Comienza a leer

Iniciar sesión con Entreescritores

¿Has olvidado tu clave?

Crear una cuenta nueva

Libros publicados

 

Primer capítulo

GRÀCIES

 

Autor: David Castells Angelet

Primera edició en català: 01/2021

 

PRÒLEG

 

El començament d’aquesta història està inspirada per uns fets reals que em vaig trobar a Filipines.

Jo vaig anar aquest país farà uns cinc anys i allà vaig conèixer una noia pel carrer que em va abordar quan va veure ho despistat que em mostrava preguntant hotels barats per poder anar a dormir (bé, això és el què li vaig dir a ella però les meves reals intencions eren trobar un hotel per portar alguna noia que volgués  fer relacions íntimes amb mi, després us explicaré com vaig caure en aquesta epifania). Era una noia molt maca que es deia Laila i anava amb dos amics seus. Quan amb el meu feble anglès li vaig comentar el què buscava ella i els seus amics em van portar a l’hotel més barat de la zona. Seguidament després d’escoltar-la parlar desenfrenadament i no entendre re vaig convidar-los a un gelat per la seva bona voluntat d’ajudar-me. Ens vam acomiadar intercanviant els números de telèfon i uns dies més tard i amb l’ajuda d’un amic català que vivia a Manila vaig quedar amb ella per veure un macro mercat de roba, joguets, menjar  i tot el què us podeu imaginar. No era un Mall, els macro comerços luxosos de la ciutat, sinó era un mercat que només el visitaven els habitants pobres de Manila. Era un mercat immens i un caos i estava al voltant d’una església important de Manila i que donava el nom al mercat. Jo a dures penes vaig arribar a l’església on havíem quedat i la vaig esperar durant una mitja hora. Realment era tota una experiència inoblidable ja que jo no sabia ni com tornar a la casa del meu amic i estava allà més penjat que un fuet envoltat de pobresa i misèria. Però com si fos un acte de màgia la noia va aparèixer aquest cop sola i amb un somriure de orella a orella. Aleshores ens vam saludar i vam intercanviar algunes paraules. Ella seguia insistint en parlar sense fre i jo seguia perdut totalment en la conversa.

Vam estar mirant alguns comerços al carrer d’aquest mercat i jo vaig comprar alguns regals per la meva família. Tot seguit jo perdut en la immensitat seguia a la noia que em va portar a un MacDonalds que estava al costat de una estació del metro (quan vaig veure aquesta estació em vaig sentir salvat, ja sabia com podia tornar...). Allà com en tots els restaurants tipus MacDonalds s’havia de fer una cua llarguíssima i ella em va proposar de que m’assentés en una taula i ella faria la comanda, em va demanar diners i jo li vaig donar. Quan va arribar a la taula vam estar menjant i “parlant” i li vaig encarregar la compra de quatre samarretes d’inscripció la paraula Philippines amb colors de la bandera d’aquell país que un amic seu feia. Li vaig donar els diners per les samarretes preguntant-me si la tornaria a veure algun cop més... I vam seguir “parlant”. Aleshores quan ella parlava vaig entendre “twins” que vol dir bessons en anglès i jo li vaig preguntar si tenia fills, ella em va respondre que sí, tenia “twins” molt petits i quan ens vam acomiadar em vaig fixar que se’n portava mitja ració del què havia comprat pels seus fills. Li vaig preguntar si estava casada i ella em va respondre que el pare dels nens els havia deixat abandonats.

Aleshores uns dies més tard i amb l’ajuda del meu amic català, vaig tornar a quedar amb ella, aquest cop en el supermercat d’un Mall que estava al costat de on jo vivia. Quan ens vam trobar com ja era normal semblava un miracle, a més ella anava vestida molt elegant perquè segons vaig entendre tenia una entrevista de feina. I sí, portava les quatre samarretes i me les va donar. Aquest cop no vam estar molta estona junts perquè ella havia d’anar a l’oferta de treball i ens vam acomiadar i no ens vam tornar a veure mai més per culpa meva.

I ara us explicaré una cosa perquè m’entengueu la meva mala reacció que vaig tenir amb aquesta encantadora noia.

Quan vaig anar a Filipines jo estava solter com feia vint anys i el meu amic volia que no marxés d’aquest país sense conèixer les intimitats d’una filipina, suposo que s’entén el què em refereixo, el meu amic volia que fes l’amor amb una noia de Manila. I com va intentar aconseguir aquest difícil repte? Doncs em va apuntar a una aplicació del mòbil que es diu wechat on poses el teu perfil i pots veure el perfil de les dónes que estan a la teva zona i t’agraden. El meu amic treballava per les nits i quan tornava a casa agafava el meu mòbil i es connectava a les diferents noies que li agradaven per condicionar-me a mi a què les conegués. Era aclaparador... Cada matí que em despertava tenia com a mínim quatre noies que volien seguir la conversa que el meu amic havia començat en el meu nom. El començament ho vaig trobar divertit i fins i tot vaig tenir diferents cites amb diferents noies, tenia molt èxit!! Però jo em sentia una mica incòmode perquè el meu èxit era pel meu status, un home blanc europeu i segons elles amb molts “diners”. Era esgotador, amb el meu feble anglès les cites es feien eternes i al cap d’unes setmanes vaig acabar far de noies... Les vaig enviar a totes a fer punyetes i per desgràcia la Laila va rebre el meu mal humor... La Laila va ser la única noia que vaig conèixer jo pel meu propi peu i amb l’onada de isolació que buscava la vaig ferir també a ella... Em va saber molt greu quan va passar el temps però ja no havia marxa enrere.

Finalment una setmana abans de marxar el meu amic va aconseguir que jo conegués íntimament a una filipina però va ser pagant una mica. La veritat preferia pagar a no enganyar a ninguna noia amb somnis de parella que no existien.

I per acabar aquest pròleg de no ficció us comento que a partir d’ara faré córrer la meva imaginació sobre el què haurà estat de la meva amiga Laila, sense feina, sense parella i amb dos nens als què cuidar en un país del tercer món.


Comentarios