutats, per iniciar en un Volvo atrotinat  un viatge cap al nord de Suècia que ens permetria gaudir del solstici d’estiu a Estocolm, el vint-i-quatre de juny, una nit que es celebrava, sobretot per part dels joves, al bosc, amb fogueres, cançons tradicionals i begudes, fins a la matinada.

Després, vam viatjar, sempre en direcció nord, cap a Ostersund i la Lapònia, per donar-hi la volta i baixar fins a Oslo, i ens vam hostatjar en cabanes de fusta de color verd fosc i vermell sang, a tocar dels llacs d’aigua del color de l’acer blau, on ens relaxàvem en silenci a la sauna de la mateixa cabana per tot seguit llençar-nos a l’aigua freda.

Els dos estius que hi vaig ser vaig aprofitar-los per conèixer els països nòrdics, els grans desconeguts de dalt d’Europa, esplendents amb la lluentor del sol estiuenc, però obscurs i gelats durant el llarg  hivern. Mai no havia vist l’aigua del mar gelada fins a arribar a Sundswall, a trenta sota cero, dins el Golf de Bòtnia a la Mar Bàltica.

Després, enrolat en un vaixell neerlandès que feia la ruta Rotterdam–Ciutat del Cap, vaig deixar els dos anys viscuts als mars del nord per endinsar-me en la gran aventura africana, passant del fred intens de l’hivern nòrdic a la calor sufocant de l’estiu africà.

Trigàvem un mes de baixada i un altre de pujada, amb  parades en els principals ports africans de l’Atlàntic. Amb aquesta naviliera vaig estar-m’hi encara no un any, tenint la base principal a Rotterdam i la meva personal en una pensió d’Amsterdam, a tombar entre la plaça Rembrandt i el riu Amstel, on vaig gaudir d’una primavera acolorida de flors, marihuana i cultura, i on passejava el meu dol íntim i melangiós pels canals i les petites places amagades. Tothora capficat en defugir qualsevol contacte amb les noies que podien donar-me la seva amistat.

Vaig sustituirr els meus delits sexuals per la feina, la cultura i la meditació. Havia decidit tancar el meu cor a qualsevol sentiment amorós, però mai no vaig tancar-me a altres sentiments, com els que em despertaven la lectura, la pintura o la música.

En aquest temps, el meu cau de meditació rauria en el Rijksmuseum amb els pintors dels Països Baixos del segle XVII, sobretot Rembrandt i Vermeer. Del primer, La Ronda de Nit, que jo comparava a Les Menines i a La Rendició de Breda de Velázquez, tan net, tan fidedigne, tan barroc i real. Del segon la intimista, la formidable Carta d’amor.

Resolt aquest contracte, sempre a la recerca dels llibres que ara em farien descobrir Àfrica, un nou continent inimaginable, vaig acceptar la proposta de treballar en un vaixell de cabotatge per les costes africanes.

Ciutat del Cap, Angola, Namíbia, Congo, Mauritània, Camerun i Costa d’Ivori van ser els principals països on regularment anava a descarregar i a recollir mercaderies. I arreu vaig trobar-me misèria, revoltes, morts, diners i personatges que abastarien per atapeir una processó dels horrors.

Apart dels problemes del continent, la vida a bord era monòtona, excepte si el mar s’embravia; aleshores tot l’ateisme de la majoria s’escorria amb les aigües, coberta avall. S’ha de viure una tempesta al bell mig de l’Oceà Atlàntic, a negra nit, amb les llums apagades i amb onades de dotze metres, per saber què realment som els éssers humans.

A Ciutat del Cap, on vivia si baixava a terra, m’arribaven els llibres que demanava a casa, i va ser en aquesta època que vaig conèixer un escriptor que em marcaria per sempre més, Joseph Conrad, de qui vaig llegir ininterrompudament: El Vagabund de les Illes, Lord Jim, Atzar, Nostromo, i per damunt de tots, el llibre definitiu que m’acompanyaria molts anys, sempre clàssic, sempre modern, sempre real: El Cor de les Tenebres.

Jo, que havia baixat un munt de cops als ports africans,  sabia fins on podien arribar els blancs en els contactes amb els negres autòctons. Sabia també de la pobresa infrahumana del continent, i de la seva riquesa natural, i com els assassinats tribals amagaven la majoria de vegades molt més que  allò que deien, i com uns quants vivien molt bé a Europa a costa dels que ho feien miserablement al continent africà.

A El Cor de les Tenebres, quan en Kurtz, el gran personatge, escriu al final d’un preàmbul, inicialment ple de bones intencions, “extermineu a tots els animals”, està expressant alguna cosa més que una simple denominació. No debades l’accepció “animals”, en l’accepció anglesa, s’entén com a bèsties, referint-se als negres als que  s’havia de tractar com a tals.

Les darreres paraules d’en Kurtz, “l’horror, l’horror”, evidencien l’expressió d’un ser esbalmat i vençut per un món desconegut, al que no s’ha pogut enfrontar, perquè dins d’ell mateix, ni té la força necessària per oposar-s’hi, ni es nodreix de la bellesa com l’antídot de l’horror. Kurtz està mancat d’autocontrol i en l’enfrontament amb la natura africana, és engolit i vençut. Com tants assassins amaga la seva feblesa rere les seves armes.

Em preguntava d’on sortia la força interior o com se sabia qui la posseïa, i qui  sí que la tenia era en Marlow, l’altre personatge de la novel·la i, alhora, l’altre jo de Conrad. Hi havia signes racionals mitjançant els quals una persona podia tenir coneixements de que trauria aquesta força en circumstàncies extremes? Segurament no, i un dia no gaire llunyà, jo, personalment, en tindria la mostra fefaent. Ara comprenia els sentiments de Conrad, mentre remuntava el riu Congo, i perquè la primera impressió que rep inesperadament, dels altres, dels salvatges, de la negror, el deixaria corprès.

Així ens ho diu en la veu d’en Marlow:

   “... vaig tenir la sensació d’haver entrat en un dels cercles obscurs de l’ infern... es distingien diverses figures negres, a la gatzoneta, esteses, assegudes entremig dels arbres, repenjades als troncs, confoses amb el terreny on adoptaven totes les formes del dolor, l’abandó i la desesperança... agonitzaven... no eren res més que ombres negres, afamades, malaltes... perdudes... que s’arrossegaven a terra abans de morir... un d’ells va obrir lentament les parpelles i em va mirar amb els ulls enfonsats, enormes i buits... unes altres figures, encongides, amb la cara sobre els genolls miraven el no res, d’una manera esfereïdora, insuportable... com en un quadre on es representés una massacra o una epidèmia...”

 Àfrica era una llegenda i un fracàs d’Occident, i El Cor de les Tenebres era l’enigma tenebrós d’en Kurtz, de qui Conrad escriuria que tenia el cor buit. Des d’una altra òptica absolutament diversa, Rudyard Kipling a La Càrrega de l’Home Blanc, entonaria un cant de lloances als herois anglesos, a propòsit de la batalla d’Ombdurman, al Sudan, on moririen més de quinze mil indígenes i només quaranta-vuit britànics. I on el jove Winston Churchill, que hi assistiria com a corresponsal de guerra, descriuria la batalla com: 

“...majestuosa i esplèndida, i que mirar-la, tot bevent xampany, és un deliciós esport”.

Es pot exemplificar una manera més autèntica d’expressar una opinió colonialista?

El terror mai no desapareix, diu Conrad. Una persona qualsevol pot aniquilar-ne una altra, també pot aniquilar tot el que li és pròpi i natural: l’amor, l’odi, l’ambició, la confiança, i fins i tot la fe, però durant el temps que segueixi aferrat a la vida no podrà expel·lir el terror.

Aquest terror era el que, de ben segur, reflectien els meus ulls, i jo també dubtava del meu poder d’assimilació. Com es pot mesurar l’horror davant la misèria, la fam, l’angoixa dels que saben que no sobreviuran, i davant  la mirada absent dels qui se’n beneficien, perquè trafiquen amb les matèries primeres que s’obtenen a cops de ganiveta? Àfrica va servir-me de catarsi, des que no es podia veure tant sofriment sense que del més profund d’un mateix no pugés un crit de pietat.

Què lluny quedaven, en començar l’any 1965, les meves esperances i desesperances passades. Enfront d’aquest dia a dia de sofriment, restava algun espai al meu cor pel record de les penes no gaire res exhaurides? Per primera vegada volia sentir-me útil per amor al proïsme, ja que això em deslliuraria de mi mateix durant un llarg temps.

I el meu  cor  s’hauria  d’enfortir  per no patir. Fins que vaig

arribar a Namíbia i aquest país em duria un alè anímic d’on sortiria convertit en una persona diferent.

 

*****

 

A Namíbia havia conegut la família Abulu. Ell era un jove alt, musculós i molt atractiu, de l’ètnia kwanyama, que treballava el camp i la ramaderia, mentre la seva dona tenia cura de la mainada i ajudava a descarregar el peix.

Ens enteníem amb l’alemany que l’Abulu i l’Ashina mig parlaven, després que els alemanys, amb els descobriments de les mines de diamants, havien dominat el país durant gran part de la  primera  meitat del  segle XX.

 L’ètnia més important, però, era la dels herero, i ells van ser els primers sacrificats pels alemanys, com a organitzadors del SWAPO (Moviment Revolucionari Independent), al qual l’Abulu s’hi va afiliar i va acompanyar en la lluita.

Jo hi arribava cada vint dies, per només vint-i-quatre hores, i aleshores ens abellia asseure’ns al porxo de la seva cabana, lluny de la xardor del sol, jo vestit amb uns pantalons sorrencs descolorits, una camisa blanca per fora dels pantalons i un barret de palla, i l’Abulu, només amb pantalons curts i sandàlies trenades a mà. Allà ens hi passàvem llargues estones, parlant-me ell de les pastures del nord amb els dos grans rius, del temible desert de Kalahari que arribava a tocar del mar, dels seus avantpassats vinguts de molt endins del país, dels records de petit, quan encara no havia vist un home blanc,  de la primera vegada que el va veure i del poblat d’on ell era originari, on vivien unes cent persones totes emparentades. L’Ashina, de la seva mateixa ètnia, li havia estat promesa en el moment del seu naixement amb l’aportació habitual de dues cabres i un bou, no debades ell era el fill d’un capitost, i de ben petita ja va anar a viure a casa dels futurs sogres fins que es van casar. Llavors ell tenia disset anys i ella tretze. Al poc temps van haver de fugir per les destrosses que va deixar al poble l’última baralla amb l’ètnia nama, els enemics ancestrals, i així van arribar a la costa per cercar una vida diferent.

Una nit els vaig explicar la meva vida i ells van dir-me que els hi havia d’explicar moltes més vegades, ja que els parlava d’un món desconegut i fantàstic. L’Ashina em va fer descriure fil per randa a la Marta, i com ens havíem conegut, amb preguntes fins i tot molt personals sobre la manera de practicar el sexe o com ens hi iniciàvem, i què feien les dones d’occident per no tenir fills si no estaven casades o si ja en tenien molts. Una dona, l’Ashina, que suplia la seva mancança de coneixements amb una naturalitat envejable i  una intel·ligència emocional sorprenent.

 Habitualment sopàvem tot el que jo els duia, afegit a algun peix dels que ella havia pogut arreplegar, i petàvem la xerrada, amb els quatre nois petits adormits a les faldes, mentre la nena gran em mirava fixament, sense entendre el que parlàvem, però amb un emmirallament evident en els seus grans ulls ben oberts.

El dia que jo arribava d’hora i els grans  no hi eren,  acostumava   a jugar a la pilota amb els nois, fins que els seus pares tornaven, l’Abulu del camp, i l’Ashina,  mullada de  cap a  peus, de treure el peix de les barques.

Al roquissar on hi havia els compradors del peix, els pescadors distribuïen unes estores a terra, on s’hi muntava la llotja del peix cada tarda; hi havia una barca que desembarcava a la sorra, amb la colla de descàrrega ajuntada, i una altra que no ho podia fer a la sorra. No els ho permetien per alguna raó que jo no havia entès, i es quedava ancorada a uns metres d’unes grans roques, d’on els components de la seva colla, entre les quals s’hi comptava l’Ashina i la seva filla Nmgoo, hi havien d’arribar per descarregar el peix i fer els viatges que calguessin, tenint molta cura a la tornada de no caure sobre les roques relliscoses. Elles, mullades fins més amunt de la cintura, i  força vegades fins al coll, aguantaven els cistells plens, damunt del cap, amb una mà enlaire a tocar de la cistella mentre l’altra servia per equilibrar la pujada a les roques. El pagament se’ls feia amb el mateix peix: cent grams per cistella transportada.

Un dia a mig matí, mentre pujava  des del  port cap a l’aldea, enlluernat pel sol, vaig albirar de lluny una figura fosca amb un barret negre, que, mentre em feia senyals, baixava en sentit contrari. Amb la mà fent de visera vaig veure el missioner de qui ja n’havia sentit parlar i que,  a part que s’assemblava extraordinàriament a un meu amic, en Met –tant en el forma de parlar com en la de mirar-me, i també de pensar, com vaig palesar en conèixer-lo millor–, pel que va dir-me em va fer sospitar que havia propiciat la trobada.

 –Bon dia, sóc el Pare Jacques, el capellà que els dóna la missa, el mestre que els ensenya a llegir i de vegades  l’infermer que els posa les vacunes. Suposo que vostè és el famós amic blanc dels Abulu. Fa dies que el volia conèixer i m’agradaria que vingués a sopar a la parròquia aquest vespre. Què li sembla?

Li vaig contestar, agradablement sorprès:

 –D’acord, vindré després del partit de futbol que he de jugar amb els nois. On és la parròquia?

 –Miri, farem una cosa, jo també baixaré a jugar, i en acabat hi anirem plegats. –va respondre’m ell.

Vam quedar entesos, i a l’hora del partit, davant de l’admiració de tota la quitxalla, els dos homes blancs  vam jugar un en cada bàndol. Ell aixecant els braços com dos ocellots en enlairar-se,  com també feia en Met, de qui em quedaven tants records, si ficava un gol.

Al final, rendits i suats, vam pujar a la mal anomenada parròquia, més ben dit una cabana oberta als quatre vents, on s’arrengleraven banquetes multi funcionals, que en paraules del missioner tant servien per ensenyar-los a llegir com per dir-los la missa dels diumenges.

Després de rentar-nos en una tina, ens vam asseure a sopar, i en no deixar de beure, fumar  i parlar fins que va començar a clarejar, ambdós vam tenir el sentiment d’haver trobat un nou amic en aquell punt recòndit d’Àfrica.

El pare Jacques va explicar-me que havia demanat una dispensa al bisbat de París per treballar a Namíbia i que, per continuar l’esperit dels sacerdots missioners, havia passat un any de formació al Congo i ara finalment s’estava aquí, però que no descartava la destinació pròxima a Kimberley, on els problemes a les mines d’extracció de diamants eren incomptables. Per a ell, els primers temps a Namíbia havien estat molt durs, perquè  l’havien  rebut  com  un  intrús,  però

ara fins i tot era reconegut pel bruixot del poble.

 

*****

 

 A l’Àfrica, històricament, les lluites per la subsistència eren terribles. Amb l’arribada dels europeus, els indígenes havien sofert que se’ls prenguessin els seus mitjans més preuats com els animals i les terres. Els anglesos al Sudan, els francesos al nord i els belgues al Congo, van ser els més avançats en aquestes tècniques; i els alemanys van prendre bona nota de cara a la seva acció sobre Namíbia. Sota  l’acceptació, estesa a Europa, que els negres eren éssers inferiors, l’extermini es feia sistemàticament, sense oposició, ni física, en la mateixa terra, ni política, en els parlaments de les metròpolis. A Namíbia, els alemanys van aprofitar les lluites entre els nama i els herero per colonitzar el país, primer en petites incursions i després per quedar-s’hi definitivament. El sistema més eficient era acabar tota la seva resistència sense deixar-los sobreviure, i els herero van ser els caps de turc. Seguint l’ordre d’extermini de Lothar von Trotha, general alemany que ja havia esclafat la rebel·lió boxer a la Xina, primer els van matar tot l’aviram i tots els ramats, després van cremar totes les cabanes i camps de conreu, tot seguit van dedicar-se a ells  sense distinció de sexes ni edats per finalment empènyer els que quedaven cap al desert de Kalahari, en què amb l’enverinament previ de pous, els van encerclar per matar-los de fam i de set. Durant dies i nits van sentir els crits dels tancats a les terres ermes, amb els plors dels nens i les mares, en una acció d’extermini tan cruel que la majoria de soldats alemanys que van intervenir-hi no ho van oblidar mai més. Un cop tot va restar en silenci, les tropes germàniques van entrar i els van trobar tots morts, grans i petits, arrapats als pous enverinats o sense aigua.Gairebé van desaparèixer vuitanta mil hereros, o sigui la majoria, i una vegada exterminats aquests, els nama van signar un acord de pau que els permetés quedar-se a les seves pròpies terres, per malviure de les seves vaques o per pescar, mentre els alemanys explotaven les mines de diamants que havien descobert, amb la mà d’obra gratuïta dels nama i dels pocs herero que havien sobreviscut i que ara eren tractats com esclaus. Tot i que  els herero es refarien lentament i tornarien a lluitar per la seva terra i la seva llar, fins que Namibia va conquerir la independència definitiva  l’any 1990.

*****

Va ser en un següent viatge que vaig tenir la certesa que tot havia canviat: l’Abulu no havia tornat d’una incursió,  la Nmgoo, de tretze anys, havia estat violada per dos individus de l’ètnia nama, i el més petit dels nens, el de dos anys, tenia una malaltia que m’era totalment desconeguda.

Vaig convèncer el metge del vaixell perquè se’ls mirés a tots dos; ella estava raonablement bé, atès que no era un fet anormal la violació i que les ferides de l’estrip havien cicatritzat. Però el nen estava depauperat, la qual cosa al metge li va semblar que eren cucs intestinals i li va lliurar un xarop que s’havia de prendre regularment. Però a la sortida de la mísera cabana ens esperaven uns membres importants de la comunitat per recordar-nos quina era la nostra tasca i que ens estava prohibit usurpar les feines dels curanderos o dels metges de les missions. Com a màxim acceptaven el pare Jacques. I va ser a ell a qui li vaig preguntar:

 –Heu denunciat els autors de la violació a la policia de Luderitz?

 Em va llançar una llambregada commiserativa i va explicar-me:

 –Armand, a Namibia una noia és menys que una formiga i, a més a més, en totes les accions s’emboliquen els odis tribals. Les autoritats se’n desentenen ja que tot els ve gran, a part que, per a ells, una violació és un tema menor.

Corcat per una ràbia sorda vaig demanar al capità que m’hi deixés quedar fins que el vaixell tornés de baixada, perquè volia oferir algun tipus d’ajut a l’Ashina i als petits, vigilar que res no els tornés a succeir durant l’absència d’Abulu, i, més que res, per donar un escarment als qui havien forçat sexualment a la nena.

El  dia  següent,  quan  les  dones  van marxar a la feina del

peix, vaig demanar a en Dingo, el noi gran, que em mostrés els homes que havien abusat de la seva germana. Vam sortir plegats de la cabana fins arribar a  un carreró brut, curull de roba estesa de tots colors, on hi havia unes quantes barraques fetes de canyes, fang d’argila i trossos de fusta, i allà el noi va indicar-me, subreptíciament, dos tipus asseguts en uns tamborets baixos, a tocar d’una porta oberta de bat a bat. M’hi vaig acostar lentament, i tot i  que ells en veure’m arribar van intentar  fugir, jo ja en tenia a un agafat per la camisa alhora que li feia la traveta a l’altre. Al que tenia agafat li vaig estrènyer la cara contra la paret de la barraca, mentre li preguntava amb els llavis serrats:

 –M’entens?

 L’home va moure el cap afirmativament.

 –Saps qui sóc?

Com si li haguessin donat corda va tornar a moure el cap amunt i avall.

 –Us vull fora del poble abans d’una hora; si torno i us trobo aquí no responc del que us passi.

 I escanyant-lo fortament li ho vaig repetir, lent i profund:

 –Marxeu immediatament o us deixaré marcats per tota la vida. I no torneu mai més. Fora! No us  hi vull tornar a veure, aquí!

Mentre parlava no vaig advertir a temps que el seu company s’havia incorporat i m’etzibava una bona garrotada a l’esquena, que va llançar-me a terra. Em vaig alçar adolorit, però ràpid, i vaig veure que ambdós se m’apropaven fent pinya, l’un amb el garrot i l’altre amb una ganiveta tribal a la mà.

Al voltant nostre s’havia fet una rotllana de gent, encapçalada pel cap i el bruixot del poble, que s’ho miraven, aturats, en un silenci espectral. També ells van aturar-se uns segons, dubtosos, en veure com els reptava, dret, amenaçador, amb la mirada fixa. Ara penso que, probablement, no sabien ni què fer amb les armes mentre saltaven sobre mi, àgils com dues panteres.

Però havien estat uns segons fatídics per a ells, que jo no vaig malbaratar, i amb el tamboret com escut, vaig frenar amb un cop sec a la cara al de la ganiveta, que la va soltar.

Ara la tenia a les meves mans, i ràpid, com qui traça dos ics els vaig ferir mortalment amb sengles retallades al pit.

 Vaig mirar la munió que em rodejava, sobretot les cares inexpressives dels caps tribals, i alhora que llençava l’arma envermellida, vaig començar a caminar pel passadís que m’havien obert.

Des del moment en què elles ho van saber, la Nmgoo em va idolatrar definitivament, per sempre més, fins al punt que no va deixar que mentre jo romania a la cabana ningú fora d’ella  m’endrecés ni el jaç de dormir ni la meva roba usada. I l’Ashina va mirar-me des de dins dels seus grans ulls, plens d’agraïment i tendresa, i va advertir-me:

–Només pels blancs és anormal el que per a nosaltres no ho és, i per això hem après a viure amb uns principis ben senzills: no demostrar el nostre dolor, ni la nostra feblesa, ni la nostra por.

Van ser vint dies d’una pau absoluta; tot el poble em respectava, i si durant el dia ajudava els homes amb les feines del camp i la pastura dels pocs animals que tenien, al capvespre jugava amb els nens i en Jacques a pilota, i a la nit, mentre tots dormien, enraonava amb l’Ashina sobre l’Abulu i la seva vida feta de renúncies, i de la situació a l’interior del país amb les incursions revolucionàries.

 

*****

 

En el proper viatge em va semblar que tot s’havia normalitzat, però era una pau temporal, irreal; en aquell país mai  no res era per sempre  ni de  debò,  tot  s’havia  d’anar fent jornada a jornada.

Dos mesos després, quan vaig arribar a la cabana no hi havia ningú; l’Ashina i la Nmgoo treballaven encara en les feines del peix i els nens estaven a l’escola o jugaven. Vaig pujar a la parròquia a cercar-los, i en Jacques, la còpia del meu amic Met, que cada vegada que parlava amb ell m’el recordava més, va informar-me que a l’Abulu l’havien mort i que jo havia de marxar, ja que la policia de Luderitz m’estava buscant a propòsit de la baralla amb els dos violadors.

−Tu creus que el càstig va ser excessiu, oi? −vaig fer.

−Ull per ull...què vols que et digui. Tenien família.−va mirar-me en Jacques.

−Els han fet fora?

−No, els fills són grans i treballen, i les mares ara viuen amb ells.

Del pantaló vaig treure trenta marcs.

−Donal’s-hi aquests diners. No els tornarà la vida als pares, però a mi m’alleujaran.

Sense més comentaris vaig acomiadar-me d’ell i li vaig encarregar que tingués cura de l’Ashina, de la Nmgoo i dels nois. En acabat, vaig sortir a l’exterior en direcció a la cabana dels Abulu on repenjat a la porta vaig romandre, aparentment tranquil, mossegant un branquilló.

Dret, vestit sorrenc, com m’era habitual, i amb el barret de palla, se’m distingia de lluny, i en tornar elles, xopes d’ajudar a descarregar les barques, l’Ashina, que em va veure amb un paquet de queviures, em va confirmar que ja sabia que el seu marit havia mort en una incursió, i que, ara, ella i els fills es veurien obligats a emigrar a les zones més enllà del desert, on hi havia camps de blat i mill, ja que la comunitat rebutjava una dona sola amb cinc fills sense els braços de l’home per ajudar.

Malgrat la meva experiència a través del continent, no podia entendre com es resolien els temes africans i com a una família se l’extradia de la comuna només perquè el marit no hi era. Però era un problema de persones, de famílies i d’ètnies, on els kwanyama eren minoritaris. A més, als del poble tampoc no els havia plagut que jo, homicidi apart, em quedés tres setmanes a casa de l’Ashina.

Havíem sopat d’hora i, quan tots els nens ja dormien al seu racó, l’Ashina va dir-me que segurament pel meu proper viatge ells ja no hi serien, i se m’oferí, senzillament, planerament. Vaig quedar-me absurdament sorprès, des que jo no l’havia mirat mai com una dona lliure, sinó com la dona de l’Abulu, a pesar que havíem viscut sota el mateix sostre, en la mateixa cabana, els vint dies; però ara que l’havia escoltat no podia evitar mirar-me-la des d’una perspectiva sensual i vaig percebre que era una dona jove, d’uns trenta anys, amb una figura madurada per la maternitat, però atractiva i molt bella. Una escultura rotunda de banús en un entorn de misèria i inanició.

 Per a ella l’oferiment era no solament de gratitud, sinó que abastava tot el ventall de sentiments que només gent tan profundament en contacte amb la natura com els africans, on la vida i la mort estaven a tocar, podien expressar. Però a més, tal com jo ho comprendria massa tard, hi havia un gran fons de tendresa i pensament. D’aquí que la possibilitat de donar-me allò que el meu cos blanc inconscientment demanava, i que el meu irracional raonament em negava, era la més gran manifestació d’amor que podia oferir-me.

 Em digué que les darreres vegades que jo m’havia quedat a dormir a la cabana, per fer-los companyia, m’havia sentit remoure’m, plorant, i parlant entre somnis en un idioma desconegut. I el meu sofriment, el de l’home que els ajudava per sobre de tots els convencionalismes, fins i tot arriscant la seva pròpia vida, l’havia commogut fins a despertar de bell nou la seva vessant de dona. Va explicar-me que algunes nits entre aquells neguits i aquelles suors, dins d’aquell pou fosc en què semblava que havia caigut, ella s’havia atansat al jaç on jo mal dormia, per eixugar-me la suor i rentar-me de cap a peus, per ajeure’s  tot seguit al meu costat, tot agafant-me la mà per ficar-se-la sobre un pit fins que jo m’aquietava lentament.

No la volia ofendre amb el meu rebuig, però no la podia entomar com l’obsequi d’un cor agraït. Jo considerava que no havia fet més del que un altre en la meva situació hauria dut a terme, i que de fet era jo qui els havia d’estar agraït per permetre’m trobar una altra família en un lloc ignot d’Àfrica. Per la nena era un déu, pels petits era l’oncle Armand, i jo me’ls estimava com si fossin els meus afillats, i per a ella...Bé, aquí no vaig saber què dir. Li vaig explicar que no podia admetre aquell sacrifici, aquella ofrena, aquell lliurament tan desprès,  que per  mi havia estat un honor conèixer-los i que els trobaria molt a faltar; que ja em sentia totalment retribuït amb l’estimació de tots i que el que més sentia era que se n’haguessin d’anar.

Però ella em va rebatre:

–Armand, no t’estic oferint un pagament, sinó que t’ofereixo el meu amor. Segurament no ens tornarem a veure mai més i jo vull endur-me de l’home que ha estat al costat nostre en els moments més difícils el millor record que puc tenir d’ell, la seva escalfor. Tu ens has ajudat molt, deixa’m que jo t’ajudi ara. Després de l’Abulu ets l’únic home que he abraçat, que he sentit plorar i amb qui m’he sentit una dona. Jo sé que ell ho aprovaria.

I sense nous arguments es va desfer el llaç que li lligava a l’esquena el vestit llarg, florejat de vermells i blaus, que va caure en una volada, suaument, als seus peus, mentre jo la mirava d’una manera nova i diferent, primer als ulls, després els rosetons castanys dels pits. Tenia el cor a les temples i m’excitava l’olor penetrant d’aquell cos que palpitava a dos pams; ella va agafar-me la mà, tal com ho havia fet tantes voltes, sense jo saber-ho, en aquelles nits de penitència i allunyament sensorial, i se la va lliscar sobre els pits i el ventre; després va estirar-se al llit i em va deixar un lloc estret al seu costat. I jo vaig beure aquell elixir que se’m donava en safata d’or, estrenyent-la entre els meus braços, acceptant-la complagut. I del meu cor va esgarriar-se un plany profund, esgarrifós i incontrolable, per l’amor perdut i per l’amor retrobat, que em permetia, de nou, posseir tot el que era bo, autèntic i bell.

En despertar-me d’hora, de matinada, ella encara estava     profundament adormida, i jo, estirat al jaç, vaig pensar en la penúria de tota la família que havia de marxar.

Vaig vestir-me i vaig sortir ràpid al carreró estret, on no hi havia ni una ànima sota la gran lluna plena, i vaig imaginar els confins del Kalahari com la remota destinació final de l’Ashina i els seus fills. Altrament vaig recordar les cròniques en què el doctor Livingstone narrava la increible proesa de la seva travessa d’aquest desert, i el cor se’m va encongir en pensar les dificultats que hi trobarien ells.

En arribar al vaixell, vaig remenar decidit el meu camarot i vaig agafar la cartera amb les meves inicials, on guardava tots els diners que havia estalviat, i vaig tornar prest a la cabana.

*****

 

Vam salpar amb la primera claror, i mentre jo mirava des d’estribord l’aurora a punt de néixer, sentia encara l’emoció de l’insospitat encontre amorós de la nit.

 Qui no ha gaudit de l’esclat de l’alba al desert de Namíbia no pot imaginar per què és una de les meravelles de la natura. El moment en què la llum del sol comença a clarejar per l’horitzó i amalgama en uns instants una paleta de colors que va des del blanc lluent fins al daurat i roig, amb els esclats de llampecs per sobre les dunes, és una experiència emocional inesborrable.

I aquell sol eixent al desert de Namíbia, reflectiria, simbolitzaria, alhora per a mi, el naixement a una nova vida.

 

*****

    Vaig deixar que aquella olor personal, sensual i feréstega de l’Ashina em penetrés com un vapor que revifava els meus sentiments de mascle si hi pensava, i molts dies més tard encara sentia l’olor inoblidable, impregnada la meva pell o el meu cervell, mentre recordava l’ardor apassionat de qui se m’havia   donat  amb  tota la força del  seu  ésser.

No   l’oblidaria i l’inconscient  la retrobaria  aviat, quan en tocar els ports del sud de l’Índia, l’embriaguesa de les olors barrejades que m’arribaven d’aquelles terres d’espècies i herbes: d’alfàbrega, de bergamota, de cúrcuma, de coriandre, de cardamom, de canyella i d’humus de bosc, em recordarien, amb un profund sentiment de nostàlgia, el somni viscut una nit amb una dona d’olor, color i gust de xocolata, que no va ser un somni sinó una realitat que em retornaria a la vida.

La meva estimada Ashina! Un dia, molts anys més tard, m’arribaria el seu prostrem record, com jo mai no m’hauria imaginat.

 

 

II

 

 

 

Volia allunyar-me de la costa africana de l’Atlàntic. Cansat d’aquella lluita solitària, ignorada i perillosa, i amb ganes de trobar nous horitzons vaig contractar-me en un vaixell de bandera grega,ò de capital holandès, amb un nom xin

Comentarios

Te puede interesar