Plou a bots i barrals i em sento melangiós amb la sonsònia d’aquesta pluja que afecta els meus records. Avui fa trenta-cinc anys que el pare va marxar de casa.
Recordo com si fos ahir aquell dia que pel matí havíem rigut i ens havíem banyat plegats al riu, i com un endemà al llevar-nos i advertir que ell ja no hi era el cel es va enfosquir.
Des d’aleshores la mare es va tancar en banda i durant temps i temps no va voler parlar d’aquest tema. És clar que el meu germà i jo érem molt petits aquell vespre què tothom va desensonyar-se, i de ben segur que per això vam créixer en la ignorància més absoluta. Malgrat tot, més endavant, quan obscurament enteníem que hi havia quelcom que no anava a l’hora, la mare va seguir sense parlar-nos-en.
Pel que fa al pare, en deixar-nos, tot allò que el concernia va desaparèixer per voluntat materna. Al menys els primers anys. Només amb l’inici de producció de La Fàbrica va entrar a casa un raig de llum.
Perquè a casa, els primers temps, no hi havia fotografies, ni manuscrits, ni objectes personals, ni la seva roba, ço és, no hi havia cap record d’ell. Res de res, com si la casa familiar no hagués estat també la seva o com si ell no hagués existit. En fer-se fonedís també ho feu en part el seu record.
En resum, que quan ens va deixar, la mare va eliminar tot el que pogués recordar-lo, per sempre, com aquell que es treu –aleshores em va semblar un bon exemple però amb el que he sabut després no ho era– una capa ronyosa del damunt amb l’ajut del fregall i el sabó i ho llença tot per la claveguera. No en va voler parlar fins molts anys més tard, i si ho feia en parlava ben poc, a dretcient, i llavors jo no sabia per què.
En tinc pocs records, d’ell. Curiosament tan sols recordo la seva olor, mescla de tabac i sabó de sèu, quan m’estrenyia fort entre els seus braços i els pèls de la seva cara em punxaven a la galta. Com a persona física, des que en tinc una altra esvaïda en els somnis, aquesta és la darrera imatge que recordo amb el sentiment de que m’estimava força. L’altra és la de tots dos nedant al riu a contracorrent. No n’estic segur que siguin imatges reals, però. Són tan llunyanes que potser són fruit de la imaginació o del que els altres m’expliquen que feien amb els seus pares. Aleshores jo comptava set anys i quan mires enrere tractant de recordar coses d’aquesta edat, a vegades creus que has viscut coses que no són certes. De fet, de més petit en tinc pocs de records d’ell. Hagués arribat a pensar que no em va conèixer si no fos per la memòria olfactiva i perquè m’ha quedat l’emotivitat del seu amor. Tot i que només vam coincidir, tirant llarg, una setmana.
Sovint em despertava plorant si el somiava, i apaivagava les llàgrimes en sentir la veu amiga del sereno cantant la mitja nit tot informant del temps, naturalment en castellà després de perdre la guerra: ”Las doce, el tiempo está en calma”.
D’ençà que se’n va anar, els fills durant molts anys no vam saber-ne res més. Si era viu o era mort. Segons vaig esbrinar a bastament després de la seva sobtada desaparició, a Bregues alguns forassenyats van malparlar d’ell i de la mare. Sobretot d’ell, ja que se’l responsabilitzava d’actes vandàlics, revenges i assassinats durant la postguerra. Com si ell, al que tant de mal li van fer un cop acabada la guerra, la qual cosa he anat sabent per terceres persones, hagués ajusticiat tots aquells que van atropellar-nos des del bàndol guanyador. Altrament ell va marxar del poble, però a nosaltres, que ens hi vam quedar, ens van fer la vida molt penosa. Sobretot a la mare.
Quan jo devia rondar els deu anys un dia la padrina Mundeta, a esquenes de la mare, em va mostrar dues fotografies descolorides. En una d’elles, feta a La Rambla de Barcelona per un fotògraf ambulant, se’l veia tot passejant amb un amic durant la República, en un temps en què feia el servei militar de quota, com se’n deia llavors. A la fotografia es notava incòmode tot vestit de soldat amb les botes de mitja canya i els pantalons bombatxos embotits, tanmateix se’l veia eixerit, somrient i optimista vers l’avenir. L’altra fotografia li havien fet a la platja del Prat de Llobregat amb el mateix amic del poble, que aleshores treballava a Barcelona, ambdós agafats de les espatlles, somrients, vestint uns banyadors negres, curts, mal lligats i alts de cintura. El pare portava una tovallola al cap potser per protegir del sol la incipient alopècia. Era de constitució fibrosa, morè, cabell escàs de color negre intens, no gaire alt i molt prim. En la fotografia ramblera sostenia una cigarreta a la mà dreta, en una posició impossible, com si amb el palmell enlairat cara a la càmera i la cigarreta entre els dits índex i cor tibats enrere, ens volgués mostrar amb els altres dits encongits el senyal d’un món màgic, lliure, amagat, quelcom lúdic, o hedonista, i misteriós. Un món que ell va arribar a controlar i que el va transformar en un ésser únic. Cridaven l’atenció les seves mans de dits llargs i prims, molt estilitzats, com aus a punt d’enlairar el vol, i els ulls negres, intensos i extravagants, hiperbòlics, com si volguessin transmetre un missatge del més enllà. Si li tapava mitja cara amb la mà, els llavis somreien mentre els ulls miraven seriosos, les ninetes fixes en el disparador.
La padrina va explicar-me que el seu Francesc, el meu pare, era un xiquet bo i molt llest, dotat d’una mirada molt penetrant, que de petit s’esmerçava per hipnotitzar l’aviram, i que posseïa un cervell molt peculiar que a vegades li provocava unes visions incomprensibles pels que l’escoltaven i per a ell mateix. Els companys de l’escola li tenien una mica por.
Als divuit anys va anar-se’n a Barcelona, on va estudiar magisteri durant tres anys, però entre uns i altres el van entabanar per ficar-se en política. Ho va acceptar, encara que poc convençut, sabent que li portaria més inconvenients que avantatges. Un cop decidit va fer el cor fort, sobretot davant les enveges de la gent del poble, fins i tot la d’alguns dels seus vells amics d’escola, que no podien admetre que tornés al poble de vacances traspuant aquell tarannà lliurepensador i catalanista. Ni l’estil cada vegada més acusat d’home de ciutat socialment avançat, com s’evidenciava en les opinions sobre l’amor, sobre la proclamació de l’Estat Català, sobre l’Escola Lliure del seu admirat Ferrer i Guardia, o sobre els reconeguts professors i homes savis que l’havien alliçonat, opinions en la seva majoria allunyades de les que aleshores circulaven pel poble.
Quan la mare va assabentar-se del que m’havia explicat la padrina Mundeta va prohibir-nos a mi i al meu germà que tornéssim a visitar-la fins que ella no ens donés permís. I crec que també ni va parlar perquè no ens entabanés amb les històries d’en Francesc, el seu fill. La padrina no li deuria fer cas, però, des que la menyspreava profundament. Un dia que discutien li vaig sentir proferir: “totes les guerres porten desgràcies i una com la que vam sofrir no s’hauria de repetir, i el que has de fer és callar, perquè ets una gavatxa i em fas fàstic”, i si ens veia pel Carrer Major o a la Plaça de la Vila ens comprava xufles i tramussos remullats. Anys més tard ens en va explicar un munt, de coses del pare. Bones les d’abans de la guerra: el seu afany per la formació –la pròpia i la dels altres–, la petició de la mà de la mare, el casori i l’acceptació de la guerra com un mal menor tot pensant il·lusionat en salvar la República. Dolentes les de després: la reclusió al camp de concentració, el judici militar amb el càstig d’afusellament, la repetició del servei militar, l’empresonament inesperat i injust a la Model i al final la desaparició del poble. Sense oblidar el que segons ella fou el pitjor: el comportament vergonyós i inversemblant de la mare i el canvi substancial del caràcter del pare. Entre les persones que havien estat abans i les que foren després hi havia un univers de diferències, i la confrontació armada del trenta-sis, que va esgarriar-ne a tantes, també els va esgarriar a ells. Mitja Espanya va lluitar contra l’altra meitat i els que van guanyar no van voler perdonar als vençuts. Els pares van ser dels perdedors i ho van pagar amb escreix.
El cas és que la mare els tenia molt ben posats i mai no va consentir que ens maltractessin. Segur que en el seu caràcter hi tenia quelcom a veure la seva ascendència per part de pare, que provenia dels normands. Gent dura, avesada al clima de les pastures altes, estricta, amb els valors socials dogmatitzats. Amb una mescla explosiva: catòlics amb la moral dels reformistes luterans. Així era ella, afectuosa amb els estimats o destructiva, implacable i rancuniosa si havia de defensar els seus.
Ella sola va haver de pujar-nos a tots dos fent mans i mànigues, i no consentia que ningú s’interposés en la nostra existència tot i la intolerància que pertot ens envoltava. En aquest sentit també ella n’era d’intolerant, però només davant la pròpia misèria. La prova era que quan al poble hi havia gent que passava fam nosaltres a casa per poc no havíem passat fretura. Era temps de penúria i farinetes, aquella mescla estèril de farina, aigua, mel i llet, i del pa amb oli, i del sec remullat amb llet, però a nosaltres no ens va afectar gairegens.
Sent exactes en l’apreciació, quan érem petits la mare va haver de lluitar contra situacions força adverses per treure’ns de l’animadversió general, i ho va fornir afrontant la indignitat o, quan va convenir, deixant-la al calaix.
Aquella època de la postguerra la recordo fosca, com si mai sortís el sol, i freda, amb l’aigua gelada espargida pels carrers els matins quan caminava a escola agafat de la mà d’en Manel. Recordo el sentiment d’una etapa a bastament dura per a tothom, a vegades amb pluges intermitents, sense llum, i amb el braser sota la taula en què hi recolzàvem els peus vora el carbó ardent. A casa, a la mare, sense l’home ––primer empresonat i després fugit? i amb dues criatures, li costava molt més que als altres tirar endavant.
Els primers temps, el Mas el tenia bastant abandonat ja que ella sola no en podia tenir cura, i mentre el pare era a la presó ella feinejava a casa del senyor Maldonado, el cap de la Falange, a casa del senyor Poquí, l’Alcalde franquista, que al poble li deien el senyor “ull de poll” perquè sempre calçava unes espardenyes amples amb excés, obertes pels costats a l’alçada del dit petit, gairebé encetat, que l’obligava a caminar mig coix, a casa del senyor doctor, una bona persona que sempre venia a visitar-nos quan estàvem malalts i a casa del senyor rector, un home alt i eixut, sempre amb la sotana negra amb l’alça colls que ja no era blanc, i cara de pomes agres. Després en parlaré d’aquest mossèn Joaquim, d’infausta memòria i agror de suat al confessionari.
A molts altres, ben identificats al poble amb noms i cognoms, els nacionals els ho van llevar quasi tot, masos i cases, amb l’excusa que eren rojos separatistes, però a nosaltres no ens ho van poder fer perquè la mare no ho va permetre. Ni vam perdre el Mas ni la casa. Fins i tot, jo era ben petit quan vaig escoltar-li un vespre, serrant la veu, com li deia a l’indigest senyor Maldonado que el denunciaria. I el recordo a ell iracund, que malparlava en nom de Déu i que fins i tot va gosar amenaçar-la aixecant-li la mà.
Però tornant a la mare, cal acceptar que en aquells temps va esdevenir una dona asprosa. No li recordo haver-nos donat cap petó, si de cas més aviat un calbot que una altra cosa. Arrossegava una mala cara que aleshores no sabíem interpretar i amb el decurs del temps vam assabentar-nos que tot el que li va tocar viure fou una càrrega massa feixuga per una dona sola. I immerescuda. I a més a més força pesada per les voltes del temps i els records que comporten, i pel seu penediment. Encara que al final la va enfortir.
De ben segur que volia fer-se perdonar els actes i la fugida de l’home i, sense mesurar les conseqüències, va passar-se de frenada, o dit d’una altra manera, de bàndol. Si abans de la guerra, amb el pare, havia estat una republicana convençuda, fins i tot amb confessades idees llibertàries que la influència normanda va apaivagar, després de la fugida del pare, per despit, per temor, per una certa tendència malaltissa o per intel·ligència, perdonava tots els actes vituperables dels nacionals, parlant d’ells com si foren els salvadors de la creuada que pregonaven. Ni aparentment la van commoure abans de la guerra els assassinats perpetrats pels faistes, ni la commovien ara els assassinats a sang freda, amb judicis falsaris i amb denúncies rancunioses, perpetrats pels franquistes. Després va voler recular, malgrat que de cara els altres ja no hi va ésser a temps, però era massa inconformista perquè l’afectessin opinions alienes. Sabia quin havia estat el seu error, però no se’n penedia de res. Com un dia vaig escoltar-la cara a la padrina: “se me’n refot el que els altres pensin de mi. Els que m’importen són els meus fills”. En aquesta com en altres coses, als ulls de la gent del poble havia estat una capgirada imperdonable, ja que tothom la coneixia i sabia allò que havia estat abans de la guerra, i intuïen per què s’havia passat ara als nacionals i per què havia volgut fer-se enrere. Tot d’una inutilitat manifesta.
Un dia va explicar-nos que tot ho va fer per nosaltres i el somriure sardònic del meu germà gran, en Manel, li va costar una bona cabotada. Quan més tard li vaig preguntar a ell per què havia somrigut d’aquella manera me la va traspassar a mi, la cabotada.
Pel que m’han explicat alguns vells del poble, quan la mare era jove tenia un tarannà especial i era de tracte dolç, agradable i molt bonica, amb un cabell llarg i sinuós de color rogenc que la distingia de les altres noies del poble, i una pell suau amb petites pigues del color del cabell. La corona d’aquest cabell mostrava la força genètica dels ancestres del padrí, tot el contrari de la seva família per part de mare, els mascles de la qual, a banda de mostrar una pell molt fosca, tenien a les rodalies una merescuda anomenada de malcarats. Pel poble s’explicaven històries dels avis i oncles de la mare que posaven els pèls de punxa. N’hi havia un al que li deien el barbut que s’havia carregat a dos germans que li disputaven la propietat del Mas, i un fill seu, l’hereu, un dia va llençar el barquer al riu, on es va ofegar, perquè no el va deixar pujar a la barca amb el carro massa carregat de farratge. Quan la policia el va agafar, el Mas va passar a l’avi de la mare i d’aquest a la padrina Rosita. Aquests parents eren gent analfabeta i primitiva entre els quals la padrina havia brollat com una flor en una cort de truges.
Els padrins tenien una vaqueria sota els porxos d’en Jordà, a tocar de la Plaça de la Vila, i un Mas curull d’oliveres i ametllers, a l’altra banda del riu. A la botiga a més a més de la llet lliuraven l’oli d’oliva que els feia la Cooperativa, i les ametlles les enviaven a Reus.
Per allò de les influències del seu pare, a la Carme ja de ben petita li agradava llegir, tant en francès com en català, tot i les riotes dels seus cosins, i s’entendria amb les coses senzilles. En aquesta època era normal trobar-la de bon matí arriant les vaques amb una canya per dur-les a pasturar, o arrossegant el carro de la llet, amb l’única companyia d’una gossa de pastura que donava a repèl la confiança. Temps a venir, abans de la pubertat, durant l’època de la collita de les olives, travessava el riu de matinada amb el carro damunt la barca, formada per dos llaguts amb una plataforma de fusta, subjectada amb uns cables per evitar que la corrent se l’endugués riu avall, cosa que per desgràcia succeïa de tant en tant quan el riu baixava enfurismat.
De joveneta portava els cabells deixats anar sobre l’esquena, suaus, netejats i raspallats totes les nits per la seva mare. Amb el temps li faria dues trenes que els hi recollia en un monyo subjectat el clatell, cosa bastant insòlita entre les altres noies del poble. Els ulls d’un color marró vell li donaven una personalitat especial. La dona que més endavant seria rodona, alta i ben proporcionada, de nena era més aviat grassona i petita, tothora amb un somriure de felicitat als llavis, prims i ben dibuixats.
A ella li abellia contemplar els peixos i les anguiles platejades que seguien la corrent riu avall, i ja desembarcada, sobre el carro tirat per la somera o el ruc, camí amunt, s’entretenia mirant les papallones i els espiadimonis o l’abundant fauna d’esquirols, teixons, mosteles, genetes i fagines que travessaven a corre cuita el camí espantant els rucs, i a més s’embadocava amb les formes quasi humanes dels núvols. Pocs anys després faria idèntica travessa amb els ulls brillants de desig, comptant les hores i els minuts que faltaven per sentir les mans d’en Francesc acariciant-la per sota el vestit mentre les boques incansables es besaven apassionadament.
A vegades, en travessar aquests indrets tan coneguts, recordava haver vist a casa una fotografia envellida, de color sèpia, on s’hi veia tota la família de la seva mare, amb els oncles sobre els rucs, les dones amb els nens de bolquers, i l’avi damunt d’un gran cavall, amb boina i un bigoti enorme, amb la mà alçada bevent d’un porró.
El padrí Bernard, el seu pare, era oriünd de Beautot, a la Normandia francesa, on els seus avantpassats s’havien dedicat a la ramaderia en general amb una especial dedicació a la cria de vaques lleteres i cavalls de tir i de càrrega, i a la venda pels pobles de les rodalies de llet, formatge de vaca, i carns de bou, de cavall, i de vedell de llet, a bastament apreciades pels francesos, totes provenint del seu escorxador.
Tot fugint de l’insensat esclat de la I Gran Guerra, i del que ell encara considerava pitjor, de la Loraine, una veïna rodona de cara i amb esclops, rotunda de formes i amb una pitrera espectacular –que ell bé que l’havia tastada pam a pam–, i que els pares d’ambdós li havien reservat a l’objecte d’ajuntar les dues hisendes mercès al matrimoni de la pubilla i l’hereu, va anar a parar a Les Baux, un petit poble de la Provença. Allà hi va passar dos anys treballant en la collita de les olives i aprenent tot el concernent a la producció de l’oli d’oliva. Malgrat tot, ho va haver de deixar i va continuar la marxa cap al Sud, d’ençà que sabia que les autoritats franceses cercaven els desertors per tot el país. A més a més el seu germà petit li havia escrit una carta alertant-lo que els seus futurs cunyats havien donat la paraula que l’agafarien una vegada finalitzada la guerra, tant se valia on s’amagués, per rescabalar l’honor de la Loraine, i ensems el de la família.
Quan va arribar a Bregues a mitjans del mil nou-cents setze, al poble hi vivien unes tres-centes famílies amb un coneixement ancestral, d’arrel romana i àrab, del cultiu de les oliveres: primer la pertinaç cura de les soques, més tard la feixuga collita, a mà, pentinant els brocs amb la serpeta per fer caure les olives morrudes sobre les borrasses esteses al voltant de l’arbre, i després, dins de les cistelles, amb els carros, fent cap a la cooperativa pel premsat, amb una premsa seixantè, dita així perquè tenia sexanta pams d’allargada, la decantació, el filtrat i extracció de l’oli. Era un poble petit de la ribera d’Ebre, en què el sistema de vida se sustentava en el conreu de les hortes i els masos a la riba Est del riu. Un poble modest que s’havia construït de fugida de les pujades del riu cap a la Torre de Guaita, tot i que era el riu el que feia l’efecte d’artèria vital, ja que tot girava entorn d’ell. De carrers estrets i la majoria empedrats amb llambordes irregulars, amb un tros de terra al mig per les ferradures metàl·liques dels cavalls que constituïen la força bàsica del treball, s’havia edificat en cercle al voltant de la Plaça de la Vila i la de l’Església del Sant Crist Fumat, a tret de pedra. La gent que hi habitava era de tarannà eixut, poc donada als esclats riallers. Tan sols els homes que cada tarda jugaven a la botifarra o al domino al Bar l’Aliança i al Bar de la Plaça, es permetien alguns comentaris humorístics, si més no sarcàstics. Però eren escassos en gestos i paraules.
A en Bernard, el poble, amagat darrere del riu, li va agradar, la gent treballadora i un tant ensopida també, i els coneixements que ell podia aportar-los sobre la producció de l’oli, encara més. Va pensar que aquí no el trobarien, i el primer que va fer va ser llogar-se per la cura dels oliverars i per la propera collita. No van transcórrer dos mesos i ja tothom parlava d’ell com el francès de les oliveres. Aleshores va conèixer a la Rosita,una preciositat petita i riallera, que altrament es presentava amb l’inapreciable companyonia del seu Mas, i després d’un festeig ràpid s’hi va casar, amb raó al saber quina mena de gent eren els seus parents. Per això va convenir un enllaç senzill, sense escarafalls, amb pocs convidats, i evitant tal com fos possible les discussions sobre la propietat del Mas.
Déu n’hi do també del cabell ros coure brillant i del bigoti del mateix color, el mostatxo, que lluïa en Bernard. Home franc, d’un mirar directe i d’encaixada forta amb les seves mans grans i calentes, alt i fort, i amb uns ulls blaus clars com no n’hi havia altres al poble, la seva presència s’imposava amb naturalitat. Des d’aleshores el renom de sa casa fou Cal Roig, prou anomenar-lo “el francès de les oliveres”, i la flaca pels seus ametllers i el seu oliverar, la va traspassar genèticament a la seva filla, que va arribar al món un any després del casament, amb el cabell del color de les ametlles torrades i els ulls d’un color com els branquillons de les oliveres, o de l’oli de l’arbequina.
La Carme era la nineta dels seus ulls i tot el que deia o feia la nena, el pare ho celebrava amb grans rialles. La va dur a escola de petita, quan la majoria de gent del poble era analfabeta, i li va ensenyar a parlar el francès perfectament.
La Carme i en Francesc, que es coneixien de petits, van enamorar-se a l’adolescència. Aquesta era la
norma. Els joves del poble acostumaven a casar-se entre ells, fins i tot a vegades amb cosins segons, en aquest cas amb recances, pel temor a parir el que en deien uns fills torçats. La norma només es trencava quan en el decurs d’alguna festa major o d’una celebració familiar, un noi d’un altre poble s’enamorava d’una noia de Bregues i se l’enduia, en el bon sentit de la paraula, és clar, ço és amb el pertinent casori.
Els avantpassats d’en Francesc procedien de la comarca de Barcelona, alguns havien treballat en el sector tèxtil i altres com a traginers en el comerç de l’espart i la llana entre les comarques de Vic i Barcelona.
El repadrí d’en Cesc, el setè de set germans, en Xisco Pujades, va entrar en un seminari, però se’n va cansar d’ençà que allà dins el motejaven l’endimoniat per les coses que feia amb les mans i els ulls. De fet la seva vida no estava pensada per encarrilar-la pels camins de l’Església, i deslligat dels pares fou el primer en provar fortuna fora dels negocis familiars i així va anar a parar a Bregues, on va dedicar-se a traficar pels pobles propers amb l’espart i derivats. Amb el temps va arribar a pujar fins a Saragossa amb un llagut, a trossos sirgant i altres remant, venent cordes i espardenyes pels pobles riberencs. Quan va tornar a casa, on hi tenia el seu negoci, ho feu carregat de material de primera fila. Posseïa limitats valors monetaris, tanmateix amuntegava aferrissats valors intangibles tals com les seves mans, la seva força mental, la seva voluntat, el seu caràcter emprenedor, els seus coneixements de llatí i la seva intel·ligència, Així que va deixar una bona herència als seus descendents: la cura del desenvolupament personal i l’afany pel coneixement.
No és d’estranyar doncs, que el fill d’aquest Xisco Pujades, o sigui el pare d’en Francesc, esdevingués un home important pel poble. Seguia el negoci patern, teixint, entrellaçant o trenant el cànem i l’espart per a la producció de cordes i espardenyes que distribuïa pels pobles de les rodalies de Prades, Reus i Lleida, i alhora tenia cura dels afers socials i polítics. Va heretar els poders mentals del seu pare i va entrar a una lògia. Amb l’adveniment de la II República va ser elegit Alcalde de Bregues, on fou força apreciat pel seu tarannà pregonament catalanista, excepte per part dels seus enemics de la Lliga. A en Cambó, per exemple, de qui s’havia remorejat sobre la seva amistat amb Miguel Primo de Rivera, no el podia ni veure. Fins que malauradament va traspassar afectat per un mal dolent tres anys després de la seva elecció. Al menys va evitar-se la maldestra guerra que arribava al galop.
Amb el decés del pare, en Francesc va quedar com hereu d’una gens menyspreable fortuna pels diners de l’època, la qual cosa li va permetre acabar els estudis de magisteri a Barcelona, tal com el seu progenitor desitjava.
La Carme, als setze anys, en ple hivern, amb el fred de la gebrada a la cara i amb la primera claror de l’albada, vora la calor de les vaques lleteres que remugaven als estables, satisfetes i tranquil·les acabades de munyir, envoltada per l’olor del fenc remullat, les buines, la llet calenta, i el baf sensual dels animals, va gaudir per primera vegada de les exquisides sensacions dels seus cossos nus, suats pel desig incontenible del coit.
Tant plaent va ser l’encontre, que mentre es rebolcava pel farratge, les punxes les sentia com si fossin pessigolles dolces que llisquessin per l’esquena i les cames. Després de sentir el contacte de la boca d’en Francesc als mugrons i entre les cames i de sentir els propis gemecs ofegats sota les mans masculines, li va donar la impressió que res mai més seria el mateix. L’emoció de l’acte la va deixar tan absorta, tan fora de sí, positivament parlant, i en un estat tan irreal i emotiu, en sentir-se tan fervorosament etèria, que fins i tot a l’hora de dinar la veu li va fer més d’un espinguet, la qual cosa va ser la causa que els altres la miressin humorísticament sorpresos; fins la segona esmunyida, la de la tarda, que per associació de pensaments la va humitejar. Els dies següents, els encontres sexuals, encara que esporàdics ja que se sentien vigilats arreu, van anar transformant l’emoció indescriptible primerenca en un sentiment profund d’amor. Va ser un temps en que la descoberta del sexe els feu totalment addictes a la seva pràctica. Així romanien a soles, a les seves respectives habitacions, hores i hores amb els ulls oberts i la mirada absent, imaginant com i on podrien gaudir de nou del plaer insubstituïble. Ho van practicar un munt de vegades, a peu dret, darrera la porta que comunicava els estables amb la lleteria, i més d’un jorn, també a peu dret, rere un mur esquerdat que encara s’aguantava dempeus al voltant de la vella Torre de Guaita. Aquesta torre quedava en un pujol damunt del poble, amb una vista a l’Est formidable, d’hortes i planures, tot planant per sobre les revoltes del riu que es dirigia al Castell de Miravet. Per l’altra banda una drecera duia a l’estació.
Ells s’estimaven amb un ardor contingut tot aprofitant el silenci de les vaques pasturant amb la dolça música de les esquelles, el dels prats amb el brunzir de les abelles, o el del poble a l’hora de la migdiada, només amb algun soroll distret d’una andròmina al caure, o el d’una porta mal tancada, i sempre amb el familiar remor del riu d’allà a baix. La seva excitació era tal que no necessitaven pròlegs insinuats. En veure’s corrien a trobar el lloc més amagat i ella s’obria la roba en un tres i no res mentre a ell l’erecció gairebé li feia saltar els botons de la bragueta. La penetració, tot i ser ràpida i amb els sentits atents a mil coses, era dolça, plaent, definitiva, amb ganes de tornar-hi. El Molinet era l’altre punt d’encontre amorós, malgrat que aquí encara havien de mostrar-se més recelosos ja que en Simó el Moliner no sempre estava absent, i com el llop del conte els flocs blancs de la farina o marrons de la civada a les sabates els podien delatar.
A ella l’amor i el coneixement d’en Francesc la va fer créixer culturalment, li va descobrir el formidable concepte de llibertat i la va fer madurar emocionalment. I quan gemegava receptora de les seves dolces envestides, amb el cor als llavis, els ulls premuts, i els cossos mesclats, cridava: “t’estimo amor, t’estimo, t’estimo, visca la llibertat!”
Quant a ell, l’amor tendre, innocent, desinhibit, feréstec i passional de la Carme, el va fer millorar com a persona i li va apaivagar una inquietud mental que a voltes l’enrabiava.
Quan va acabar la carrera i va tornar a buscar-la per casar-se, a tots dos se’ls va figurar que encetaven una etapa meravellosa.
La guerra, però, va interrompre les il·lusions de futur de la parella, les de la seva vida en comú i les del seu país, Catalunya. A l’Estat espanyol les dretes no van acceptar el veredicte de les urnes i les esquerres no eren prou madures per manar ni controlaven prou els escamots violents. Les desconfiances del món civilitzat europeu i les escaramusses internes van esclatar en el camp abonat dels violents. Els revoltats contra la República es proclamaven salvadors de la pàtria. D’una manera o altra tots els Estats d’Europa hi van ficar cullerada, uns ajudant i els altres enganyant, però la tragèdia es va coure dintre de les pròpies fronteres.
El cert fou que la guerra d’Espanya, va esdevenir el gran banc de proves de la II Guerra Mundial, que començaria Alemanya amb la invasió txecoslovaca uns anys més tard.
I amb la guerra es va enfonsar el país, la societat i el que és pitjor, la universitat, quan la majoria dels millors intel·lectes va emigrar cap a Sud-Amèrica.
En Francesc gairebé no es va estrenar ni com a mestre ni com a marit, i per la Carme en poc temps tot es va regirar: la lleva d’en Francesc fou reclutada un any després d’esclatar la guerra, el seus pares van traspassar de sobte dos anys després, i la vaqueria es va cremar un vespre entre el mugir dels animals, o li van cremar en un rampell d’ enveja o revenja política quan ja ningú respectava res. Ella tota sola no es va veure amb cor de reconstruir-la, ans al contrari, de manera desesperada, insensata, va vendre el que quedava de l’estable, de les vaques lleteres i de la tenda. Ves a saber si fins i tot potser no li ho va comprar el mateix que havia provocat el foc.
***
El meu germà Manel no és mala persona, de fet encara ens veiem sovint, tot i que no ens semblem res. Hem parlat moltes vegades del pare i sé que ja de petis no teníem la mateixa percepció i estic segur que sigués la que sigués, la d’ell no s’esquia a la realitat; per la meva part sempre que hi pensava notava un misteri insondable. Com he dit abans, per part de la mare no vam saber-ne gairebé res fins el seu final, i el poc que ens deia eren detalls descontextualitzats. Sort de la padrina Mundeta, que de tant en tant ens deixava caure un reclam, i de les cartes que ell ens va deixar.
En Manel al ser tres anys més gran que jo gaudeix d’uns records més nítids que els meus, i d’altra banda s’hi ha d’afegir allò que escoltava llavors, a esquitllentes, entre els amics, o el que copsava en la mirada de la gent gran, que no s’amagava de mostrar-li una commiseració no demanada, o a vegades una acusació incomprensible per un noi de vuit anys.
Què havia significat el pare pel poble i per què ningú volia parlar-ne? Tot es resumia als actes de la malaurada darrera nit? Era això? Tota una vida condensada en un temps increïblement curt, d’una responsabilitat indemostrable, però molt intens per les conseqüències que va desencadenar? I encara n’hi ha més, perquè se’l va jutjar i condemnar a mort en rebel·lia, sense proves del que havia fet, i les seves fotografies van ser exhibides a totes les casernes de la Guàrdia Civil i a totes les comissaries de la Policia Nacional. Ja li he dit a en Manel més d’una vegada que no voldria deixar aquest món sense parlar amb el pare, perquè estic convençut que no és mort.
I de la mare? Què se n’havia fet d’aquella noia de pèl roig, tendra i romàntica d’abans de la guerra? Una nit mentre sopàvem va dir-nos que tots els diners que li havien donat per la botiga se’ls havia guardat perquè els seus fills, aleshores només tenia en Manel, poguessin estudiar. I així mateix els que va guanyar més tard quan ja treballava a La Fàbrica. D’aquests diners jo me’n vaig gastar els justos, ja que vaig treballar molt i estudiar poc, de fet només el primer curs amb una beca, i en Manel estudiant de valent va arribar a químic, amb no pocs incidents, però. Ell volia treballar a La Fàbrica del poble, tot i que després del que vam saber no ho va voler intentar, a part que la mare el va convèncer perquè es quedés a Barcelona.
Però abans de pujar a estudiar a Barcelona, vam ajustar-li els comptes a aquell indecent d’en Maldonado, el lògic fill de l’ igualment indecent del seu pare, que tant ens havia maltractat de paraula i obra, de petits i de grans, fent gala de la seva fatxenderia falangista, fins acabar sent un enemic meu aferrissat. A finals dels cinquanta els falangistes ja no eren el que havien sigut, però encara gaudien de certes prebendes sobretot a les grans ciutats; el pare Maldonado ja era a l’altre barri i el seu fill perdia la força per la boca. Entre en Manel i jo vam deixar-lo ben fotut. Encara al terra amb la boca sagnant, va insultar els pares i va sanglotar que parlaria amb uns amics seus de Barcelona perquè ens arreglessin de valent. Hauríem d’haver-hi deixat la boca ben serrada per evitar-nos els problemes posteriors. Però, com podíem sospitar el que passaria a la capital catalana? En el fons érem massa joves i no hi tocàvem prou, perquè hauríem hagut de preveure que arrossegaríem els problemes i successos de Bregues durant molt de temps.
I sobretot en sentir-lo a ell, quan va exclamar:
—Juro que os encontraré y os dejaré bien jodidos!!
Aquesta frase va marcar els fets que van degotar durant una bona colla d’anys.
