ORDREQuan vaig decidir-me a intentar publicar aquest recull de records una editorial va respondre a la meva petició dient-me: «Està bé, però… ordena-ho»De bon començament vaig intentar fer-ho, però un parell de set-manes més tard veia que allò que em demanaven no tenia cap sentit. Com podia posar ordre cronològic a uns sentiments, a un seguit d’experiències que prenen significat quan s’escriuen i no pas quan es vivien? Tan sols soc jo qui surt per les espores d’aquestes paraules i tan sols jo puc donar-los-hi significat. Aquell qui vulgui llegir-ho haurà d’introduir-se entre les línies d’aquest text per fer memòria del seu propi passat i intentar, si li ve de gust i ho troba adient, barrejar els seus propis records amb els meus.Soc fill del Baby-Boom. Aquells que vàrem néixer entre el 1957 i el 1963 vam trobar-nos un món que trontollava després de tants anys de dictadura i que albirava un futur abstracte i confós, ple d’interrogants i dubtes: passàvem de la negativa per sistema al sistema de la negació; érem els encarregats de crear un nou decorat on hauríem de col·locar els nous personatges; recordaríem la història dels nostres pares per comen-çar a crear el futur dels nostres fills; hauríem d’aprendre noves paraules i nous valors, com generositat, empatia, solidaritat i llibertat. I és per això que tot allò que vàrem ser capaços de viure i ara recordem no pot classificar-se en un full pautat i indexat per donar-li sentit cronològic a allò viscut, de la mateixa manera que no sabem quin element d’un pai-satge mereix ser esmentat en primer lloc, tanmateix com si volguéssim ordenar la nostra llibreria privada per la data d’edició. Quin sentit tin-dria?Soc el segon fill d’un treballador castellà, que va heretar els cos-tums del seminari i la doctrina d’un pare militar, i una taquillera del me-tro de Barcelona que va fugir de la terrible fam de la Galícia de post-guerra. Vam viure de re-llogats en una habitació al barri de Gràcia, amb una altra família, fins que van poder permetre’s un piset a la llinda de la ciutat, allà on tot acabava, i que ara es coneix com a Can Dragó, a la ciutat de Barcelona.Educat i fet al carrer era allà on era feliç. Allà és on es va dibuixar el meu fons de pantalla i des d’allà he hagut de començar a dibuixar les icones del meu escriptori personal. Un escriptori que s’ha de mirar alte-rant l’ordre de les seves carpetes i que no perdrà per això el seu sentit. No, no pot haver-hi ordre quan parlo del que he estat, del que he viscut i del que he sentit. Això es un reguitzell d’absurdes històries viscudes i rememorades ara.Tots els moments significatius de la meva vida tenen la seva parti-cular melodia i és gràcies a aquelles melodies que he estat capaç d’ubicar-los en el temps. A casa, des de petitó, m’ha acompanyat la mú-sica. Veia la meva mare traient la pols mentre canturrejava a dues veus amb l’abuela els boleros del Jorge Sepúlveda, o imitant la veu nasal i neta de l’Estrellita Castro. I sortia a córrer pel carrer colpejant-me el cul mentre cridava, a plena veu, la melodia de Bonanza o les cançons dels Chiripitifláuticos. Més endavant ja vam descobrir els èxits de finals dels seixanta que tots ens sabíem: «Los chicos con las chicas», de Los Bravos; o «Las flechas del amor» amb una Karina somiada per tots els nois de entre vuit i dotze anys. La cultura musical d’aquella dècada flairava a lleixiu i naftalina, sonava en blanc i negre, i era única pel fet de no dis-posar d’altres criteris que, pocs anys desprès, aconseguiríem descobrir gracies a noves «Radio Fórmulas» i a les visites esperades d’un turisme que ens va obrir les oïdes i, per damunt de tot, els ulls. Quan el nostre criteri musical ja començava a educar-se, a començament dels setanta, vam substituir tot el nostre àlbum de cançons amb nous sons i propostes. I des de llavors vam intentar imposar aquelles noves tendències a casa nostra. I mentre sonava aquella «olla de grills» ens anaven creixent els cabells per ajudar-nos a amagar els grans de la cara: Rolling, Beatles, EL&P, Pink Floyd, Dylan, Elo, CSN, Beach Boys, …Amb els temes amb que he volgut decorar aquests pensaments meus puc fer un retrat del que vaig ser i vaig sentir en aquells anys d’infantesa, adolescència i arribada a l’edat adulta. Quan he mirat de tirar endavant i enrere per administrar cronologia i aconseguir l’ordre que se’m demana no he estat capaç de decidir on comença i on acaba tot. És per això que aquest ordre sol·licitat tan sols pot ser el que em surt de la memòria, i en l’ordre que la memòria em permet. I és aquesta me-mòria la que ens sorprèn cada dia que passa, quan ens escup a la cara antigues històries que crèiem oblidades. Patirem molts déjà vus que ens recordaran bells moments i també de dramàtics. Plorem i ploro quan el calendari dels anys s’esmuny deixant-nos aquell regust a passat, a cen-dra freda, a llet agra. Què hagués estat? Com fora jo ara si…? On volíem arribar i on som? Que se’n va fer de… Com és ella ara? Hem d’empènyer, però, per tal que aquest reguitzell de moment viscuts continuïn fent-nos. Aquells anys que ja no hi són segueixen es-sent, malgrat tot, el condiment del nostre caràcter i la terra que sosté la nostra brancada. Perdoneu-me aquells i aquelles que us sentiu recone-guts i reconegudes per la meva ofensa. Està feta amb intenció però amb el respecte que us tinc —o no— ja que heu estat l’adob d’aquestes parau-les.Deixem-nos ja de preàmbuls i barregem les cartes. Totes son la primera i també la darrera de la nostra baralla personal. No trobareu els quatre asos junts. La partida la vàrem perdre tots, ja que no en sabíem anar de farol i tot just començàvem a aprendre a jugar.
