Descarga gratis 10 libros

y consigue premios y promociones exclusivas

Regístrate

Comienza a leer

Iniciar sesión con Entreescritores

¿Has olvidado tu clave?

Crear una cuenta nueva

Libros publicados

El Far de les Balenes

El Far de les Balenes

26-06-2013

Aventuras cuento o relato

  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
  • Estrella vacía
3
  • Estrella llenaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella vaciaEstrella vaciaEstrella vacia  1
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella vaciaEstrella vacia  1
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella vacia  0
  • Estrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llenaEstrella llena  1

“El Far de les Balenes” és un llibre escrit a partir de les memòries recopilades pel meu pare, durant la Segona Guerra Mundial, concretament el període de la seva vida en el qual va estar a França amb la Whermarcht, (l’ exèrcit alemany) i després a Estats Units i Anglaterra després d'haver caigut presoner en la Batalla de Normandia, el 17 d'agost de 1944.

El títol d'aquest llibre es deu al far, un dels més antics de França, que amb aquest nom s'aixeca en l'extrem occidental de la illa de Ré, a la regió francesa de la Charanta –Maritime, des d'on s'albira una gran part de la costa atlàntica.

Aquestes memòries s'inicien a Barcelona, al gener de 1942, quan el meu pare, nascut a Catalunya, però de nacionalitat alemanya per ser fill de pare alemany i mare espanyola és cridat a files. Després de passar uns mesos en unes bateries antiaèries prop d'Hamburg, aconsegueix ser enviat a la illa de Ré, a la costa francesa. Allí romandrà fins juny de 1944, quan té lloc el desembarcament de Normandia i és fet presoner, i posteriorment traslladat a Estats Units i després a Anglaterra, on acaba aquest relat.

“El Far de les Balenes” narra, des d'una perspectiva personal i humana, els dies transcorreguts al costat de la gent de la illa de Ré, on es troba el famós far, així com el descobriment d'una realitat fins llavors desconeguda per a ell, a més de l'horror i la crueltat de la guerra. D'altra banda, al llarg de la narració s'intercalen records de la infància i joventut del protagonista a la seva ciutat natal, Sant Feliu de Guíxols, a la Costa Brava catalana.

ENTREVISTES:

Las guerras están llenas de muerte, pero también de pasión, de amor y de amistad.

Leer primer capítulo

 

Primer capítulo

 

Finals d'estiu de 1944. Camp de presoners de Fort Devens. Massachusetts. Estats Units. Enrere deixava dos anys de guerra a Europa, quan vaig sortir fins a la barana del meu barracó, vaig encendre un Camel i vaig aspirar profundament… Un mar de barracons de fusta s'estenia davant meu. En aquellinstant vaig sentir una immensa sensació de pau, alhora que m'envaïa un infinit sentiment de tendresa, una espècie de càlida nostàlgia envers la dona que havia deixat a l'altre banda de l'Atlàntic….

Tanmateix, tot havia començat un llunyà dos de gener de 1942, quan després de recollir la maleta a casa de la meva tia, al carrer Diputació de Barcelona, vaig partir al matí següent des de l'estació del Nord. Pocs dies abans havia mort en accident d'aviació l'actriu nord-americana Carole Lombard, i els britànics havien conquistat el pas d'Halfaya, al Nord d'Àfrica, capturant pel cap baix més de 5.000 alemanys. I feia amb prou feines un mes, concretament el 7 de desembre de 1941, que els japonesos havien atacat per sorpresa Pearl Harbour i havien precipitat l'entrada dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial.

Des de la finestreta del tren veia empetitir-se l'esvelta figura de la Toni, la meva promesa, a qui havia conegut encara no feia dos anys a Barcelona, i que amb la mà em deia adéu des de l'andana d'aquella estació, exemple destacat de l’arquitectura ferroviària de principis del segle XX, gràcies a la seva impressionant estructura de ferro i vidre, i el ventre de la qual donava aixopluc a una munió locomotores fumejants i a un incessant tràfic de viatgers i mercaderies que arribaven i partien de la ciutat grisa, que a poc a poc es desvetllava sota un tímid sol d'hivern.

Vaig viatjar tota la nit fins a arribar a Irun. I una vegada allà, vaig encaminar els meus passos cap a la primera taverna que vaig trobar oberta. Enmig d'aquells bascos afables i alegres, vaig sentir una enorme tristesa i un desig irrefrenable de donar mitja volta i tornar enrera. Però ja era massa tard. Tot estava dat i beneït. I començava a intuir, encara que tímidament, l'embolic en què m'havia ficat. Allí començaria, doncs, una aventura, si així pot anomenar-se, que per a mi duraria set anys. Set llargs anys en els quals al món es veuria sacsejat per la guerra, que canviaria el destí i la sort d'infinitat d'éssers humans, a més de moltes altres coses.

La meva vida, però, també canviaria i es veuria sotraguejada per aquella guerra que havia començat tres anys abans i en la que em veuria embolicat com a resultat de posseir la nacionalitat alemanya per la senzilla raó que el meu progenitor havia nascut a Neustadt, una petita població de la Selva Negra, situada en el sud-oest d'Alemanya, a l'estat de Baden-Württemberg.

El 1913, el meu pare havia deixat Alemanya per començar una nova vida a Lleida, emportat pel seu esperit aventurer, però atret també per una oferta de treball de la Societat Ibèrica de l'Ázoe, una empresa dedicada a l'obtenció d'abonaments nitrogenats que havia aixecat una gran fàbrica a Vilanoveta, a poc més de tres quilòmetres de Lleida, ciutat on coneixeria a la meva mare, Rosario García, natural de Saidí, un petit poble de la comarca del Baix Cinca, a l’Aragó, a la riba esquerra del riu Cinca. Per aquesta senzilla raó en aquells dies tota la família gaudíem de passaport i nacionalitat alemanya, i per aquest motiu jo seria cridat a files per a servir a l’exèrcit alemany.

Així doncs, quan anys més tard va esclatar la guerra civil espanyola tota la família sortírem en qualitat de refugiats del port gironí de Sant Feliu de Guíxols a bord del destructor alemany Leopard, que es va fer càrrec de tota la colònia alemanya d'aquesta població de la Costa Brava, on el meu pare havia anat a raure poc abans d'iniciar-se la dècada dels anys vint, seduït per la pròspera indústria del suro, com moltes altres famílies d'origen alemany, algunes de les quals, però, havien arribat a Sant Feliu a la fi del segle XIX per treballar en empreses amb noms tan exòtics per a l'època i l'Empordà com Bender, Heller o Greiner, entre d’altres. El meu pare, doncs, treballaria durant un temps per a l’empresa Fills de H. Bender, un llinatge germànic vinculat al negoci del suro i originari de la població bavaresa de Frankenthal.

Finalment, a l'agost de 1936, poc després de deixar Sant Feliu, salpàrem del port de Barcelona amb rumb a Gènova a bord del transatlàntic alemany Oceana. I posteriorment, juntament amb altres membres de la colònia alemanya de Catalunya, residiríem un quant temps com a refugiats a l'Alemanya d'Hitler.

Un cop acabada la guerra civil espanyola, els meus pares i els meus germans, en Carlos i la Rosarito, van tornar a Espanya, però jo encara vaig romandre nou mesos al Servei de Treball, a la localitat de Koenigswinter, a la vora del Rin, a causa de les pressions d'un amic de la família que va exercir la seva influència i va convèncer als meus pares perquè entrés a formar part d’aquesta organització paramilitar alemanya.

El Servei de Treball del Reich -Arbeitsdienst en alemany-, havia estat creat pel govern de Hitler l’any 1932 i era un programa pensat per combatre l'atur entre els joves de divuit a vint-i-cinc anys, que aleshores érem utilitzats en la construcció de diferents obres públiques. Mentre vaig estar en aquesta organització vaig col·laborar en la neteja de boscos sencers, traient arbres talats i arrencant-ne les arrels per després convertir aquells terrenys erms en camps de cultiu per als agricultors amb qui celebràvem una gran festa quan finalitzàvem la tasca i els lliuràvem els seus nous camps de conreu. Començàvem a treballar a les vuit del matí, després de formar en el campament amb les nostres pales i altres estris i eines de treball. La jornada laboral durava fins al migdia. I una mica abans d'aquesta hora ens servien te calent amb rom perquè recuperéssim forces. Després, dedicàvem una part de la tarda a fer esport i també rebíem adoctrinament polític.

Al final d'aquest període vaig estar un temps malalt d'icterícia i em traslladaren a un hospital de Heidelberg fins que al cap de poc temps em vaig trobar una mica millor i finalment em vaig recuperar. Més tard, i poc abans d'embarcar a Gènova, vaig passar uns dies a Sttutgart, on una tarda, vestit amb l'uniforme del Servei de Treball vaig decidir entrar en un cabaret, on en sentir tocar una peça de swing no vaig poder resistir la temptació de posar-me a ballar claqué. Però aviat em vaig adonar que vestit amb aquell uniforme i ballant al ritme d'aquella música endimoniada cridava massa l'atenció i corria el risc que em detinguessin si entrava en el local alguna patrulla o la policia. Així que al cap d'uns instants, i davant les mirades estranyades i no gaire afalagadores del nombrós públic que omplia aquella sala vaig decidir sortir d'allí sense pensar-m'ho dues vegades.

Finalment, vaig arribar a la ciutat de Gènova, on havia d'embarcar amb rumb a Gibraltar, però aquesta vegada sol i a bord del Rex, l'esplèndid transatlàntic italià construït en aquesta ciutat italiana el 1931, botat en presència del rei Vittorio Emmanuel i de la Reina Elena, i que l’any 1933 havia conquerit la Banda Blava (Blue Riband) en un viatge fins a Nova York, que l’acreditava com el transatlàntic més ràpid en creuar l’oceà l'Atlàntic, encara que aquest títol li seria arrabassat dos anys més tard pel Normandie, el luxós transatlàntic francès.

Abans, però, d'emprendre viatge cap a Gibraltar, on m'esperava el meu pare, que aleshores havia estat contractat per treballar en una empresa surera d'Algesires vaig passar tres dies allotjat en una vella pensió genovesa freqüentada per mariners. Durant aquest curt període de temps vaig estar vagant pels carrers d’aquesta ciutat italiana, antiga potència naval que havia rivalitzat amb Venècia, dominat els mars durant més de 70 anys al segle XI, i que després, al segle XVI, es veuria beneficiada pel comerç amb Amèrica gràcies a l'arribada de metalls preciosos al seu port.

Embarcat ja en el majestuós Rex, que seria requisat pels alemanys el 1943 i enfonsat a la badia de Capadostria, al Mar Adriàtic, per l'aviació britànica, vaig conèixer a una bella jove italiana, la Regina, una noia de la meva edat, amb qui aviat vaig fer amistat. Ens havíem conegut instants abans d'embarcar mentre fèiem cua per accedir al navili. Tant ella com jo viatjàvem en classe turista, però al cap de poques hores d'estar embarcats ja recorríem de punta a punta aquell gegant flotant de gairebé 300 metres de llargada.

Al cap d'un parell de dies de navegació pel Mediterrani, qualsevol lloc d'aquella immensa nau era bo per besar-nos, per sentir la brisa del mar en les nostres pells joves i ardents. Aïllats en aquell vaixell, el temps corria despietadament. I aquell frenesí solament es calmava una mica quan arribava la nit i certa tranquil·litat s'apoderava del vaixell que solcava el Mediterrani sota la llum platejada de la lluna. Encara que les festes, els balls i la música no paraven d'amenitzar al passatge en els rutilants salons interiors d'aquella nau, que disposava de dues piscines exteriors, sempre concorregudes, amb para-sols de colors i dotzenes de persones prenent el sol i banyant-se plàcidament. En ocasions agafàvem algun dels ascensors que ens portaven a la planta on es trobava el cinema i el teatre. O baixàvem per les espectaculars escalinates que donaven accés a primera classe, quan encara estaven preparant-ho tot per a l’hora de sopar. Aquell vaixell amb més de 2000 passatgers era com una petita ciutat de somni, orgull del règim italià, i que molts anys més tard el director de cinema Federico Fellini faria aparèixer solcant el mar en meitat de la nit, il·luminat per centenars de bombetes, en una de les escenes destacades del seu film “Amarcord”, guanyadora de l'Oscar de Hollywood a la millor pel·lícula estrangera el 1974.

Poc abans d’acabar la travessia, la Regina em va proposar que continuéssim junts el viatge fins a Nova York, per després seguir fins a Sant Francisco, on em va dir que l'esperava part de la seva família. Durant els últims dies de travessia vaig estar dubtant si continuar el viatge fins a Amèrica, i deixar-ho tot per aquella noia italiana de cabell castany clar, ulls verds i un somriure lluminós que em provocava una sensació molt especial a la boca de l'estómac, i que feia créixer en mi el desig infinit de tenir-la entre els meus braços. Però el meu pare m'esperava a Algesires, i no vaig tenir prou coratge per deixar-lo allí palplantat. Però abans de fer escala a Gibraltar quedàrem d’acord amb la Regina que quan ella arribés a Amèrica m'escriuria, però mai més vaig tornar a saber res d'ella. Tot i que sovint encara retorna a la meva ment l'olor de la seva pell i aquell somriure que em tenia subjugat. D'haver continuat aquell viatge cap al país de les oportunitats, la meva vida potser hauria canviat per complet i m'hagués estalviat d’haver d’anar a la guerra. Un cop a Algesires vaig passar l'examenmèdicque m’exigienles autoritats alemanyes que ja m'havien cridat a files. Poc temps després, i ja des de Barcelona, emprendria el viatge cap a una Alemanya en guerra.

 

Comentarios

Te puede interesar