Descarga gratis 10 libros

y consigue premios y promociones exclusivas

Regístrate

Comienza a leer

Iniciar sesión con Entreescritores

¿Has olvidado tu clave?

Crear una cuenta nueva

Libros publicados

Els secrets de pedra

Els secrets de pedra

03-07-2013

Libros publicados por editoriales novela

  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
16
  • Estrella llenaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vacia  1
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella vaciaEstrella vacia  4
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella vacia  10
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llena  1

ESTE LIBRO YA NO ESTÁ DISPONIBLE PARA SU LECTURA DEBIDO A SU PUBLICACIÓN  

Seebook por Digital Tangible SL  Premio mejor novela Juvenil 2016

Un dissabte qualsevol, tres amics adolescents i excursionistes surten de casa per passar una nit al bosc de l’Àdalas. Un bosc no del tot biològic que guarda un secret mai descobert per ningú (o potser sí).

Sense tenir-ho previst, i durant massa dies, es veuran atrapats per la màgia d’uns arbres misteriosos, els seus habitants més ocults i un jove que no estava convidat.

 

La recerca dels desapareguts i un presumpte assassinat centraran els esforços de la població i de la policia, mentre els tres protagonistes canviaran el futur de la humanitat (o potser no).

Els secrets de pedra és una novel·la plena d’intriga i d’aventura.

Leer primer capítulo

 

Primer capítulo

Capítol 1

Els hiverns es presentaven molt freds i la boira formava part de l’escenari. Sempre. Era el disset de gener, dissabte, de l’últim any de traspàs abans del canvi de segle i aquell rígid clima es mostrava especialment inexorable en un poble petit i tranquil, de pocs habitants, cases de dos sostres d’alçària i carrers força estrets, també pocs i mal ordenats. Només hi havia una via principal, d’estètica antiga, il·luminada amb faroles no gaire ben distribuïdes, voreres pavimentades amb blocs de pedra rectangulars i la majoria de façanes revestides amb balcons sense flors. Els comerços es podien mal comptar: una pseudo-farmàcia de prestatges escassos, un parell de botigues de queviures, un restaurant i altres afers menors com la ganiveteria que donava la benvinguda al carrer, una llibreria on les pèrdues comptables eren el principal actiu o la barberia de l’avorrit Sr. Dalmany. Poca cosa més.

Els seus pobladors respiraven aquell ambient i es comportaven de la mateixa manera. No hi havia moviment a partir de les set de la tarda perquè la gent es tancava al seu habitacle sense donar ni demanar res a canvi. Tothom dormia allí però gairebé ningú hi vivia. Els petits negocis esperaven, com ànima amb pena, que algun veí agraït donés vida a la peculiar economia local. Normalment sense èxit. I les esperances dels comerciants, sovint, acabaven dipositades en la presència de turistes durant els caps de setmana en que feia bon temps. No hi anaven per l’atractiu del poble, que no en tenia cap, sinó que havien de passar forçosament per allí si volien arribar al destí que tenien programat. Alguns, més que no pas molts, paraven a fer-hi un cafè, estirar les cames, comprar algun comestible oblidat o, fins i tot, si es tenia prou mal gust, adquirir un record de porcellana barata esculpida amb l’encant que anaven a visitar.

Estava situat a les comarques de l’interior del país. No gaire ben comunicat perquè l’accés es feia des d’una carretera local en mal estat, si bé és cert que l’autovia que els portava a la capital només estava a quaranta-dos quilòmetres de la localitat. Però aquell municipi tenia una particularitat molt especial. Limitava, al nord, amb un pla de múltiples hectòmetres quadrats i compost per una infinitat d’arbres només vistos en aquella parcel·la de la Terra. Era inexplicable el seu origen des del punt de vista biològic i no tenien res a veure amb cap altra arbreda mai vista enlloc. La seva creació es feia impossible d’esbrinar i l’essència de tot plegat superava qualsevol raciocini humà. Eren sobrenaturals. Aquells arbres estaven fets de pedra massissa i poc erosionada. De granit en estat pur. Com si es tractés d’una forest parcialment fossilitzada a base de milers i milers d’anys de màgia i misteri. No semblava que aquell prodigi fos conseqüència de condicions planetàries conegudes. I més aviat s’intuïa algun fet paranormal com a responsable de preservar per a la posteritat allò que, en el seu dia, hauria estat un bosc comú.

Era el bosc de l’Àdalas, de gairebé dos mil cent hectàrees, amb una superfície insòlitament plana i format per un tipus de pi singular, imparell, semblant al pi negre, de fins a trenta-sis metres d’alçada i d’una antiguitat no mesurable. Els troncs, sempre rectes, tenien un diàmetre mínim d’un metre i el posat d’una població exorbitant de columnes gregues. La seva capçada cònica estava farcida de branques inacabables i deformades com un filferro mal usat. I l’enigma raïa en què els braços d’aquells arbres de consistència pètria tenien vida perquè totes les extremitats s’omplien d’un fullatge orgànic, punxant i de color verd molt fosc. Un verd tirant a blau. A més, les fulles compartien espai amb unes pinyes d’escames prominents i forma estrambòtica.

Els biòlegs més prestigiosos de tot el món havien estudiat el fenomen durant les últimes dècades, desplaçant-se al bosc amb els seus equips per practicar diferents bioassajos, analítiques de flora i altres experiments de proveta. Els resultats, però, sempre havien estat negatius i oblidats perquè la relació vital entre els troncs de pedra i les fulles, fotosíntesi inclosa, era indesxifrable. Així, la ciència havia cedit el pas a les veus basades en l’ocultisme i a diverses conspiracions equívoques sobre la fi del planeta. I aquell cúmul de circumstàncies, d’abast internacional i incomprès per l’ésser humà, va acabar convertint l’Àdalas en un parc temàtic destinat a l’entreteniment dels seus visitants.

De tot plegat, l’Ajuntament gasiu d’aquella localitat insignificant en treia profit. La Sra. Burnell, de nom Sandra, n’era l’alcaldessa i governava en representació del PEDRI, Partit d’Esquerres i Dretes per la República Independent. Tenia diversos actes organitzats amb la finalitat de difondre, arreu, aquella circumstància estranya, despatxant visites guiades a l’atracció empedreïda, entre altres iniciatives. El turisme era la principal font d’ingressos de l’òrgan municipal i aquest avantatge suposava una recaptació a base d’impostos dòcil i gens sufocant.

El poble també anava ple de llegendes al voltant d’aquella planura estrafolària. I no només parlaven de bruixeria o encanteris referits a l’origen del paratge que tenien a tocar. Les dites més perverses arribaven a relacionar determinats veïns amb negocis fraudulents entre laboratoris o explotacions d’àrids. I l’emigració d’alguns residents fomentava aquestes brames malgrat no estaven subjectes a prova. En aquest sentit, la família Bros havia marxat de la població, anys enrere, amb destí desconegut i no estava clar si van evadir-se per por o per interès.

Una altra de les enraonies que circulaven era propietat d’un home antanyàs, el Sr. Robert de Cal Bata, científic decadent i abandonat que sempre vestia la mateixa roba, amb fred o calor. Anava malfargat amb uns pantalons de pana de color negre, vells com ell, sustentats per una corda que feia les funcions pròpies d’un cinturó, una samarreta d’imperi que semblava incrustada a la seva pell i, damunt, una camisa que dibuixava uns quadres vermells. La cara era plena d’arrugues que envoltaven, sobretot, uns ulls cansats i els pèls del nas baixaven llargs i grocs, segurament, pel fum que aspiraven durant tot el dia. Però la característica més singular era el gest tremolós que concedia la seva orella dreta només quan es posava nerviós. Vivia al carrer principal, resguardat entre muntanyes de papers i gàbies ocellaires, i tenia una saviesa il·limitada, plena d’estudis i recerques al voltant de la terra que l’havia obsessionat des de les primeres passes. Sabia del cert, o n’estava convençut, que en una recòndita part de l’Àdalas hi havia quelcom especial i valuós. I ho guardava com un secret d’estat perquè no ho havia explicat ni al seu fill, desaparegut de manera sospitosa als trenta-nou anys d’edat sense deixar rastre. Però, en si mateix, tampoc estava segur de no haver protegit les seves investigacions perquè els anys pesaven i els dubtes li oprimien el seny.

Aquell dissabte, a les sis del matí, la lluna plena es colava entre la boirada dels carrers i feia entrar una cleta de llum per la finestra de l’habitació del Jan. Un adolescent sense excés d’alçada però amb una corpulència considerable i robusta. Tenia els ulls allargassats, gairebé orientals, el nas més aviat petit i els cabells foscos. Era un enamorat de la natura, un aventurer audaç i inquiet que esperava la jornada amb més ganes que mai. Havia previst una excursió amb dos amics de tota la vida i no va necessitar despertador. Aquell excedent lumínic li va obrir les retines i, després de fer un cop d’ull al rellotge i desatendre un indici de malestar estomacal, es va alçar. Patia insomni i per això era de bon despertar. Així que es va passar una aigua per la cara abans de mig pentinar-se i, de seguida, es va vestir amb la indumentària necessària per a l’ocasió. Anaven a l’Àdalas i, mentre preparava els entrepans sense miraments, la va trucar.

—Berta?

—Uf... m’acabo d’aixecar. Què vols?

—Res. Només era per recordar-te que a les set marxem. Estic impacient. Ens veiem al banc, val? Afanya’t! —va comentar sense donar-li temps a dir adéu. I va penjar.

La Berta era la noia del grup. I tenia feina a enllestir-se. Li agradava estar guapa i, a sobre, n’era. El seu atractiu més desfermat eren els ulls, blaus com els de son pare, amb una mirada penetrant que magnetitzava qualsevol ésser viu. Per això les corbes de disseny escultural i els cabells clars sempre quedaven en segon terme. Sabia que era necessària a l’equip perquè coneixia perfectament el comportament de les zones forestals i els seus estudis recents l’avalaven, tot i que mai havia explorat a fons el soler adjacent. El repte l’esperava. Tocaven tres quarts de set quan va estar a punt i només havia d’agafar el telèfon una altra vegada per resoldre la cadena d’avisos pactada.

—Pol!

—Hola, Berta —contestava amb veu d’adormit.

—No em diguis que encara ets al llit fent el dropo! El Jan et dirà de tot si fas tard!

—La son em pot i ja ho saps...

El Pol era molt i bon dormidor. De ben segur, el més tranquil del grup però també el més tossut i perfeccionista, amant de les matemàtiques i, en menor mesura, de la física. Era força alt, potent i s’entrenava tots els dies de la setmana, anant a córrer cada matí, per tal de mantenir-se en forma. Li costava engegar però, quan s’activava, no tenia fre ni enteniment. La seva pell excel·lia un aspecte dominat pels cabells llargs, ulls de color mel i dents blanques com la neu. I potser aquesta faç era la causant de l’absència de concentració que patien les jovencelles quan se’l miraven.

—Tens quinze minuts per enllestir-te —va concloure la Berta amb veu de pocs amics.

—D’acord. Fins ara.

Els tres adolescents vivien als respectius nius parentals i ho feien repartits pels carrerons que desembocaven al principal. Res quedava lluny en aquell indret. Estaven a mitja hora, a peu, de l’objectiu i, per tant, la caminada d’aquell dia començava, més que mai, a la porta de casa. Havien quedat davant de la ganiveteria, on hi havia un banc de pedra desgastada, per repassar el contingut de les motxilles i partir en direcció al bosc amb la finalitat de comprovar si, realment, estava tan impregnat de misteri.

El Jan s’havia acomiadat la nit anterior i li va faltar temps per sortir volant. Els seus pares, acostumats, encara dormien. No passava el mateix a casa de la Berta. La seva mare era més patidora i estava desperta fins i tot abans que l’alarma sonés puntualment. Ja li tenia preparada la motxilla fins a l’últim detall i només quedava el dir-se adéu… sense estalviar el discurs que feia abans de cada sortida.

—Vigileu i no us endinseu gaire al bosc. Hi ha poca cobertura i si us passa alguna cosa no em podràs telefonar —li va dir amb la veu entretallada.

­—Sí, mare, ens veiem demà entre vuit i nou del vespre —amb un to despreocupat per no fer-la patir més del que ja ho feia habitualment.

Més de pressa van anar a casa del Pol perquè feia tard. Només va tenir temps per clavar un petó a la seva mare i marxar corrent tot etzibant un cop de porta que va fer trontollar els fonaments de la llar. No es va acomiadar del seu pare perquè encara estava reclòs al bany, com cada matí, on s’arreglava excessivament fins que en sortia a deshora per fer tard, també.


5% de descuento para los lectores de entreescritores.com en casadelibro

5% de descuento para los lectores de entreescritores.com en casadelibro

Comentarios

Te puede interesar