1

Estimat Sr. Munné:

         «El veritable amor mai no ha de convertir-se en un per què...», he llegit, emocionada, a l’inici del seu últim treball.

         No he pogut per més que sorprendre’m pel fet que una antiga frase meva, escrita fa quasi quinze anys, i encabida en un dels meus poemes, hagi servit per encapçalar un llibre seu en forma de cita prèvia.

         Vostè, a qui vaig tenir el gust de conèixer en el passat, ha volgut triar-la per encapçalar la seva última obra: “Consciència i Realitat”, que he tingut el plaer de llegir recentment.

         I no ha estat l’única sorpresa, cregui’m. D’altres de més insòlites, fruit dels records, m’han assaltat amb la posterior lectura del seu llibre.

         Permeti’m que m’expliqui una mica millor i amb una mica més de calma.

No li donaré la meva opinió sobre aquest llibre. No és aquest el motiu de la meva carta, tot i que no voldria que això li fes creure que no m’ha agradat, no.

         Confesso que em va provocar una gran sorpresa veure, en començar a llegir-lo per recomanació d’un amic, aquesta frase que veig que la seva memòria conserva indemne. La frase, com vostè potser si deu haver oblidat, formava part d’un petit llibre de poemes que es va publicar fa massa anys i que va tenir una reduïdíssima divulgació.

         Sé que ja no se’n deu recordar vostè de aquella antiga edició de «Suc de poetes», un dels meus poemaris preferits.

         Si el conserva, sàpiga que segurament deu ser vostè una de les poques persones que té encara un exemplar d’aquest llibre. A part de quatre familiars meus, un ex-amant que el deu haver llençat juntament amb els records d’una època feliç que visquérem junts, el meu gos Byron, mort fa temps, i al que vaig regalar-li l’últim exemplar que em quedava perquè el rossegués el dia del seu desè aniversari, i un llibreter amic meu que és l’única persona que encara demostra fe en els meus poemes i que el té sempre exposat a la seva llibreria sense que, en tots aquests anys, ningú no hagi preguntat mai pel llibre.

         Però me n’estic anant de l’objecte de la meva carta. Dispensi’m, però fugir ha estat sempre una de les meves habilitats, fins i tot quan escric. Tot i que, no ho és pas, una fugida, això d’escriure?

         Un llibre publicat fa tant de temps, com ho va ser el meu, bé podria dir-se que és una autèntica antigalla. Si a més a més es tracta d’un llibre de poesia i d’una poetessa desconeguda, la cosa ja acaba per situar-lo als nivells del Cretaci Superior. Com tota la meva joventut, si fa no fa. I, vés per on! Resulta que me’l retrobo com a cita en la introducció de la seva última i reeixida obra...

M’han sorprès un munt de coses més a mida que he anat avançant la lectura del vostre llibre, i, com podeu veure, han estat sorpreses prou inquietants com per dirigir-me al vostre editor, demanar-li amb una excusa prou barroera, val a dir, les vostres dades, i escriure-us aquesta carta.

         Tinc molts defectes, sempre n’he tingut. Sóc poc curosa amb les coses i una mica maldestre amb les formes; oblido coses importants, i tinc molta tendència a engreixar-me fàcilment sense posar-hi remei. Però no sóc tafanera, us ho dic sincerament. Potser fins i tot ho recordeu. Només és que, una sèrie d’estranyes coincidències m’han neguitejat prou com per sentir la necessitat d’escriure-us. I no considereu aquestes últimes paraules meves com una provocació. Sé que creieu que al món no hi ha casualitats. Però jo em resisteixo encara a creure-ho. Un altre dels meus defectes, tanmateix.

         No sóc tafanera però sí força vergonyosa. És per això que, ni tan sols per escrit, que és com millor m’expresso, goso explicar-vos quines són aquestes coincidències que m’han neguitejat.

         Ja tinc una certa edat, i m’he tingut sempre per una dona que fa servir el sentit comú, i molt poc donada a les interpretacions ocultes o esotèriques de les coses. A l’home el que és de l’home i a Déu el que cadascú li vulgui donar, ha estat sempre una divisa del meu pensament. Però certes coses del vostre llibre m’han ressonat força com per a interpretar-ho com una casualitat i prou.

         Ho sento, sé que això que dic pot semblar estrany. I que, a més a més, us deveu estar emprenyant amb mi perquè ni tan sols us explico (ni us explicaré en aquesta carta) quins són aquests misteris dels que us en parlo. M’heu de perdonar, però desvelar-los em fa una vergonya horrorosa, com si em traís a mi mateixa. Com si me n’hagués de penedir d’un munt de coses a la meva vida.

         Només he volgut posar-vos sobre avís. Potser només són memòria en una dona que ja va camí de vella, o que envelleix massa de pressa i massa malament. En qualsevol cas, aquests fets dels que us en parlo (dels que no us en parlo, en realitat), crec que només adquiririen sentit si vós mateix fóssiu capaç de veure’ls. Crec que això no succeirà i que aquesta carta restarà com una de les moltes excentricitats d’una poetessa avorrida de la vida i de la seva soledat. Tant de bo!

En qualsevol cas no puc més que agrair-li que ho hagi fet, això d’encapçalar el seu llibre amb una frase d’un dels meus vells poemes. M’ha portat un munt de records tornar-lo a llegir. Alguns agradables, d’altres no tant. Però sempre és gratificant trobar que allò que vas escriure un dia, i que ve a ser com una mena de missatge dins d’una ampolla llençada al mar, arribi a algun port desconegut i potser, com en aquest cas i de retruc, paradisíac.

         Quan una ho fa, quan es decideix a llençar un missatge d’aquests, sempre vol creure que mai no s’enfonsarà, que navegarà, i que farà una mica de camí.

         Aprofito per a dir-vos que us desitjo també que el vostre missatge recent, la vostra ampolla tot just editada, trobi força millors vents dels que varen trobar les meves.